La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Pablo Iglesias & Podemos: crònica d’un espectacle polític a València.

En menys de dos dies les més de 8.000 localitats del pavelló de la Fonteta de Sant Lluís de València, on juga l’equip del València bàsquet, havien quedat esgotades. En aquest cas no es tractava d’aconseguir l’entrada per veure un partit del equipo local contra el Real Madrid o el Barcelona. Ni per veure un concert d’algun cantant o d’algun grup estrela de la cançó. No, es tractava d’un acte d’un partit polític, Podemos, en el que participaven dues de les seues estreles més mediàtiques, Pablo Iglesias i Iñigo Errejón.

Pablo Iglesias era per a tothom fins fa tot just un any el fundador del Partit Socialista Obrer Espanyol. A hores d’ara la primera persona que li ve al cap a qualsevol ciutadà quan sent el nom de Pablo Iglesias és el del leader de Podem.

Amb una imatge ben estudiada a mig camí entre Ernesto ‘Che’ Guevara i un defensor de la selva de l’Amazones, aquest jove professor de Ciències Polítiques a la Universitat Complutense de Madrid ha sabut construir-se una imatge de fermesa sense caure en l’agressivitat, dotant-la d’una argumentació discursiva senzilla i alhora deliberadament ambigua però eficaç, mostrant en els seus diàlegs un excel·lent domini de les pauses, especialment en els seus mítings, que li permeten gestionar l’emotivitat del públic i arrencar els aplaudiments que reforcen l’èxit de les seues intervencions.

Però tot això no ha estat per casualitat.

Pablo Iglesias i els líders de Podemos han sabut interpretar millor que els seus adversaris les regles de l’espectacle polític en les seues circumstàncies actuals, en desplegar tota una seducció escènica, il·lusòria però camuflada de suposada renovació de les estructures polítiques. Una cosa que ja advertia l’analista polític nord-americà i profesor de la Univesitat de Wisconsin, Murray Edelman, en el seu llibre “La construcció de l’espectacle polític“.

Per a aquest professor la política no és el contrast d’opcions plurals objectivament exposades i racionalment debatudes que l’idealisme democràtic li suposa, sinó l’espectacle, en part fantasiós i en part ambigu, que els individus i grups amb més recursos simbòlics construeixen per suscitar el drama que emotivament millor puga satisfer les pors i les esperances majoritàries dels ciutadans.

D’aquesta manera, la comunicació política es transforma deliberadament en comunicació dramatúrgica. I la majoria dels components que confereixen ‘rellevància’, ‘urgència’, o ‘utilitat social’ a una proposta o la definició d’un problema, no són més que el resultat d’unes lleis de l’escenificació que al món contemporani s’adapten sobretot a les pautes dels mitjans de comunicació de masses.

Per tant, als ciutadans cal captar-los psicològicament mitjançant apel·lacions molt més elementals i directes: la dramatització, la simplificació, la personalització, la comunicació dramatúrgica, en definitiva, en què resulta fonamental la construcció d’enemics a qui atribuir tots els mals i la promesa de solucions absolutes i immediates.

Moltes de les crítiques i dels exemples concrets que apareixien en l’esmentat llibre són, en efecte, traslladables a la retòrica electoralista dels partits de la “casta”, PP i PSOE, en la terminologia utilitzada per Podemos, sobretot pel que fa a la seua incapacitat de transformació real de les estructures socials existents o a les promeses maximalistes incomplertes.

Però el que resulta més cridaner de la seua anàlisi és que moltes de les seues descripcions semblen explicar de manera clara la retòrica exhibida de Podemos i tota la fascinació popular sorgida al voltant d’aquest grup emergent, anticipant també la possible decepció que les seues propostes comportarien en cas de produir-se el seu triomf electoral.

En aquest escenari, la lluita política pasa a ser una competència per l’establiment de nous símbols amb major capacitat d’atracció i de significació momentània que les dels seus adversaris, Podemos apareix davant la societat espanyola com un actor polític revestit d’una aparença radicalment ‘diferent’ en un moment d’especial desconcert, gràcies a l’exhibició d’un nou llenguatge que comporta una nova terminologia i unes noves icones, des del canvi d’estructura lingüística per a la denominació del partit (Podemos) a la nova nomenclatura per nomenar als seus enemics (“casta”, “màfia”).

