La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

La llista de la vergonya de la esclavitud laboral.

8

La hipocresia de la societat capitalista occidental, submergida en una immensa voràgine consumista, sembla no tindre límits.

I no només per part de les grans corporacions multinacionals, que utilitzen el treball esclau en països del tercer món o en vies de desenvolupament per fabricar els seus productes a preus més competitius i inundar d’ells les seues enlluernadores botigues situades al cor de les grans urbs occidentals, sinó també per part de la població (una part d’ella) que sembla presa d’un afany consumista il.limitat, sense importar-li massa la dubtosa procedència dels productes que compren.

Fa uns anys, l’Organització Internacional del Treball ja denunciava que uns 12 milions de xiquets menors de 14 anys treballaven en les anomenades fàbriques de la suor del tercer món produint la roba, les joguines o els ordinadors que compra Occident.

En aquells dies es publicava també el “Llibre negre de les firmes de marca“, un extens i ben documentat treball realitzat per dos periodistes austríacs que van passar una llarga època investigant sobre aquestes pràctiques, arribant fins i tot a fer-se passar per proveïdors d’alguna de les empreses que investigaven per tal de comprovar de primera mà la veracitat de la informació que anaven obtenint. Aquests periodistes van descobrir coses com que a les fàbriques d’Indonèsia s’acomiadava a les dones durant la menstruació perquè no perderen el seu temps a anar al bany durant les hores de la  feina, o com que els pesticides utilitzats en algunes plantacions han ocasionat morts i problemes de fertilitat entre els treballadors centreamericans.

Recentment el diari digital Canal 311 va publicar un article en el qual novament es denunciava a les grans corporacions que utilitzaven sistemàticament aquestes pràctiques, i que vull aprofitar per difondre a través d’aquest bloc com a denúncia d’aquesta situació.

Aquestes són les empreses esmentades en aquest article:

Hanes LL Bean i Gymborree, que utilitzen el treball forçós infantil en les seues plantes de producció de cotó d’Uzbekistan.

Nike, la major companyia mundial de calcer esportiu, posseeix 11 fàbriques a Indonèsia que produeixen utilitzant el treball esclau 55 milions de sabates cada any (només un parell de cada 50 es ven als consumidors indonesis, la major part s’exporta als Estats Units).

-Les Marques agroindustrials Monsanto, Cargill i Archer Daniels Midland participen igualment d’aquestes pràctiques. Els xicotets agricultors de diferents parts del món estan obligats a comprar llavors d’aquests gegants agroindustrials i revendre els seus productes a preus “insostenibles”.

-Les persones que treballen en explotacions agrícoles que exporten productes com la pinya, el cautxú, el cotó, el cacau, el te i les flors proveeixen les principals marques de processament d’aliments com Kraft, Nestlé i Dole. Aquestes empreses violen els drets dels treballadors en àrees com salaris, hores de treball, llibertat sindical i l’exposició a productes químics perillosos o tòxics.

-La Empresa taiwanesa Foxconn, que dóna feina a 1,2 milions de persones només a la Xina, incompleix flagrantment les lleis laborals i fins i tot carrega contra la dignitat dels seus treballadors per produir aparells electrònics de la forma més ràpida i barata possible. Companyies com Apple, Amazon, Dell, Hewlett Packard, Nintendo, Nokia o Samsung es beneficien d’aquesta situació. Hi ha xiquets i adolescents treballant sense contracte, privats de llibertat i en condicions insalubres durant més de 72 hores a la setmana per un salari de 0,88 euros al dia.

-A l’estat de Tamil Nadu, al sud de l’Índia, són emprades milers de joves en condicions d’esclavitud per empreses tèxtils d’aquell país, que després subministren els seus productes a grans firmes internacionals. Entre els gegants mundials de la moda que comercien amb aquesta xarxa de treball esclau estan Tommy Hilfiger, Timberland, H & M, Marks & Spencer, Diesel, Gap, C & A, El Corte Inglés, Inditex -propietària de Zara- i Cortefiel.

-La Marca de joguines Mattel i la de Chicco realitzen la concessió de la producció de les seues joguines a les indústries xineses. El 1993 es va cremar una altra fàbrica que va provocar la mort de 84 persones.

-La Empresa nord-americana McDonald utilitza a la Xina el treball de menors de 14 anys. Per mitjà d’una companyia xinesa, City Toys, McDonald fabrica ninots de peluix per molt pocs diners a l’hora. El 20% de la plantilla, uns 400, són menors i dormen en una nau en llits sense matalafs ja que no tenen diners ni per adquirir el permís de residència.

Com poden veure, la tan esbombada globalització s’ha convertit en l’instrument perfecte de les grans corporacions industrials (i financeres) mundials per estendre el treball esclau, realitzat en pèssimes condicions salarials i laborals arreu dels països del tercer món. Totes elles s’emparen sota un mantell d’encobriment i d’impunitat en un sistema neoliberal de lliure mercat que podríem qualificar sense equivocar-nos massa de criminal.

Tinguem clar tothom, doncs, que els exorbitants beneficis que obtenen moltes de les nostres multinacionals i la riquesa, el glamour i el malbaratament característics del consumisme salvatge que caracteritza la nostra societat occidental, no són més que el resultat del sofriment, la barbàrie i la mort que caracteritzen l’explotació infantil i l’explotació laboral de desenes de milions de treballadors de països del tercer món que treballen en condicions similars a les que caracteritzaven les nostres societats en els anys de la revolució industrial de finals dels segles XVIII i principis del segle XIX…. una “escletxa” de dos segles en les condicions del treball entre les dues societats ben aprofitada per les grans multinacionals per a disparar els seus comptes de resultats, i de molts de nosaltres per fer servir un consumisme de serveis, articles i productes tacats amb la suor, el patiment i la sang de moltes milions de persones.

València, a 30 de març de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una important troballa de la muralla islàmica de València fa palesa la desídia de l’ajuntament de Rita Barberà.

0

No es coneix a Al-Andalus ciutat de murs més perfectes i més bonics.” Aquestes paraules les va escriure el cronista àrab Al-Udri quan va visitar la València islàmica durant el govern d’Abd-al-Aziz, nét d’Almansor.

La muralla defensiva que envoltava Balansiya, la capital de la Taifa de València, era considerada tot un paradigma de l’arquitectura i enginyeria militar d’Al-Andalus.

Desprès de la caiguda del Califat de Còrdova, a principis del segle XI, València es va convertir en la capital d’un regne de taifa experimentant un important creixement urbà. Amb la dominació musulmana s’havia iniciat un nou període urbà en què l’increment de la població va exigir l’ampliació de la ciutat i la construcció d’un nou perímetre defensiu. Les muralles àrabs la ciutat, de robusta construcció i en què s’obrien 7 portes principals, van ser aixecades pel principal dels reis d’aquella taifa valenciana, Abd al-Aziz ibn Abi Amir, que va començar a regnar a la ciutat de València l’any 1021.

Aquesta muralla estava construïda amb tàpia de formigó amb farciment de pedres de mida, i tenia torres de planta semicircular fetes amb maçoneria regular molt sòlides i massisses fins a l’últim pis, on s’obria una estança voltada per facilitar la defensa. La seua amplada mitjana era de 2,25 metres.

Abd al-Aziz va viure fins a l’any 1061, i en el seu llarg regnat València va gaudir el període de major esplendor musulmà. La seua realització més importants va ser precisament la construcció d’aquesta muralla que van transformar València en la plaça més forta de tot al-Andalus. La forta solidesa del recinte emmurallat va permetre als moros valencians resistir el dur setge que van ser objecte per part del Cid i posteriorment el de Jaume I. Les muralles van continuar prestant servei a la ciutat durant segle i mig desprès de l’entrada del rei a la ciutat de València.

A hores d’ara són diversos els restes visibles que queden d’aquell magnífic recinte emmurallat. Torres, fosses, llenços de muralla, i ara també el que sembla ser una de les seues portes principals.

Tot i estar emparats amb el màxim grau de protecció patrimonial (BIC = Bé d’Interès Cultural), el govern municipal de Rita Barberà ha actuat deliberadament, pel que es pot endevinar per les seues actuacions, amb la major de les desídies per assegurar que aquestes restes es deterioren i acaben per esfondrar-se i desaparèixer.

Mentre altres ciutats de l’antic Al-Andalús, com Granada o Còrdova, gaudeixen, mimen i conserven amb orgull joies arquitectòniques com La Alhambra o La Mesquita, el govern municipal actual de Rita Barberà intenta esborrar de la història de la ciutat tota resta i record de l’època musulmana, potser per intentar ressaltar molt més la seua condició de ciutat catòlica i cristiana. Tot allò que faci olor a boat catòlic, a tradició i història cristiana de la ciutat, és conservat, protegit i exalçat fins a la sacietat. Pel contrari, tot allò que represente testimoni arquitectònic, urbanístic, cultural o històric d’una altra època diferent, com ara la València romana, la València capital de la II República i la mateixa València musulmana, és sistemàticament silenciat, invisibilitzat, censurat podríem dir, en un intent com he dit adés deliberat que el pas del temps deteriore i esborre del mapa i del record físic de la ciutat aquests períodes de la història de la ciutat que la inquisició municipal del Partit Popular deu considerar poc digna o desmereixedora de la història predominantment catòlica i cristiana de la ciutat, tal com la consideren ells.

Fa tan sols unes setmanes, arran d’una reclamació que fa dos anys va realitzar el Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural de València, a la qual es va sumar enguany el Síndic de Greuges valencià, en què s’instava a l’Ajuntament i a la Conselleria de Cultura a mamprendre una sèrie d’actuacions per mantindre en bon estat una torre i el llenç de la muralla àrab que formen part d’un edifici que amenaçava ruïna al barri d’el Carme, l’ajuntament es va veure obligat a realitzar la neteja d’un solar i l’enderroc del edifici en estat ruïnós. Doncs bé, allà van eixir a la llum les restes d’una de les portes més importants (Bal-al-Hanax, la porta de la colebra) i d’una torrassa de la muralla musulmana.

La troballa sembla confirmar la hipòtesi del metge i historiador valencià, José Rodrigo de Pertegás, qui en 1925 va acabar un treball anomenat «La moreria de València», en què assegurava que la porta de Bab al-Hanax, coneguda com de la Moreria i que unia aquest recinte interior amb els carrers que en el «Repartiment» van correspondre als cavallers de Terol, es trobava a l’interior del número cinc del carrer Salines. Gràcies a la insistència del Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural i posteriorment del Sindic de Greuges, s’ha pogut traure a la llum la famosa porta, que portava segles oculta a l’interior de l’habitatge.

Les fotografies que adjunte en aquest apunt donen una idea de l’estat d’extrem deteriorament i abandonament actual de les torres i llenços de la muralla musulmana ja mil·lenària que va constituir en el seu moment una fita de perfecció i bellesa arreu d’Al-Andalus.

Un estat de conservació directament proporcional a la política de proselitisme religiós i de barbàrie cultural, incívica i arbitrària de l’equip de govern de Rita Barberà.

València, a 25 de març de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València, ciutat eclesial per la gràcia de Déu i de Rita Barberà.

1

Fa uns mesos el diari digital La Marea publicà un ben interessant article d’investigació en què denunciava l’escandalosa relació de complicitat existent entre el poder polític (PP) i l’església catòlica a la ciutat de València (m’en vaig fer ressó en un apunt al bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/262952).

La investigació duta a terme per aquest diari revelava una relació que es traduïa en què nombroses institucions religioses relacionades amb el Arquebisbat valencià estaven gaudint de tot tipus de prebendes, favoritismes i tracte privilegiat, clarament discriminatori cap als ciutadans i altres institucions no religioses que no combreguen amb el “credo oficial” imposat al Cap i casal per l’ajuntament de Rita Barberà.

La investigació va descobrir que de les més de 1.200 propietats que posseeix l’església catòlica a la ciutat de València, solament un 18% d’elles estan dedicades a l’ús religiós. Sobre això cal recordar que en 1979, quan la Conferència Episcopal va aconseguir, gràcies als acords de l’Estat amb la Santa Seu, que les seues propietats quedaren exemptes de pagar l’Impost de Béns Immobles (IBI), va ser amb l’única condició que es declare que en elles “es realitza activitat pastoral”. De fet la major part dels habitatges, aparcaments i locals comercials que l’església té a València estan en règim de lloguer i li reporten centenars de milers d’euros de guanys anuals, la qual cosa li serveix de lucre i de finançament, diguem-ne il.licit,

Entre aquests immobles hi han, per exemple, una tenda de roba interior, un concessionari de cotxes, una clínica d’estètica, diversos solars amb horts de creïlles i fins i tot un dönner kebab. Òbviament no són negocis directament gestionats per l’església, però l’Arquebisbat es lucra il.lítament amb ells, ja que són locals que lloga a tercers però dels quals la Hisenda municipal els perdona “religiosament” l’IBI. Pot servir d’exemple el situat en la mateixa cantonada de la plaça de l’Ajuntament de València amb el carrer Barcelonina, una botiga de mitjons i roba interior de la franquícia Calzedonia en un local propietat de l’Arquebisbat, que no paga res de l’IBI. Potser la Hisenda municipal de València ha estimat que la roba interior ha esdevingut ara objecte de culte per als catòlics valencians…

Aquesta pràctica, la del lloguer de locals, és la tercera font de finançament de l’Arquebisbat, després de la casella de la declaració de la renda (70% del total) i el raspall d’almoines (15%), segons la seua memòria econòmica de 2012. Només en la capital va ingressar més de 15 milions aquell any per aquest concepte. Tots ells, lliures d’impostos.

El PP governa la ciutat de València des de 1991 i les relacions partit-arquebisbat van més enllà de l’àmbit institucional.

Després de les eleccions autonòmiques de 2011, el president de Les Corts Valencianes i membre del Opus Dei, Juan Cotino (PP), va fer jurar o prometre el càrrec als 99 diputats davant d’un crucifix. I no és casualitat que el rei Joan Carles i els bisbes cursaren una petició a Joan Pau II perquè València albergara la V Trobada Mundial de les Famílies en 2006, que finalment va presidir Benet XVI.

Els favors del PP a l’església a València també beneficien els seus centres d’ensenyament. Les cessions de sol públic per a fer escoles privades religioses están a la ordre del dia, tal i com ha denunciat els partits de la oposició a l’ajuntament en repetides ocasions.

Doncs bé, per a l’alcaldessa del caloret tot això encara li sembla poc. I ací tenim una revel.ladora història que ho demostra, l’anomenat Pacte de l’Almoina.

Fa més de dues dècades l’Ajuntament va realitzar dos convenis amb l’Arquebisbat, en els anys 1985 i 1990, per a la cessió gratuïta a la ciutat del solar de l’Almoina (propietat de l’església), on els arqueòlegs municipals havien localitzat el cor de la primigènia ciutat romana de Valentia.

El 1996, a proposta del PSOE l’Ajuntament aprovà la compra del solar a l’Arquebisbat amb una superfície de 2.308 m2, però l’any 2000 se subscriu un nou conveni de col·laboració pel qual el consistori posa a disposició de l’Arquebisbat 6 solars municipals, en una permuta totalment avantatjosa per a l’església. Els emplaçaments d’aquests solars es situen en espais emblemàtics de noves zones de la ciutat, destinats a equipaments públics. L’objectiu de la mateixa era que l’Arquebisbat construís en ells esglésies, alhora que se li lliurava de manera gratuïta una plaça annexa a la Basílica per tal que pogués ser utilitzada per a actes religiosos a l’aire lliure. El conveni era en règim de concessió per 75 anys i estipulava una contraprestació simbòlica per part de l’església de 2.000 pessetes anuals (12 euros). L’oposició municipal del PSOE en aquell moment es va oposar a aquest acord i va insistir a adquirir el solar en el que s’havia valorat, 259 milions de pessetes (1,55 milions d’euros).

Tot i que encara quedaven 60 anys de vigència del conveni, el govern municipal de Rita Barberà i l’Arquebisbat signen un nou acord per formalitzar la venda de quatre de les sis parcel·les, on finalment es van construir esglésies, a canvi del solar de l’Almoina. L’acord és ruïnós per als valencians, ja que suposa multiplicar per quatre el valor del solar de l’Almoina de 1,55 milions d’euros a 6,5 ​​milions d’euros. Mentrestant, es van assignar a les quatre parcel·les municipals situades en les zones de major import immobiliari de la ciutat (que es van vendre a l’església) valors molt inferiors als de mercat. Una operació que el PP va tirar endavant sense efectuar una taxació independent que hagués marcat els valors reals de les propietats que es van permutar. Càlculs independents estimen que l’església hauria d’haver pagat pels terrenys rebuts 11 milions d’euros. Aquesta és la història.

Rita Barberà i el PP han convertit a València en una ciutat exhaurida per l’església catòlica, banal i insubstancial, on només la kultureta blavera casposa local, les Falles monumentals però banals i acrítiques i les processons i els actes religiosos tenen el seu vistiplau i les generoses subvencions municipals.

València, a 22 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Falles, monofalles, antifalles i alterfalles.

0

Vivim en una època de succedanis, on els productes genuïns que es caracteritzen per tindre alguna substància pròpia, singular i distintiva, esdevenen artificialment simulacres adreçats a consumidors que els prefereixen als originals ben siga per cost, per convicció o per altres variades raons.

Avui, festa de Sant Josep, dia gran de la festa de les Falles a València, podem dir que aquesta n’és tot un paradigma. I sembla que no per cost ni per pròpia convicció dels consumidors, diguem-ne fallers i ciutadans del Cap i casal, sinó perquè el succedani que vivim a hores d’ara va ser històricament imposat de manera progressiva quan les falles, una festa amb un origen popular, satíric i crític resultat de la espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del poble pla, van passar a ser controlades per les capes socials benestants pel seu propi interès i forçadament encaixades en un model d’ostentació i farcit de coentor. La qual cosa va fer capgirar la festa per ficar-la al servei dels poders fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Així és com la sàtira figurativa i la crítica social de la festa original va esdevenir una festa banal i buida on els monuments fallers no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La instauració del franquisme, amb la brutal repressió que va suposar la desaparició de quasi el 90 % del cens faller d’abans de la guerra, la fèrria censura sobre la temàtica dels cadafals fallers, el control institucional del món faller a través de la Junta Central Fallera (fundada en 1939 pels vencedors de la guerra) i l’inflació de premis per a domesticar les falles i les comissions que les plantaven per la via de l’autocontrol i l’autocensura, va instaurar el que podriem anomenar la monofalla, es a dir, la falla monolítica i monodimensional.

Així la defineix Gil Manuel Hernàndez, doctor en Geografia i Història, un dels millors i més reconeguts estudiosos valencians de les festes populars i de les falles en particular.

La transició a la democràcia podria haver fet que aquest succedani, aquest model dominant i arrelat en la ideologia franquista esdevinguera poc a poc un model més semblant als dels seus origens. Però no va ser així. El poder acumulat pel búnquer faller franquista, progressivament reconvertit en búnquer barraqueta anticatalanista, va entrebancar completament aquesta anhelada evolució, o més be podriem dir involució cap al model genuí i original de les falles. 

La total preservació d’aquest ranci model de la monofalla, va provocar que alguns sectors de l’esquerra valenciana arribaren a la conclusió de què les Falles eren irrecuperables per a la causa progressista i que, per tant, la festa havia de ser sistemàticament criticada i fins i tot rebutjada en assimilar-la al franquisme. Així és com es va crear en aquests sectors el model que podriem anomenar antifalla.

Així, resulta paradoxal veure com durant la Segona República les forces progressistes de l’esquerra valenciana s’enorgullien de les Falles, però avui en dia aquests sectors es declaraven obertament antifallers. La petjada del franquisme en la festa ha estat absolutament demolidora.

Però dins de les forces progressistes valencianes no tots comparten aqueix diagnòstic de la plena assimilació de la festa amb el conservadorisme més reaccionari valencià, esdevingut en les darreres dècades anticatalanisme. Pel contrari, aquest sector de l’esquerra valenciana considera aquesta assimilació amb un fet més conjuntural, i assimila la festa amb els seus genuins arrels de cultura netament popular.

L’antiga tradició satírica fallera mai no va morir del tot i s’ha mantingut més o menys amagada al llarg de la seua historia. Les llavors de resistència dins de la festa han anat creixent i fructificant, i a hores d’ara floreixen tan des de dins, amb propostes de regeneració i d’experimentació molt interessants, com des de fora, apostant pel rescat militant d’unes falles populars, autònomes i combatives. I així és com apareix el que podiem anomenar l’alterfalla, segons una definició molt encertada què va fer l’estudiós Gil Manuel Hernández, la falla alternativa, dins de la qual podriem incloure l’actual intifalla, que podem definir com una insurgència fallera davant el poder controlador de la festa, i també la revifalla, un intent de recuperació i de revitalització de la falla primigènia i corrosiva, de la que a València tenim alguns destacats exemples, tal com la falla Arrancapins i algunes altres.

Malauradament, les falles blanques, banals i buïdes dominen aclaparadorament una festa que continua en un estat d’alienació massiva.

Tant de bo el model d’alterfalla vaja reviscolant més i més amb el pas dels anys i es vaja retornant al model i al esperit de la falla original. A la falla sense més qualificatius, sense conservants ni colorants afegits al llarg de la seua història per les classe dominants.

València, a 19 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les Falles blanques de València

0

Anit va ser la Plantà de totes les falles de València. La festa acaba d’entrar en el seus dies més transcendents. És, doncs, un bon moment per fer una ullada enrere i reflexionar sobre el passat, el present i el futur d’aquesta festa tan arrelada principalment al Cap i casal.

El 19 de març es celebra la festa del patró del gremi dels fusters.

Aquest col.lectiu va adoptar com a patró a Sant Josep l’any 1497.

A principis del segle XVII Sant Josep va passar a ser patró de la ciutat de València, al costat de Sant Vicent Màrtir i Sant Vicent Ferrer que ja ho eren abans.

Sembla ser que, des d’aleshores, el 19 de març es va convertir en el dia assenyalat cada any pels fusters de València per fer neteja general en els seus tallers.

Els fusters traien al carrer aqueix dia tan assenyalat les restes de fusta inservibles que acumulaven durant mesos a les seues fusteries, als quals es van anar unint les famílies dels barris populars, que se sumaven també a la celebració traient trastos i els estris vells de les seues cases.

Tot, fustes, trastos i estris s’amuntegaven en pires als carrers i places de la ciutat, a les quals s’els pegava foc el vespre de Sant Josep.

Un cert dia a algú se li va ocórrer la idea de cremar també roba vella, o millor, de “vestir” amb aquella roba vella els pals de fusta inservibles dels fusters, posant palla sobre el que simulava ser el cap per què l’aparença de la figura fóra la d’una persona amb monyo.

L’esperit satíric i socarró consubstancial al poble valencià va fer que els veïns, de manera col.lectiva i, per tant, anònima, s’afanyaren a assimilar aquests rudimentaris “ninots” de fusta, roba vella i palla a personatges coneguts i no massa ben considerats del barri o de la política municipal, als quals amb el temps van afegir uns simples cartells escrits a mà que descrivien, de manera breu però ocurrent, qui era el personatge representat i el perquè se li “cremava” en la pira popular.

Per tal de mantindre l’anonimat, els rudimentaris “ninots” es vestien per la nit. Aquest esperit de “nocturnitat” encara es conserva hui en dia, en realitzar-se “la plantà” de les falles sempre a la nit.

Els personatges més habitualment representats eren els alcaldes, potser perquè els fregien a imposts o perquè ignoraven les demandes del veïnat, però també n’apareixien molts altres com ara els cacics, els usurers, els botiguers o els comerciants, aquests últims perquè potser els enganyaven amb el pes, amb el preu o amb la qualitat dels aliments quan anaven a comprar.

Cremar en efígie era un ritu de substitució de la realitat per l’imaginari amb el qual el poble es conformava, a falta de poder fer una veritable revolució per les injustícies que patien. 

Aquestes rústiques pires que simulaven de manera molt elemental escenes i personatges es van anar sofisticant d’any rere any, fins a arribar a convertir-se en monuments cada vegada més grans i complexos de cartró-pedra que hui coneguem com a falles.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”).

Uns anys mes tard, en una edició del Diari de València de 1796, es fa referència al fet que durant la vespra de Sant Josep s’exposen a la vergonya pública per a després cremar-se “en estàtues” persones que han merescut la crítica del veïnat.

Durant tot el segle XIX i fins als temps de la Segona República, les falles van reflectir el sentiment crític i satíric de les classes populars.

Les elementals fogueres de fustes i mobles vells havien donat pas a rudimentaris cadafals sobre els quals es muntaven uns pocs ninots que representaven una escena o simbolitzaven un personatge o un fet que es volia criticar i satiritzar.

L’explicació de la falla es feia penjant al mateix cadafal, o en les parets de les cases pròximes, cartells o pasquins amb versos d’aire popular i contingut satíric i crític.

Aquest esperit de crítica i de sàtira incensurable, sorgit dels barris populars, va començar a molestar a certes persones de les classes dominants, ja que es veien reflectides en les falles i, per tant, es convertien en objecte de les burles i les bromes del poble pla.

Casa on hi ha piano, no es parla valencià“, deia el poeta i escriptor satíric de Sueca Josep Bernat i Baldoví, autor dels primers llibrets de falla en l’any 1855.

A mitjans del XIX sorgeixen definitivament dos dels elements configuradors de la festa: un monumental i d’aparença plàstica, el ninot, i un altre literari, el llibret de falla, on s’escrivien en valencià (l’única llengua que utilitzava el poble, no així la burgesia a la qual es criticava) versos intencionadament provocadors cap a aquesta burgesia.

Conforme s’anaven escampant en quantitat i en contingut, les falles irritaven cada vegada més a les classes benestants, que les consideraven despectivament com a pròpies de gent de baixa condició social.

A mitjans del segle XIX es comença a tindre constància de clars intents de censura per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars. Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues…“, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.

És l’evidència de que les falles populars resultaven ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. D’ací aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

A la segona meitat del segle XIX es produeix definitivament el triomf de la burgesia i del capitalisme.

Una burgesia que deixa de ser revolucionària perquè que ja ha assolit el poder polític, i que es llança a consolidar les seues estructures polítiques de poder i a estendre la seua hegemonia social.

Per aquest motiu, i com un primer pas, la censura escomença a produir-se sobre les manifestacions de cultura genuïnament populars que es feien fóra de la seua influència i control, com ara les falles, per després, i com a segon pas, intentar suplantar-les per altres semblants però introduïdes per ells, per tal d’aconseguir la seua “domesticació” i servilisme als seus interessos. 

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.

Com a part d’aquesta estratègia reformista sorgeix la idea de “premiar” econòmicament les falles que es distingien per la seua “originalitat”, sent pionera en aquest sentit l’associació Lo Rat Penat, referent de la Renaixença valenciana i d’una ideologia clarament conservadora.

La seua intenció declarada era la de substituir els “mamarratxos i ninots” fets pel poble, per figures de “bon gust i intenció”.

Aquest va constituir l’inici de la tendència cap a la “falla artística” imperant a hores d’ara.

Poc a poc les falles anaven perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.

En aquestes “noves” falles tot comença a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.

Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.

Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.

Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Malgrat la censura i els intents d’assimilació, l’esperit crític de bona part de les falles va perdurar, en major o menor grau, durant tot el primer terç del segle XX.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Per a la nova dictadura, les falles representaven una cosa potencialment molt perillosa.

Malgrat la restauració i la domesticació de la festa que la burgesia havia anat realitzant durant les dècades precedents, les autoritats feixistes van continuar veient-hi una expressió de masses del poble massa lliure i critica, què les convertia en una celebració subversiva.

Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Només cal dir que la primera Fallera Major nomenada després de la finalització de la guerra civil va ser la filla de Francisco Franco, Maria del Carmen Franco i Polo, i l’any següent aquesta distinció li va ser concedida a la del General Aranda, “l’alliberador” de la València republicana.

Al remat, les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.

L’estructura, usos i costums derivats d’aquesta refundació de les falles han perdurat plenament i en tots els seus elements afegits durant el franquisme fins a hores d’ara.

Aquella festa d’origen popular, satíric i crític ha esdevingut una festa blanca sotmesa a un model monolític, banal i buit. Aquell tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La frase que va dir una volta el profesor Gil-Manuel Hernández, president de l’Associació d’Estudis Fallers (ADEF) i profesor de Sociología de la Universitat de València, defineix a la perfecció aquesta evidència: “Abans, el pitjor era que et tragueren en una falla; ara, el pitjor és que no ho facen”.

València, a 15 de març de 2015.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La Comissió Europea avergonyeix la justícia espanyola.

0

Fa poc més de tres mesos, en novembre de 2014, la Justícia espanyola era portada davant les Nacions Unides per tres associacions judicials independents espanyoles i una organització internacional, per ser denunciada per la erosió del principi de separació de poders” i pel “debilitament tant del poder judicial com de l’Estat de Dret que s’està produint com a conseqüència d’una manca de independència judicial.

Aquestes associacions judicials, la Francisco de Vitòria, Jutges per a la Democràcia, el Fòrum Judicial Independent, juntament amb l’organització defensora dels drets i llibertats civils Rights International Spain, van dirigir una carta a la Relatora Especial sobre la independència de magistrats i advocats de Nacions Unides per denunciar aquests gravíssims fets.

En aquesta carta els jutges denunciaven, entre altres coses, l’última reforma del Consell General del Poder Judicial, la nova Llei orgànica del poder judicial proposada pel Govern, la manca de recursos i la pressió contra jutges exercida pel poder polític, i li demanaven a les Nacions Unides que es dirigisca al Govern espanyol per demanar-li explicacions i també per a què faça una visita a Espanya per analitzar les traves a la independència judicial que hi ha a l’estat espanyol.

La iniciativa, segons explicaven les esmentades associacions judicials, que representen juntes a la majoria de jutges i magistrats associats a Espanya, s’havia acordat plantejar-la “davant la gravetat de la situació, ja que “amb aquesta vinculació tan evident al poder polític, el Consell General del Poder Judicial no pot garantir la divisió de poders. També s’hi posava èmfasi en la pressió política que s’exercia contra els jutges que investiguen la corrupció, a través de desqualificacions abocades en mitjans de comunicació per autoritats i membres de l’executiu.

Una acusació, repetisc, gravíssima, que posava en solfa els propis fonaments de la democràcia espanyola.

Aquesta iniciativa va alçar algunes bombolles en certs estaments polítics i judicials de l’estat, que a través dels seus òrgans mediàtics habituals la van desqualificar titllant-la de desproporcionada I de perseguir interessos polítics ocults.

Doncs bé, ara ja no són solament algunes sospitoses organitzacions esquerranes que amaguen inconfessables propòsits les que posen en evidència la justícia espanyola davant els organismes internacionals. Ara ha sigut la gens sospitosa Comissió Europea la que ha posat de manifest la seua manca de independència judicial, en fer públic el quadre d’indicadors de la Justícia de 2015, que indica que l’Estat espanyol és percebut com una de les jurisdiccions més influenciables per la política a nivell europeu.

Segons les dades d’aquest estudi, sobre el quadre d’indicadors de la Justícia a la Unió Europea el 2015, dels 28 Estats membres Espanya és el quart país en què la percepció de la independència judicial és més baixa, havent empitjorat la seua situació respecte a anys anteriors. En la estadística només Croàcia, Bulgària i Eslovàquia obtenen pitjor nota. Els Estats europeus que encapçalen la llista per la seua major independència judicial són Finlàndia, Dinamarca i Irlanda. A més, Espanya també apareix en el lloc 97è. en el rànquing internacional que estudia la situació en 144 països.

Al remat, una i altra volta, més estadístiques, denuncies i sentències de diferents organitzacions internacionals que fan palesa la veritable naturalesa antidemocràtica de la falsidemocràcia borbònica espanyola nascuda de la tan cacareada “exemplar” transició espanyola.

València, a 13 de març de 2015.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I l’Ovidi s’en anà de vacances…

0

Avui fa vint anys. Un deu de març de 1995 l’Ovidi va marxar sense acomiadar-se. “Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort, faré vacances”, cantava. De vacances, o potser presagiant la llarga nit política que li esperava al seu País, es va exiliar per a no tornar-hi mai.

Vint anys desprès la seua veu i les seues cançons que parlaven de lluita, d’esperança i també de desencant ressonen amb més vigència que mai. «No rigues massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure. Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada» cantava a Encara nois, encara. Amb aquesta cançó l’Ovidi presagiava la crua realitat d’una transició amanyada que ha esdevingut un postfranquisme insuportable i d’un País Valencià traït i venut al millor postor.

La cultura d’aquella transició tramposa va arraconar l’Ovidi cantautor. Era una fera massa ferotge. “No encaixa de cap manera en el relat ficcionat d’una Transició mistificada. L’Ovidi despulla, descodifica, allibera i et planta el mirall de la realitat als nassos. Per això el van bandejar”, diu d’ell David Fernàndez.

Fa uns dies el PP, amb majoria absoluta a les Corts Valencianes, va rebutjar declarar 2015 Any Ovidi Montllor amb l’excusa de què ja havia rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana el 1994 i que darrere de la petició hi havia “la idea dels Països Catalans”.

Un govern que viu d’esquenes al seu poble, a les seues universitats, a les seues institucions més representatives, als seus intel.lectuals, a les seues principals referències socials, culturals i nacionals, un govern que per viure viu també d’esquenes als seus morts, com l’Ovidi, Fuster, Guarner, Estellés, com els 43 morts de l’accident de Metro València, mostrant el que veritablement és, un govern de mediocres i de canalles, d’analfabets i antivalencians que no tenen ni vergonya ni dignitat, un govern que menysprea el que ignora, com resava Machado.

L’Ovidi és de vacances. Però malgrat tot i tots, hi és i seguirà estant per sempre present en la nostra reivindicació, en el nostre coratge, en la nostra força i en la nostra lluita.

València, a 10 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La València de Rita Barberà, una ciutat suplantada.

1
Publicat el 9 de març de 2015

Un llunyà juliol de 1991 Rita Barberà va aconseguir l’alcaldia de la ciutat de València, i pel que hem pogut viure i patir des d’aleshores, no per ser au de pas, sinó per quedar-s’hi.

Diputada a les Corts Valencianes des de 1983, cofundadora d’Aliança Popular al País Valencià i presidenta del partit fins a 1990, Rita va acceptar encapçalar la candidatura del PP a les eleccions al Cap i casal de 1991, quan altres notables com Manuel Broseta no s’hi la van jugar davant d’una derrota que semblava segura. Barberà no va ser la candidata més votada en aquelles eleccions, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb Unió Valenciana. El seu oponent socialista, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit de Vicent Lizondo, cau del blaverisme, va ser el que va portar-la a l’alcaldia de València.

Rita, monàrquica fins a la medul•la per convicció i per devoció, sempre ha estat una política amb bona estrela, de vena populista i prodigiós olfacte, a la qual el Partit Popular deu en gran part el seu èxit electoral. “La seua imatge de imbatible, ben guanyada davant l’oposició socialista que mai va confiar sincera i seriosament en prendre-li el bastó de comandament, s’ha agegantat així a la categoria de mite. Quasi una obsessió per als seus opositors”. Així és com la descriu molt encertadament el periodista Salvador Barber en el seu llibre “Rita Barberá. La dama de roig de l’Espanya blava”, una biografia no autoritzada de l’alcaldessa.

Fidel a l’ala més conservadora del seu partit, durant bona part del seu mandat es va dedicar a desfer el llegat del seu predecessor, el socialista Ricard Pérez Casado, o apropiar-se’n. Amb ella València va perdre una vocació de centralitat mediterrània que Pérez Casado va intentar imprimir per donar-li personalitat.

En aquest context va morir, per exemple, la Trobada de Música del Mediterrani, mentre va conservar la Mostra de Cinema que va passar de festival d’avantguarda sobre cinema realitzat en països de les dues ribes de la Mediterrània, a portar a cop de taló a estreles consagrades com Catherine Deneuve o Lauren Bacall, però també amb folklòriques com Isabel Pantoja, amb les què Barberà es lluïa i fotografiava a la catifa roja, on semblava mimetitzar-se amb els seus vestits. Perdudes totes les seues senyes d’identitat inicials, Barberà va donar el cop de gràcia a la Mostra en 2011 amb les retallades com a coartada.

Durant molts anys Rita ha viscut de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior Administració socialista: el Jardí del Túria a l’antic llit del riu, el Palau de la Música, al Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’Or de València”, aqueixa era la seua idea. Ambicionava per a la “seua” ciutat la mateixa transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Així es va obstinar a la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar. Després va arribar el Tercer Mil.lenni, un cim sobre els reptes el nou mil.lenni pel qual va passar un bon nombre de premis Nobel i d’escriptors com Umberto Eco, i altres esdeveniments semblants, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors arreu del món. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va dir uns dies abans que València s’alçara com a capital guanyadora. “És el meu èxit”, va dir. La ciutat anava cap a un model turístic semblant al de Mònaco, aqueixa era la seua ambició per València.

A rebuf de la prova, Barberà va arrencar al Govern de Zapatero les obres portuàries necessàries perquè la competició es disputara. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant en el Cap i casal. L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la Copa va tornar a San Francisco. Des d’aleshores la Marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’havia anant deteriorant buida de contingut, fins ara que sembla es vol fer reviscolar.

Com a bona populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc”, va escriure l’economista Josep Sorribes en el seu llibre “Rita Barberá, el pensament buit”. Rita s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum. “No hi ha res al darrere”, diu Sorribes.

Amb mà de ferro, en els seus 23 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers.

És també l’alcaldessa que té expressament buida la plaça més cèntrica i més gran de la ciutat, tot per a poder omplir-la de mascletades de Falles els primers deneu dies de cada mes de març.

Dirigeix una capital tan contaminada lumínicament a la nit que s’identifica amb facilitat en les imatges per satel.lit (podeu llegir el meu post sobre això: “València, la ciutat de la llum, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planetahttp://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/242449).

També és l’alcaldessa que ha convertit un problema local, com és el futur del barri protegit com a Ben d’interés Cultural del Cabanyal-Canyamelar, en un problema internacional, i un tribunal ha hagut de obligar-li a la força a retirar els títols honorífics que havia concedit la ciutat al Franco.

Doncs bé, després de tots aquests anys de govern personal, una professora d’Antropologia de la Universitat de València, Beatriz Santamarina, ha fet un particular balanç d’aquest govern en un treball titulat “La Ciutat suplantada. Percepcions sobre els nous imaginaris (turístics) de la ciutat de València“.

La professora veu actualment València com una ciutat amb “pèrdua dels espais i serveis públics“, sotmesa al “excés de les activitats immobiliàries“, sota “la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans” i patint “la pèrdua de referents locals“. Una gestió que es pot resumir en que la inversió pública a València ha “prioritzat als de fora (turistes) i no als de dins (ciutadans)“.

Beatriz Santamarina ha escrutat també l’opinió dels veïns de la ciutat a través de desenes d’entrevistes i grups de discussió realitzats entre els anys 2011 i 2013. La seua conclusió és que els valencians reconeixen innegablement canvis molt notables a la ciutat des de l’arrivada de Rita Barberà. “Ningú posa en dubte que el desplegament d’efectes, arquitectònics i mediàtics, efectuat a la capital del Túria ha transformat la seua imatge de manera considerable al món“.

Ara bé, l’acceptació del mantra tan repetit una i mil vegades de “què bonica està València” no està exempta de crítica per part de la gent que habita València. “De la suposada i meravellosa metamorfosi soferta es passa a la realitat de la ciutat viscuda, les incoherències d’una ciutat pensada per al consum i sotmesa al mercat“. En aquest sentit, els ciutadans es mostren especialment crítics amb “la pèrdua dels espais i serveis públics, l’excés de les activitats immobiliàries, la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans i la pèrdua de referents locals“. Referents com el casc històric (un dels més grans d’Europa), la València gòtica de la Llotja, la Catedral o la Porta de Serrans, les joies modernistes de l’Estació del Nord, el Mercat Central o el de Colom o el parc natural de l’Albufera.

A La Ciutat Suplantada transcendeix un discurs ciutadà crític, molt allunyat de l’oficial. “La política desenvolupada a la ciutat respondria a ‘interessos de tipus econòmics’ i ‘particulars’ que explicarien una doble obscenitat “d’actualitat: la del cost i la del sobrecost“.

La professora Santamarina realitza en el seu treball importants propostes de canvi. En primer lloc “cal replantejar el turisme VIP, que exclou i beneficia només a uns pocs, a més de canviar els espais turístics cap a llocs democràtics on hi hagi cabuda per a tots els ciutadans“. En segon lloc cal “exigir que les inversions per als de fora es corresponguen amb inversions per als de dins“.

Els veïns, almenys una part d’ells, protagonitzen un “gir discursiu” i miren de manera “romàntica i bucòlica cap al passat de la ciutat” (València va ser una ciutat de referència en els àmbits cultural, literari i mercantil a l’Europa del segle XV) en “reprovació cap a la versió única oficial de la ciutat turística hipermoderna i bolcada al futur“. Els ciutadans de València estan ja farts i cansats d’una ciutat on “l’espectacularització de la ciutat (per als turistes) ha estat paral.lela a la seua precarització (per als seus habitants)”.

Però tot l’anhelat i necessari que es considera el canvi de model que esmenta Beatriz Santamarina, aquest no es preveu gens fàcil, fonamentalment perquè cinc lustres de governs del PP han deixat València i el País Valencià  “a punt de fer fallida“…. “La política urbanística neoliberal deixa un futur incert i el turisme de contenidors, un espill trencat“, conclou La ciutat suplantada.

I ací estem a hores d’ara. Esperarem a maig, on les eleccions haurien de posar fi al regnat absolut i absolutista, personal i personalista, de Rita Barberà.

València, a 9 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

València: un alcalde franquista que estima la llengua i una alcaldessa que l’odia i la destrossa.

0
Publicat el 3 de març de 2015

El caloret del verano, el caloret de libern“. Un acte de Cridà de falles protagonitzada per una alcaldessa que va menystenir i desprestigiar la llengua dels valencians, i una carta escrita per un alcalde en un perfecte valencià on s’apreciava i exalçava la llengua que compartim amb altres territoris del domini lingüístic.

Més de 50 anys separen aquests dos esdeveniments, un d’ells esdevingut en plena dictadura franquista, i l’altre en plena democràcia post-franquista. I encara que poguera semblar a l’inrevés, la nostra llengua apareix molt més apreciada per l’alcalde del franquisme que per l’alcaldessa de la democràcia. Però, és clar, parlem de Rita Barbera, i això ho explica ràpidament tot.

A una i l’altra riba de la nostra mar, parlem una mateixa llengua (…) puix no de debades fins les varietats regionals del vostre idioma son exactes a les varietats valencianes”. “Un plat de cerámica amb el nostre escut que porta les mateixes quatre barres del vostre”. Una mateixa llengua i una mateixa senyera, en una germanor que uneix les ciutats de l’Alguer i de València.

Aquestes paraules, aquest sentiment, no ve d’un hipotètic nou alcalde de València nacionalista i d’esquerres. Són d’Adolfo Rincón de Arellano, batlle de València entre 1958 i 1959. El falangista Rincon de Arellano va combatre amb l’exèrcit de Franco al Front de Terol. Durant la guerra civil fou escollit cap provincial de la Falange per València, entrant en la ciutat amb les tropes franquistes al comandament del General Aranda.

Malgrat la seua ideologia feixista, Rincon de Arellano tenia molt clara la catalanitat consubstancial de València, com es va fer palès en una carta seua escrita el 1962 adreçada al seu homòleg alguerès amb motiu de la inauguració de la línia aèria Perpinyà-l’Alguer, esdeveniment que, segons ell, serviria per incrementar “el contacte dels pobles que a una i altra riba de la nostra mar parlem una mateixa llengua”, tal i com va començar dient en aquella carta.

Rincón de Arellano esmenta també com a contribució a l’agermanament entre valencians i algueresos fins i tot els cursos que feia Lo Rat Penat, una associació que actualment es caracteritza per un fervent anticatalanisme.

Un Rincón de Arellano que s’acomiada i signa la carta no com “Adolfo”, sinó com “Adolf”, cosa sorprenent i inèdita parlant de qui parlem, i de la època de què parlem. Algú ha vist alguna volta a Francisco Camps signar un document com “Francesc”, o a Alberto Fabra signar-lo com “Albert”?

Que lluny queda tot això d’aquelles declaracions de l’actual alcaldessa a l’octubre de 2012 al Fòrum Europa, quan va denunciar que “Catalunya es dedica a catalanitzar la cultura valenciana i balear“.

O de la seua malaltissa obsessió per mostrar que la senyera coronada amb el blau que ix de processó cada 9 d’Octubre des de l’ajuntament de València, és l’única senyera que representa a tots els valencians.

Per no tornar a recordar el patètic i esperpèntic sainet que va protagonitzar la passada Cridà.

Rita Barberà ho ha aconseguit. Fins arribar a fer bo el dit de què “tot temps passat va ser millor”. Encara que el temps passat siga el franquisme.

València, a 4 de març de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Felip VI i la solidaritat dels valencians.

0

Difícilment un govern que diu representar a un poble pot arribar a cotes més altes d’indignitat i de deslleialtat cap a aquest poble. Però el govern del PP valencià s’hi esforça i sembla aconseguir-ho. I no només ho aconsegueix, sinó que cada dia que passa s’hi supera.

Divendres passat molts valencians vam veure atònits com Felipe VI, un personatge descendent directe d’aquell que en 1707 va anul·lar els nostres furs i va decretar la nostra desaparició com a poble i la nostra adhesió a les lleis de Castella, rebia de les mans del president de la Generalitat Valenciana l’Alta Distinció d’aquesta institució, segons van dir “en reconeixement al compromís assumit per contribuir a un espai de convivència renovat, responsable i solidari” (sic).

Per la seua banda en el seu discurs el Rei d’Espanya va manifestar, supose que mirant a la cara d’Alberto Fabra i de Rita Barberà, la seua admiració pels valencians, als quals considera “un exemple i un estímul per al conjunt d’Espanya en el seu camí de progrés i de futur“. Certament, per a l’hereu de Felip V, el caloret de Rita Barberà, l’Orange market, el cas Brugal, el cas Cooperació, els 13 imputats que han format part de governs valencians… es a dir, la corruPPció i el malbaratament sistèmics i institucionalitzats als nostre País per la classe política governant, són d’admirar i un estímul per a la resta dels seus ara reduïts dominis territorials, si els comparem amb els que ostentava el seu gloriosos avantpassat, Felip V.

I certament als seus ulls ho deuen de ser perquè va destacar dels valencians el seu caràcter “emprenedor, dinàmic, solidari i compromès amb Espanya” ….Sí, efectivament, va dir de nosaltres que tenim un caràcter compromès i solidari, ja que malgrat estar molt per sota de la mitjana espanyola en renda per càpita, n’aportem a l’estat i no en rebem com caldria, en el que podem qualificar d’un espoli fiscal insofrible i inèdit a tot Europa, que ens ha dut a la fallida financera i a l’empobriment econòmic i social.

No, senyor Felip de Borbó, els seus espanyols no som tots iguals.

N’hi ha de primera, de segona i fins i tot de tercera categoria, i en aquesta estem els ciutadans valencians als que vostè qualifica de ser exemple i estímul, de ser solidaris i d’estar compromesos amb la resta d’Espanya. Però el pitjor de tot això, per a molts de nosaltres, no són les seues paraules, fal.laces i interessades, sinó la indignitat dels nostres governants que li lloen, li complimenten i a sobre el distingeixen amb la màxima distinció de la institució més representativa del nostre poble.

Perquè clar, el que vostè segur que pensa però no diu, com sí va dir en 1625 el Comte-duc d’Olivares, valid de Felipe IV, es que «tenim els valencians per més molls». I que per si això encara fora poc, malgrat tot i gràcies als nostres governants que tant li estimen i li distingeixen, volem seguir “ofrenant noves glòries a Espanya“.

A regnar i a manar, en Felip de Borbó, que per a això ací té vostè governant els seus vassalls i lleials, però traïdors i deslleials al seu poble.

València, a 28 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El “caloret” de la justícia europea crema la credibilitat de les institucions politiques valencianes.

0

Pocs dies després que el “caloret” de Rita Barbera cremara la seua figura política i personal com si d’un ninot de falla es tractara, i tirara per terra el poc prestigi amb el qual encara comptava als ulls dels seus incondicionals més acèrrims, avui una notícia que arriba del Parlament europeu com una alenada d’aire tòrrid per al govern del PP valencià torna a cremar la nul.la credibilitat i la vergonyosa imatge amb què compta aquest govern a Europa.

Perquè avui els eurodiputats espanyols, de tots els partits polítics amb representació a la comissió de Peticions del Parlament Europeu, han anunciat el seu suport al fet que es mantinga oberta la investigació sobre l’accident del metro de València, tal com va reclamar l’Associació de Víctimes del 3 de Juliol en una intervenció aquest mateix dijous davant la comissió europarlamentària.

Vam tenir una gestió vergonyosa. Si ens veiem avui ací a Europa és perquè el Govern valencià ens ha fallat, ens ha obligat a vindre a Europa a reclamar els nostres drets“, ha declarat Beatriz Garrote, portaveu de l’esmentada Associació, en una roda de premsa a Brussel·les en què ha estat acompanyada per eurodiputats “de tots els colors“, segons va dir ella mateixa.

Recordarem que va ser precisament la pròpia Rita Barberà i Francisco Camps els que es van obstinar fa alguns anys a col.locar a València en el “mapa mundi”, no se sap molt bé si en el geogràfic o en el de la corrupció sistèmica. I certament, vist amb la perspectiva que dona el temps, poden presumir a ciència certa que ho han aconseguit.

Perquè en el mapa europeu les autoritats de la UE, amb seu parlamentària a Brussel.les, malauradament la coneixen molt bé. I la coneixen per un trist historial d’anys de comissions d’investigació creades per investigar tot tipus de presumptes delictes, malversacions i corrupteles al voltant del govern del PP del Pais Valencià. Una perversa barreja de governants roïns, inútils i corruptes governa aquell territori, deuen de pensar, i amb tota la raó, una bona part dels parlamentaris i governants de les institucions europees.

Les vergonyoses imatges que circulen per les xarxes i pels mitjans de comunicació del “caloret” de Rita Barberà, si han arribat a circular per aquests fòrums, no hauran fet una altra cosa més que confirmar la estereotipada i lamentable imatge que el PP valencià ha creat de València en el seu particular mapa mundi.

Perquè l’ús dels 650 milions d’euros que el Banc Europeu d’Inversions va donar a la nostra Generalitat per a la creació d’escoles públiques al nostre territori…

… o les investigacions de més de 15.000 denúncies rebudes per presumptes abusos urbanístics que havien presentat xicotets propietaris de finques i xalets que sentien els seus drets amenaçats a causa a una indiscriminada aplicació de la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU)…

… o més investigacions arran de dues denúncies presentades per sengles estudis de cinema europeus pels més de 12 milions d’euros rebuts en subvencions de la Generalitat Valenciana per determinades empreses privades per rodar en els estudis cinematogràfics de la Ciutat de la Llum d’Alacant. Unes investigacions que van desembocar en una sentència del Tribunal General de la Unió Europea al juliol de 2014, què va determinar que aquestes ajudes públiques concedides pel Govern valencià eren il.legals i, per tant, havien de ser recuperades, desestimant per cert la totalitat dels recursos presentats respectivament per Espanya, la mateixa Ciutat de la Llum i l’empresa pública Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana….

… o encara més investigacions que la Comissió Europea va anunciar el juliol de 2014 per la possible manipulació d’estadístiques de la Generalitat Valenciana, en concret per la manca d’informació durant molts anys de determinats despeses sanitàries, davant el qual el Ministeri d’Hisenda espanyol va explicar que van ser les autoritats estadístiques espanyoles les que van detectar al maig de 2012 l’existència de despeses realitzades i erròniament no notificades pels responsables de la Generalitat Valenciana, fets que van ser notificats per Espanya als responsables d’Eurostat…

no són més que alguns altres exemples que fan palès el fet què estem vivint en un país amb un govern permanentment judicialitzat, tant a dins com a  fora de l’Estat espanyol.

Un “caloret” esdevingut ja una xafogor constant per a una colla de individus que s’assembla més a un banda de delinqüència organitzada que a un govern elegit democràticament que deuria de treballar al servei del seu poble.

València, a 27 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Vicent Ferrer, Lo Rat Penat i la Llei de Senyes “d’Indignitat” del PP.

2

La setmana passada el PP valencià va presentar vuit esmenes a la seua Llei de Senyes d’Identitatper aprofundir en la defensa de tots els elements que formen part de la nostra cultura, de la nostra història i que ens identifiquen com a poble“.

En paraules del seu portaveu, Jorge Bellver, les esmenes “concreten algunes de les determinacions ja previstes en la Llei, reconeixen el treball en defensa de la cultura valenciana i la capacitat docent de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat i amplien el reconeixement com a senyes d’identitat a personalitats il·lustres de la nostra història“, així com el “reconeixement de personalitats il·lustres que han contribuït a conformar la nostra identitat, amb el seu treball en qualsevol àrea del saber i de la cultura, com és el cas d’un valencià universal com Sant Vicent Ferrer“.
Pel que fa a Lo Rat Penat, l’esmena del PP a l’article 21 de la Llei proposa “reconèixer la capacitat docent que desenvolupen la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i l’Associació Cultural Lo Rat Penat en la divulgació de les senyes d’identitat del poble valencià, i especialment, de la llengua valenciana“.

Conegudes aquestes esmenes, el ultrablaver president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, declarava satisfet: «És un reconeixement a la llarguíssima trajectòria de Lo Rat Penat en defensa de la cultura dels valencians. No estem aquí des de fa quatre dies, sinó des de fa 137 anys, i ens dediquem a defensar el que és nostre, el valencià. No només impartim cursos de llengua valenciana, també de cultura valenciana, d’història, de ball tradicional i un llarg etcètera d’activitats».

Doncs bé, són certament 137 els anys que apuntalen la llarga història d’questa centenària institució, com afirma orgullós el seu actual president. Perquè Lo Rat Penat, fundada per iniciativa de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta amb la intenció de defendre la cultura i llengua valencianes i impulsar un moviment semblant al de la Renaixença al País Valencià, agermanava sota tres paraules: “Patria, fides, Amor” els escuts de les ciutats de Barcelona, ​​València i Mallorca, en clar reconeixement de la unitat lingüística existent a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears, cosa que va sostenir durant moltes dècades fins que la institució va caure sota les urpes del moviment anticatalanista blaver en 1976 .

Fins a aquell moment, Lo Rat Penat havia estat impartint cursos de valencià basant-se en les Normes de Castelló de 1932 i reconeixent amb plena normalitat la unitat lingüística del valencià i el català, tal com ho prova la portada del llibre de “Classes de Llengua Valenciana” editat l’any 1960 i on apareix una mapa de tot el domini lingüístic català.

 

Sant Vicent Ferrer, el gran dominic valencià nascut el 1350 i que va recórrer mitja Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme, és la personalitat històrica més destacada que, segons les esmenes a la llei presentades pel PP, han ajudat “a conformar la nostra identitat”.

Certament així sembla ser quan en 1414 Sant Vicent Ferrer, en un dels sermons adressats als habitants de la Serranía valenciana, va dir que “Vosaltres de la Serrania, qui estats enmig de Castella e Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català”, segons apareix en l’obra “Reportationes sermonum Reueredissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundi”. És clar que el sant valencià consideraba al Regne de València part de Catalunya.

O quan Vicent Ferrer, justificant la seua actuació en el Compromís de Casp en favor de Ferran d´Antequera va dir que “Aquest rei no ha condició de castellà, mas de català o aragonés”. Vicent Ferrer feia palesa així la dualitat nacional de la Corona d’Aragó: o catalana o aragonesa, considerant implícitament als valencians com a catalans.

O també quan en una altra cita dels seus sermons va dir que “Digau, en què coneix hom una persona de qual terra és?. En lo llenguatge….si parla català, oo! català és; si parla francès, oo! francès és…car la llengua dóne a conéixer la persona de qual terra és”. Vicent Ferrer no esmenta en cap moment la “parla valenciana”, a la que sembla considerar part del català.

Vicent Ferrer va morir a la Bretanya francesa en 1419.

En 1431 el Papa Eugeni IV va ordenar estudiar l’assumpte de la seua canonització. Però no va ser fins a 1453 quan Nicolau V va aconsellar als frares celebrar el Capítol general a Nantes i preparar el procés. Va encarregar que 3 cardenals que investigaren la vida i els miracles de Vicent Ferrer. Entre ells estava Alfons de Borja, el futur Calixt III, el primer papa valencià d’aquesta família.

Finalment el 29 juny 1455, després votar-lo en el consell de cardenals, Calixto III va anunciar la canonització de Vicent Ferrer. En les actes d’aquest procés de canonització es pot llegir que Sant Vicent Ferrer “….et loqueretur in vulgari catalanico sive  valentino” (“parlava en català vulgar o valencià”).

Durant el proces un abat cisteciencse de Narbona parlava d’ell com “Fratis Vincentii de Ferrariis, natione Catalanum, de civitate Valentina, de Ordine sancti Dominici,….” (“Fray Vicent Ferrer, de nació catalana, de la ciutat de València, de la ordre de Sant Dominici...”).

L’any següent a la canonització, el 1456, els Consellers de la ciutat de Barcelona declaraven considerar-lo “de nostra nació”.

En 1457, Antonio Pierozzi, Arquebisbe de Florència (Sant Antoni de Florència), va escriure en la seua obra “Istoriale, III” (tit. 24, c. 8), en referir-se als sermons de sant Vicent Ferrer que “Ecco la grande maraviglia. Egli non predicava che nella sua nativa lingua catalana e ogni nazione facilmente lo capiva.”.

Poc més d’un segle més tard, concretament en 1575, el frare valencià Vicent Justinià Antist, a la seua obra “La vida i historia del Apostólico predicador Sant Vicent Ferrer“, impressa a la ciutat de València, assenyalava que “San Vicente predicaba en catalán, como quiera que València fué poblada de gente catalana.”

L’expressió “què atrevida és la ignorància” es compleix en la seua literalitat i en tota la seua extensió quan parlem del PP valencià i de la seua Llei de Senyals d’identitat.

Perquè precisament, tal i com hem vist, dos de les seues institucions i personatges insígnia com són Lo Rat Penat i Sant Vicent Ferrer no fan altra cosa mes que reafirmar just tot el contrari del que ells pretenen amb aquesta llei, és a dir, la catalanitat lingüística i nacional del País Valencià. I ací rau la diferència amb ells, perquè molts valencians ho sabem perquè no som ignorants com ho són ells.

València, a 23 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un estudi científic conclou que els EUA no són una democràcia, sinó una plutocràcia.

2

No és res de nou, res que no sapiguerem el qui mirem amb una certa visió crítica aquest sistema econòmic caníbal que domina bona part del món des de que l’amic Milton Friedman i els seus Chicago boys cuinaren i començaren a fer proselitisme allà pels anys 1970 de la doctrina econòmica neoliberal, eufemísticament anomenada del lliure mercat (que tots sabem que no ho és, perquè en cas contrari molts governs no socialitzarien les pèrdues dels grans bancs ni d’algunes grans empreses, a càrrec dels desprotegits contribuents).

L’extensió pel món i la imposició a molts països d’aquesta doctrina econòmica només s’ha pogut fer en molts dels casos a força de pervertir les classes governants de les nacions i de fer-les submises i obedients als desitjos i els dictats de les grans corporacions nacionals o transnacionals, dels poders fàctics dominants i de poderosos lobbies que compten amb grans influències en els nivells més alts de l’administració dels estats i amb gran poder econòmic. Exemples d’això els tenim per tot arreu, i no cal anar-se’n molt lluny de nosaltres per sentir la seua perversa influència.

Aquesta percepció, que és més que una percepció quan podem veure, escoltar o intuir fets vergonyosos i escandalosos que es produeixen quasi diàriament en les esferes de l’alta política, ha tingut ara una constatació diguem-ne “científica” en un estudi recentment publicat per dos analistes polítics, Martin Gilens i Benjamin Pages, anomenat “Testing Theories of American Polítics“, publicat per la revista nord-americana Academic Journal Perspectives on Politics.

En aquest estudi s’han tractat estadísticament més de 1.700 variables diferents considerades clau per analitzar el món de la política, la democràcia i de les seues influències internes i externes.

Tots dos autors, a la pregunta sobre “Qui governa i qui dirigeix realment els EUA?“, contesten que “Malgrat el fort suport empíric que sosté la teoria de la democràcia majoritària als EUA, les nostres anàlisis suggereixen que la majoria de l’opinió pública nord-americana té en realitat poca influència sobre les polítiques que el nostre govern adopta. Els EUA tenen nombroses funcionalitats pròpies d’un govern democràtic, com són les eleccions regulars i la llibertat d’expressió i d’associació“, però consideren que “les reivindicacions dels EUA de ser una societat democràtica estan greument amenaçades, ja que es constata que hi ha un fracàs total de l’elector mitjà per fer-se sentir, desmentint així l’opinió majoritària que els EUA són una democràcia electoral (…) En efecte, les preferències de les elits econòmiques i dels lobbies estan organitzades de manera que els desitjos i les preocupacions dels ciutadans comuns semblen tindre un impacte minúscul, proper al zero, i estadísticament no significatiu sobre la política pública dels EUA (…) l’impacte real de les elits sobre la política pública podria ser en realitat molt més gran del que inicialment pensavem“.

L’objectiu final d’aquest primer estudi científic, el primer dut a terme d’aquesta naturalesa, era constatar si els Estats Units funcionen realment com una democràcia (govern del poble), com una plutocràcia (govern de les elits) o com una combinació d’ambdues. El resultat final constata que els EUA són un país on la política està dominada per les oligarquies, on l’anomenada “democràcia nord-americana” no és més que una impostura en estar al servei dels oligarques que dirigeixen la nació i que controlen els mitjans de comunicació del país.

Lamentablement els EUA no són una excepció, sinó més aviat la tònica, i han estat l’exemple a seguir, en molts casos a la força, en nombrosos països del món “lliure” occidental. Posant-ne per cas l’Estat espanyol, qui, amb un mínim de trellat i de mirada crítica, pot dubtar de les influències que exerceixen la troika i les elits extractives espanyoles sobre la política central espanyola? Qui pot dubtar que la democràcia espanyola és una impostura, i és realment també una plutocràcia?

València, a 18 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PGOU València: l’estudi d’un arquitecte posa en evidència les fal.làcies de Rita Barberà.

2

Durant més de 2.000 anys la mare Horta va fer créixer aquella xicoteta aldea fundada pels romans que nasqué a una illa situada al bell mig d’un riu, el Túria.

En anant passant el temps, la mare Horta ha vist com la seua filla més estimada i acaronada, València, ha anat creixent i desenvolupant-se, al principi respectuosa, complementària i plena de tendresa amb la seua mare.

Però ara que l’Horta és vella i fràgil, els seus governants han decidit que cal especular amb la seua terra i riquesa i convertir-se en el seu botxí.

I així és si ens atenim al que diu el nou Pla General d’Ordenació Urbana de València, actualment en fase d’al·legacions, què planteja la reclassificació de 415 hectàrees d’una zona d’horta mil.lenària d’origen islàmic medieval què s’omplirà de ciment, noves carreteres, 17.000 habitatges i diferents infraestructures.

Per a l’actual batllessa de València, Rita Barberà, aquesta destrucció és senyal de progrés, modernitat i, sobretot, necessitat.

Necessitat d’equipaments per manca d’espai en la mateixa ciutat, tal com va declarar fa uns díes durant la presentació del nou reté de Policia Local y Bombers: “Si s’ha previst agafar ‘una mica d’horta’ és per poder tindre equipaments importants que beneficien la ciutat, especialment als valencians (…) a València no hi ha sòl per a equipaments importantíssims com la Clínica Mayo que havia de vindre abans de la crisi, per la qual cosa cal dotar-lo per a la ciutat“. Rita va aprofitar també per a dir que el seu govern havia estat el  “que més havia protegit l’horta “(sic). En referir-se als partits de la oposició que han mostrat el seu rebuig al pla va declarar que era “molt fàcil donar opinions darrere d’una pancarta per part dels que mai han protegit ni un gram d’horta“.

Doncs bé, l’estudi fet per un arquitecte i urbanista valencià, Pau Ginés, que va publicar a la seua pàgina web professional, mostra ben a les clares la mentida i la fal.àcia de les paraules i, en últim terme, de les raons que esmenta Rita Barberà per a cometre aquest atemptat contra un patrimoni únic i tan valuós per als valencians com és l’horta mil·lenària que envolta la ciutat de València.

En el seu estudi, Pau Ginés va localitzar a l’àrea urbana de la ciutat nombrosos solars que romanen erms, basant-se en les dades del cadastre. A continuació va fer una representació d’aquests solars sobre un plànol de la ciutat i els va marcar en roig, per poder-los visualitzar millor.

El resultat va ser que el plànol mostra l’existència de grans bosses de terreny, majoritàriament a la perifèria de la ciutat, amb l’espectativa de ser construïdes. En ell es poden detectar els últims PAIs que encara no s’han consolidat, tant al nord com al sud de la ciutat. També s’aprecia com queda una gran bossa de sòl urbanitzable entre l’avinguda Tarongers i l’avinguda Blasco Ibañez.

(solars val350ncia)

Fent-hi un zoom al centre de la ciutat, es veu com la presència de solars buits esquitxa tot el seu centre històric, especialment els barris del Carme i Velluters. Aquests no són solars aïllats que mostren una substitució normal dels edificis en el temps, sinó que es tracta més bé d’una metàstasi urbana que durant tots aquest anys no s’ha pogut aturar.

(solars val350ncia)

L’arquitecte conclou el seu estudi afirmant que l’alt nombre de solars existents fan pensar que s’ha perdut molt de temps destruint l’horta i fent molt poc pels barris de la ciutat.

Necessitats per a la ciutat, com diu Rita Barberà? De cap manera. Aquesta anàlisi posa en evidència la gran fal.làcia de l’alcaldessa. Ens trobem amb un cas paradigmàtic d’especulació pura i dura per part d’uns polítics sense escrúpols que se serveixen de la política exclusivament per enriquir-se i enriquir als que probablement financen irregularment al seu partit.

València, a 17 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una passejada per la Immediata, l’última línia defensiva de València en la GC espanyola.

1

Dissabte passat va clarejar un bell dia ben assolellat, encara que ventós, a València.

A les 8 i mitja del matí un grup de gent del Centre Excursionista de València ens trobàvem al costat de la vora de la mar a la platja de El Puig de Santa Maria (l’Horta Nord) a punt d’encetar un recorregut per la línia defensiva que es va traçar durant la Guerra Civil més pròxima a la ciutat de València, l’anomenada línia de El Puig-Carasols, coneguda també com la Immediata per la seua proximitat a la ciutat.

Ens acompanyava en el recorregut Edelmir Galdón, un historiador valencià expert en el tema, i més en particular en el que va ser el discórrer de la guerra arreu de les terres valencianes.

Edelmir, un autèntic erudit en la matèria, ha passat anys de la seua vida patejant pam a pam la geografia valenciana a la recerca d’aquests testimonis ocults, ignorats, silenciats i en moltes ocasions destruïts, com són les restes físiques que aquella guerra va deixar per la geografia valenciana.

Fruit d’aquesta tasca, Edelmir ha redescobert i tornat a posar al mapa per a la nostra i les futures generacions innombrables búnquers, trinxeres, refugis, nius de metralladores, llocs de tir, etc… que semblaven destinats a ser literalment engolits per la terra i desaparèixer per sempre de la memòria col·lectiva d’aquest país. Una cosa, per cert, amb què estarien encantats i ben satisfets els actuals governants de la Generalitat Valenciana i del govern d’Espanya.

Retrocedint en la història quasi 77 anys, concretament a la primavera de 1938, les tropes franquistes, trencat el front de Terol per Vinaròs, escomençaren a avançar cap a València, per la qual cosa el Govern republicà va haver de plantejar-se una nova estratègia defensiva. Desprès de construir la línea Matallana per terres de Castelló i del Javalambre de Terol (coneguda també com línea X-Y-Z), van decidir construir una altra línia de fortificacions en forma d’arc al voltant de la ciutat de València en què poder refugiar-se dels bombardejos i alhora poder contraatacar, per si de cas la línia X-Y-Z adès esmentada no era suficient per contenir l’avanç de les tropes de Franco.

Aquesta línia de fortificacions, la Immediata, tenia 26 km. de longitud i s’estenia des del punt en què ens trobàvem, a la platja de El Puig, fins Riba-roja del Túria, formant un ampli complex de trinxeres, búnquers, túnels, nius de metralladores i plataformes. Havia d’evitar els efectes de tenalla sobre la ciutat de València, alhora que es construia a una distància suficient per evitar que l’enemic poguera assetjar la població civil com ho havia fet a Madrid, des de la proximitat de la Casa de Campo. “Cal fortificar, i fortificar lluny. Si més no a una distància que impedisca als canons de llarg abast fer carn a la ciutat“, deia el Diari Adelante en la seua edició del 8 d’abril de 1938.

La Immediata, en el pitjor dels casos, hauria de permetre el replegament cap al sud de l’Exèrcit republicà de Llevant, evitant llançar a aquest contra el mar.

La defensa de València era fonamental per sostindre la República, ja que sense el seu auxili i dels queviures que entraven pel seu port hauria deixat a Madrid aïllada i en pèssimes condicions de proveïment, empitjorant, d’una manera substancial, les possibilitats de mantindre el govern de la II República. La defensa de València va permetre el seu sosteniment un any més, en els temps en què resistir -es deia- era vèncer.

Aquesta línia defensiva, concretament en el terme municipal de El Puig, encara conserva cinc punts de defensa, que eren precisament els que preteníem visitar durant el nostre recorregut. Un d’ells està a la costa, una bateria antiaèria que visitarem i que iniciava el nostre recorregut, i en el qual vam poder constatar el seu lamentable estat d’abandó i de manca de senyalització.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La resta de punts defensius es troben a les muntanyes del Cabeçolet, el Cabeç Bort, la muntanya de Santa Bàrbara i la muntanyeta del Castell, també coneguda com la Patà, famosa per celebrar-se l’Aplec independentista de El Puig de l’últim diumenge d’octubre, organitzat pel PSAN. I a ells ens vam dirigim després de visitar el punt d’inici de la línia al costat de la platja.

Les muntanyetes de Santa Bàrbara i de la Patà, situades al bell mig del poble de El Puig, van ser el nostre següent destí.

Allà vam poder visitar una successió de túnels, trinxeres i nius de metralladora en bon estat de conservació, principalment a la muntanyeta de la Patà. Recordem que aquesta línia es va poder construir lluny del front i no va arribar mai a estar activa, ja que l’avanç de les tropes franquistes des de Vinaròs cap a València va ser detingut amb èxit a la línia X-Y-Z traçada aproximadament 30 km. més al nord, i en el qual el front es va mantindre fix fins a la fi de la guerra, quan les tropes republicanes van abandonar les seues posicions i van fugir en desbandada, veient que la guerra estava irremedialement perduda. Va ser aleshores quan les tropes franquistes van poder superar la línia i arribar a València sense trobar pràcticament cap oposición. D’ací el perfecte estat en què es troben actualment, com es pot observar en les fotos adjuntes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Desprès de la Patà ens varem dirigir cap a la muntanya del Cabeçolet, travessant interminables extensions de camps de tarongers, tan caractarístics d’aquest sector de l’horta que envolta València.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet és un monticle situat entre els centres de resistència de la muntanyeta de la Patà i la Cartoixa. Amb unes dimensions aproximades d’uns 45 m de diàmetre, va ser convertit en un autèntic fortí, fruit de l’esforç fortificador del Consell Provincial de València. Actualment es poden apreciar mig centenar de metres de galeries blindades mitjançant l’ús de formigó, que donen cabuda a 18 llocs de tirador i almenys dos casamates per assentament de metralladores.

Aquestes fortificacions batien des del SE fins al NE, permetent crear una barrera de foc efectiva, no només davant un atac frontal, sinó també davant de qualsevol intent de penetració a través dels seus flancs.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cabeçolet, juntament amb els centres de resistència veïns, permetien el foc creuat, convertint el sector en un sac de foc i, en definitiva, fent realitat la idea tan perseguida pel Consell Provincial d’aconseguir una muralla inexpugnable que defensara la seua capital.

Lamentablement part de la muntanya va ser sacrificada per construir la línia fèrria València-Barcelona, destruint-se part de les galeries. Una mostra més de la nul.la sensibilitat sobre la matèria dels succesius governants de la Moncloa, que volen invisibilitzar, sinó soterrar, qualseol record d’aquell periode històric tan fructifer i encoratjador en moltes coses per a la societat espanyola d’aleshores.

Un cop visitat el Cabeçolet, ens varem dirigim cap al nostre últim destí, el Cabeç Bord.

Allà vam poder visitar aquesta magnífica i complexa posició defensiva, una succesió de galeries cavades majoritàriament a pic i pala a la roca de la muntanya, de trinxeres, de nius de metralladores amb les seues basses d’aigua per a la refrigeració dels canons, així com nombrosos refugis i ramals de comunicació transversals que van quedar inacabades.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Moltes de les posicions van ser destruïdes pel bàndol franquista després de finalitzar la II Guerra mundial. Franco va ordenar que es conservaren fins llavors per poder ser utilitzades per les seues tropes en cas d’una possible invasió aliada d’Espanya que mai va arribar. Però una volta acabat el conflicte, van ser destruïts.

I allà, entre les trinxeres del Cabeç Bord, vam menjar un entrepà abans de finalitzar el nostre recorregut per un interessantíssim patrimoni històric, en la seua major part deliberadament invisibilitzat, abandonat i, quan no, destruït pels actuals governants del País València i de l’estat espanyol, què es reivindiquen com els legítims successors dels vencedors d’aquella bàrbara guerra incivil.

València, a 16 de febrer de 2015.

Publicat dins de General | Deixa un comentari