Una altra de les tàctiques a què recurrentment es refereix Edelman en el seu llibre és l’ambigüitat: “L’ambigüitat evita ofendre aquells a qui una promesa clara podria resultar inacceptable, alhora que anima a tothom a llegir d’acord a les seues pròpies preferències l’expressió lingüística que s’emet“. La creixent i calculada ambigüitat (fins i tot caient en contradicions) del missatge de Podemos en molts aspectes clau del seu programa (en el pagament del deute, “no som de dretes, ni d’esquerres”, en el Dret a decidir sí, però no, en la indefinició del seu model de relació amb alguns poders fàctics com ara la monarquia o l’Església, o en el model de finançament de les comunitats autònomes, etc…), fa créixer la possibilitat d’un suport social més transversal, en un entorn en el qual Pablo Iglesias sap que aspira ja a assolir el poder, i no només a cridar l’atenció com passava fa tan sols uns mesos.

Ahir a València el discurs de Pablo Iglesias i de Podemos va ser recurrent en la utilització d’aquestes tècniques, amb un guió ben seguit fil per randa: la dramatització, la simplificació, la comunicació dramatúrgica, l’ambigüitat, …

Tot això s’hi va poder veure:

-En les seues constants al·lusions al so del rellotge “tic-tac, tic-tac, tic-tac, …” que marca les hores que li queden a la casta i a la màfia governant fins que ells arriben al poder.

-En el seu autoproclamat paper de “justiciers “o de “salvadors” del poble davant una classe política esdevinguda “casta” que té segrestada la democràcia espanyola (com si ells foren els únics i com si fins fa tan sols uns mesos que ells van aparèixer, no hi hagueren hagut moviments ciutadans o polítics en aquest país que s’hi oposaren i lluitaren contra l’status-quo dominant).

-En la utilització de la terminologia “País Valencià” (per part d’Errejón) i alhora “Comunitat Valenciana” (per Pablo Iglesias), en les parts del seu discurs en què parlaven del malbaratament i la corrupció existents a València, però sense fer un sol esment a l’espoli fiscal sistèmic que patim els valencians per part d’Espanya (Espanya, recordem-ho, és l’unic projecte polític de Podemos…)

-La utilització a la fi de l’acte d’un tema musical per als valencians tan simbòlic com “Al Vent” de Raimon, però “l’oblit” de realitzar els seus discursos, encara que n’haguera segut en una xicoteta part, en valencià per part dels seus dos principals líders, Iglesias i Errejón, (la valenciana Àngela Ballester sí ho va fer integrament en valencià), al contrari del que va fer Iglesias en la seua recent visita a Grècia en un acte de Syriza. El grec és la llengua nacional dels grecs, però potser Pablo Iglesias considere que el valencià no ho és dels valencians, mostrant-hi aqueixa visió supremacista del castellà que es té des de Madrid (recorde, Espanya és l’unic projecte polític de Podemos…).

-Fa uns anys es va fer molt famosa “la niña de Rajoy”, recordeu? Doncs bé, “la niña de Pablo Iglesias” va aparèixer en el seu discurs. Però aquesta vegada la xiqueta no era virtual con la de Rajoy, sinó ben real, de qui Iglesias va llegir aparentment “emocionat” un missatge que li hauria lliurat a l’entrada al pavelló, i en el qual li mostrava tota la seua esperança en el canvi que ha de protagonitzar Podemos. La xiqueta va eixir a l’escenari junt a Pablo iglesias a la fi de l’acte.

Podemos, un partit que vol fer nova política però amb alguns tics i el marqueting de la vella política. La realitat només la veurem allà on governen.

Patraix, València, a 25 de gener de 2015.



  1. És insuportable la manipulación que es fa els darrers temps de Podemos, inclús en un mitjà tan valuós com VileWeb, quan es diu que tot és marketing, que enganyen a la gent, que ja veurem …
    Quina força política ha possat a debat un informe econòmic solvent per encarar el futur ?
    Quina força política denuncia amb totes les lletres als corruptes ?
    Qui té nassos d’enfrontar-se dialècticament amb periodistes manipuladors professionals com Inda o Maruhenda ?
    Quina força política defensa el dret d’autodeterminació dels pobles d’Espanya ?
    No veig quin problema és que el seu projecte polític sigui Espanya, o potser no hem de dessitjar un canvi profund en el govern d’aquest estat en descomposició ?
    Ja està bé …..

  2. Jo crec que confons UPyD amb Podem.

    Jo, que sòc valencià, no trobe que Podem siga sols Madrid.
    Mai abans ningú ens havia deixat fer i desfer com ens vinga en gana.
    Mai ningú ens havia deixat sentir-nos nosaltres sense asenyalar-nos amb el dit.
    Mai ningú ens havia donat l’oportunitat de pensar, parlar i sommiar en Valencià.
    Mai ningú ens havia dit que podeu ser el que sou, i ens ha donat l’oportunitat de ser veïns de bon grat.
    Mai ningú ens havia donat ilusió reial per ser part de la nostra vida, sense sentir-nos perseguits.

    Però tot açò mai no conta per a alguns que sols veuen els pels que tenen al voltant la panxa.
    Sols veuen la seua veritat, que sols la seua lluita per la nostra identitat és la veritablement verdadera.
    Hem fa llàstima que germans pensen així i descalifiquen la ilusió de molta gent que, com jo, pensa que ARA SI, per FI podem des de una força fins ara inimaginable, que podriem aconseguir els nostres objectius:
    “reivindicar la nostra terra, reivindicar la nostra veu, reivindicar el nostre pensar, reivindicar la nostra cultura, reivindicar ser valencians”
    Sols no podrem fer-ho, però si estem tots junts davant l’enemic reial SI QUE HO ACONSEGUIREM.

    El PPSOE i altres formacions no han deixat creixer la nostra identitat, però ara si que tenim l’opció de fer-la creixer amb força i unitat.

    Per favor, germans, hem d’estimar-nos ara més que mai.

    Salut
    Moisés

  3. Molt ben descrit, Patraix. Igual que féu Iglesias al Pavelló de la Vall d’Hebron, a Barcelona, res de català, que la llengua es veu que no està oprimida sistemàticament per l’actual Estat espanyol, i que així seguirà si depèn d’ells. Ja els agardaria, ben acompanyats per Ciudadanos/Ciutadans. Això sí, taral.lejant l’Estaca, a la que ens volen permanentment lligats mentre la cantem. Una nova “casta” ?.

  4. Es cierto que las técnicas de manipulación y de propaganda se han ido refinando con el tiempo. De hecho ya son endiabladas. De acuerdo en que la ambigüedad de las propuestas busca esa transversalidad (más votos, en difinitiva). Pero todo esto no sería eficaz si en el espejo no tuvieramos la imagen de una sociedad fracasada, llevada a la miseria por los partidos politicos del poder. Ese lenguaje encuentra orejas ansiosas hastas de pasar hambre (y no, precisamente, de ideas). Podemos es, de momento, un clavo ardiendo para el niño irritado que la sociedad guarda dentro de su dolor. La explotación se ha evindenciado y la hipocresía del discurso “oficial” ya no engaña a nadie, sino que es el combustible de la pira que muchos esperan que Podemos prenda. Sin embargo, amigo mío, la simplificación de los slogans -debida quizas a ese perfil ideológico bajo- puede terminar por cansar al personal o hacerle desconfiar (esto no es grecia, no…) Podemos usurpa el espacio de IU, y yo no me preguntaría para qué, sino para quién.. En fin, para un breve comentario sobre eso de los slogans sinsustacia y emocionales: https://severodiletante.wordpress.com/ Un saludo https://severodiletante.wordpress.com/2015/02/01/tic-tac-tic-tac-es-tiempo-de-rectificar/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent