La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 11 de maig de 2015

Nou suposades realitats esdevingudes mentides i ocultacions sobre el deute grec i Alemanya.

El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.

Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació.

Uns mitjans de comunicació que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de molt determinats interessos, alhora que evidencien una manca de pluralitat ideològica realment escandalosa, especialment acusada a l’Estat espanyol arran dels pactes d’una Transició que ells mateixos defineixen com “exemplar”.

I així podem veure com en els mitjans escrits o en les tertúlies de ràdio i de televisió que veiem i escoltem diàriament, tot i la varietat de contertulians que hi participen, només hi ha un sol i únic discurs. En ell esmentar la paraula capitalisme està prohibit, parlar de socialisme o comunisme reals està prohibit, i si es fa obligatòriament s’han de presentar com a sinònims de dictadura, de ruïna i / o de misèria econòmica, i si pot ser a més a més s’han de relacionar de la manera més negativa amb exemples com els governs de Veneçuela o de Cuba, per no parlar de l’antiga Unió Soviètica i els seus gulags.

Per a aquests mitjans les classes socials han deixat d’existir, referir-se a elles ha de ser considerat com una cosa pertanyent al segle XIX, a un discurs irreal i obsolet. La recepta que ven ara es la de dir que “tots” som iguals i que “tots” hem de fer pinya per eixir d’aquesta crisi. El que amaguen és que per a alguns, molt pocs, la crisi ha estat un fabulós negoci en la mateixa mida que ha estat una fabulosa estafa per a la majoria de la població. Però açò no es diu, i si algú ho diu, cal classificar-lo com un anti-sistema o dir d’ell que vol convertir Espanya en un kaos de pobresa i repressió a l’estil de les “dictadures” de Venezuela o Cuba.
Així mateix, parlar d’abandonar l’euro, de no pagar el deute il.legítim, de nacionalitzar bancs i empreses, de regular els “mercats” financers, de gravar els moviments de capitals o de desobeir a la Troica és una cosa que ni s’hi ha de plantejar. I si algú ho fa i intenta raonar-lo el que cal fer és interrompre’l i ratllar-lo novament de “bolivarià” i d’antisistema, cal acusar-lo de voler terminar amb la nostra civilització cristiana i occidental i amb la democràcia que va nàixer dels pactes de la Transició i de la nostra modèlica i monàrquica constitució.

Aquest dilluns se celebra una transcendental reunió a l’Eurogrup en què probablement es pot decidir el destí de la nació més antiga de la cultura europea, Grècia.

Des de què Syriza hi va guanyar democràticament les eleccions i el seu govern va començar a intentar renegociar el deute amb la Troica i manifestar la seua lògica intenció de posar en marxa el seu programa electoral, una muntanya de mentides, tal com ho va definir Chomsky, àmpliament difoses per l’establishment polític-mediàtic espanyol i europeu, ha estat inundant els principals i més influents discursos polítics i mediàtics europeus. Fal.làcies, mentides i mitges veritats que a força de ser repetides una i mil vegades aquests mitjans han volgut convertir-les en veritats irrefutables, en dogmes de fe.

Cal dir-ho, repetir-ho i denunciar-ho. Al meu parer nou de les ocultacions, de les mentides i falsedats interessadament més esteses que he pogut llegir o escoltar en la ploma o en boca de polítics, periodistes o creadors d’opinió en els darrers mesos, són les següents:

1.-El rescat a Grècia va ser en realitat un rescat al sistema financer europeu, majorment a l’alemany.

La compra de deute públic grec va respondre a la necessitat de rescatar els bancs privats (alemanys, francesos i espanyols entre d’altres) que estaven plens del seu deute públic fins a la medul·la.

Per aquest motiu, quan semblava que l’Estat grec col·lapsaria, la Troica va intervindre per evitar el dany a la banca privada, comprant-li deute públic i facilitant el pagament del deute per part de l’Estat grec. Així ho afirmen premis Nobel d’Economia, com ara Jopsep Stiglitz o Paul Krugman, i també el director adjunt del Financial Times, Martin Wolf, poc sospitós de ser un antisistema: els fons de la Troica destinats a comprar el deute públic als bancs privats, no eren “per ajudar Grècia, sinó per ajudar el sector financer privat a abandonar Grècia“.

Arran d’aquest rescat, els actuals propietaris del Deute grec hem passat a ser els ciutadans europeus, en haver-se socialitzat les pèrdues que previsiblement anaven a tindre els bancs. El Banc Central Europeu (6%), el Fons Monetari Internacional (10%) i els 17 estats de l’eurozona, incloent-hi Espanya, a través de l’anomenat Fons Europeu d’Estabilitat Financera (60%), són els principals posseïdors.

La mateixa pràctica que estem acostumats a veure en aquest “estrany” sistema d’economia de lliure mercat fet a la carta de les grans empreses financeres, què privatitzen els seus beneficis però socialitzen les seues perdudes.

2.-Espanya no li ha prestat a Grècia 26.000 milions d’euros, tal com s’ha repetit tantes voltes pels mitjans de comunicació.

Alguns representants polítics menteixen també descaradament quan parlen d’aquest tema. Així, per exemple el ministre Luis de Guindos va afirmar que Espanya vetllarà per no perdre els 26.000 milions d’euros que ha prestat a Grècia “La gent ha de ser conscient que nosaltres ja hem estat molt generosos amb Grècia, continuarem sent-ho com ho vam ser en el passat, i no obstant això, hi ha 26.000 milions d’euros prestats i Espanya ha de vetllar per aquests diners, que és de tots els espanyols (…) Qualsevol polític responsable el que vol és que aquests diners es recupere. Aquests 26.000 milions per a un país com Espanya suposen un esforç enorme, és un esforç molt important, és una quantitat equivalent al que Espanya gasta en un any en el pagament de les prestacions per desocupació“.

O el ministre Margallo, qui va mentir quan va afirmar que “si no haguérem prestat diners a Grècia, haguérem pogut augmentar les prestacions per desocupació un 50 per cent o augmentar les pensions un 38 per cent“.

Tota una gran falsedat. Si bé és cert que l’Estat espanyol li va prestar a Grècia 6.659,48 milions d’euros el 2010 i 2011, la resta fins als 26.000 milions esmentats (uns 19.600 milions d’euros) són en realitat diners que li van prestar determinats inversors financers a l’Estat grec (per fer negoci), i que l’Estat espanyol ha avalat.

És a dir, l’Estat espanyol no va posar ni un euro d’aquests 19.600 milions, encara que sí que es va comprometre a pagar-los en cas que l’Estat grec no pagara a aquests inversors. Però són dues coses molt diferents.

3.-Mario Draghi, el totpoderós president del BCE, un dels tres braços de la Troica, va ser el que va desencallar fa unes setmanes la difícil negociació entre les delegacions europees i el govern grec, segons es comenta al “sembrar el pànic entre els socis en donar xifres concretes sobre la mala situació del sistema financer grec, que des del desembre ha vist evaporar 20.000 milions en dipòsits, una fuga de capitals que hagués augmentat davant d’un fracàs de l’Eurogrup“.

Però el que no es diu de Mario Dragui és que ell mateix és el llop que està a cura del corral. Perquè Draghi era vicepresident per a Europa d’un dels bancs d’inversió més grans del món, el Goldman Sachs, quan precisament aquest banc ha estat reconegut com el que va ajudar a amagar el dèficit dels comptes grecs del govern conservador de Kostas Karamanlis.

Mario Draghi tenia càrrec operatiu en aquest banc precisament durant el període en què es va practicar l’ocultació del dèficit grec. A hores d’ara se sap que Goldman Sachs no només hi havia emmascarat deute grec, sinó que havia venut productes financers grecs als EUA, ocultant informació valuosa als compradors. Part d’aquestes operacions s’havien fet a la primavera de 2002, quan Draghi ja era vicepresident per a Europa de Goldman Sachs.

4.-Alemanya, al capdavant de la resta de socis comunitaris, es mostra completament intransigent amb la negociació del deute grec.

Però s’amaga el fet que precisament Alemanya es va beneficiar d’una generosa condonació del deute al principi del seu ‘miracle econòmic‘, derivada dels costos que es van originar durant la II Guerra Mundial.

L’anomenat Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental). Cap al final de les negociacions amb els països perjudicats per l’Alemanya nazi, es va cancel·lar la meitat de tots els deutes de 38.000 milions de marcs, i els romanents van ser reprogramats de manera tan intel·ligent que Alemanya mai va haver de tornar a afrontar un problema de deute.

El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible.

Grècia, en canvi, està sent forçada a ‘consolidar-se’ a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. El 1953, un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser, per cert, Grècia, que no va tindre en compte els nombrosos crims de guerra que les forces d’ocupació alemanyes havien comès pocs anys abans en sòl grec. Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al desenvolupament econòmic i social.

Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.

5.-Grècia va ser un país que l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial va portar a una absoluta fallida de la qual no ha pogut recuperar-se, malgrat els anys transcorreguts des d’aleshores.

A l’abril de 2013, un comitè del Ministeri Grec de Finances va avaluar en 162.000 milions d’euros -quasi la meitat de l’actual deute grec, o el 80% del seu PIB-  la seua quantia, sumats l’espoli i la destrucció d’infraestructures (108.000 milions) i la devolució del préstec forçós (54.000 milions) que el Banc de Grècia va haver de concedir a Berlín el 1942 per finançar la seua pròpia ocupació, destrucció i espoli.

La invasió, una de les més bàrbares d’Europa, va costar la vida a 300.000 grecs.

També es recorden els espolis, el saqueig de collites, aliments i béns, o coses immaterials però tan doloroses com patir l’afront de veure la bandera nazi onejant a la part alta de la Acròpolis. Desprès de la derrota d’Alemanya en la II GM, Grècia va exigir a Alemanya en la Conferència de París 10.000 milions de dòlars de l’època en concepte de reparació pel dany sofert, el quart més gran d’Europa, després del de la Unió Soviètica, Polònia i Iugoslavia. Però Grècia es va veure forçada a renunciar a les compensacions en 1953, en l’acord sobre la condonació del seu deute, en part per la pressió dels EUA. D’açò no s’en parla.

6.-Molt poc es parla en aquests mitjans de comunicació que l’autèntica sentència de mort per al poble de Grècia va ser la signatura al febrer de 2012 de l’anomenat “Memoràndum d’Entesa” (MOU en les seues sigles en anglès), un document que deroga la sobirania de Grècia com a estat sobirà i lliura el país a bancs i empreses estrangeres. L’edicte de la pàgina 43 d’aquest memoràndum imposa normes estrictes per a tot, des de la reducció de despeses en medicaments que salven vides a les “limitacions imposades als minoristes en la venda de productes de categories restringides, com aliments per a nadons“.

Així, per exemple, el MOU exigeix ​​una retallada del 10% del sou dels funcionaris i altres treballadors del govern, retalls de fons de la seguretat social i dels hospitals i més privatitzacions d’actius de propietat pública, la qual cosa ha causat la reducció del PIB grec. En comptes d’ajudar a Grècia a eixir de la seua depressió, el memoràndum retalla la despesa pública mentre crea noves oportunitats per augmentar l’explotació i el saqueig de l’estat per mans estrangeres.

7.-El “revolucionari” Pla Salònica del govern de Syriza, el que va posar tan nerviós a la Troica i als seus lacais europeus, no és una  altra cosa més que 11 mesures que tenen més de sentit comú i de solidaritat amb els amplis sectors de la societat grega que viuen sota el llindar de la pobresa, que de mesures revolucionàries que posen en perill la estabilitat de la UE.

El pla de Tsipras està destinat a tallar “l’emergència humanitària” que viu Grècia.

Tsipras no ha sostingut en cap moment que donaria marxa a un procés de revolució o de desmarcatge de la Unió Europea, ni que anava a demanar els 130 mil milions d’euros al BCE, com ho van fer els seus antecessors per salvar els mateixos que van conduir Grècia al seu actual estat. Tsipras va parlar només de 2 mil milions d’euros per fer front a l’emergència social que pateix el seu país, diners que es pretén recaptar amb una lluita més eficient contra l’evasió fiscal i amb nous imposts per a les rendes més altes. Res de l’altre món però que ja han provocat durs atacs per ser considerades com a “mesures populistes”. Onze mesures encaminades, entre altres coses, a donar menjar, llum, sostre i sanitat a 300 mil llars, a promulgar una nova moratòria dels desnonaments en habitatges de valors menors als 200 mil euros, a fer un augment del salari mínim des dels 586 euros als 751, tot això acompanyat d’una reforma laboral per generar condicions laborals dignes a la població. O a reduir a la meitat els 7.500 cotxes oficials, a aturar les privatitzacions, quedant prohibit vendre béns nacionals per pagar deutes.

En resumides comptes, onze mesures destinades a retornar una mica de dignitat a una societat que està en terra, sotmesa als dictats de la troica, amb altíssims índexs d’atur i amb un augment constant dels índexs de marginalitat i pobresa urbana.

8.-S’amaga sistemàticament en els mitjans de comunicació els brutals efectes de la crisi sobre la majoria de la població grega, una autèntica doctrina del xoc aplicada sobre els ciutadans d’un país sencer.

Així, per exemple, els investigadors de la revista British Medical Journal van observar que el nombre total de suïcidis a Grècia va experimentar un increment sostingut de 11,2 per mes de mitjana al juny de 2011, just després que el Govern grec aprovara una segona sèrie de mesures d’austeritat.

A més a més, les conseqüències dels quatre últims anys de la crisi en les condicions de vida de les llars han estat gravíssimes, com demostra un estudi de ELSTAT. Segons aquest estudi, el 20,3% de la població no pot alimentar-se de manera adequada, està en dificultat de pagar les seues factures i no té béns bàsics com rentadores, televisors telèfon o cotxe. El 2010, el percentatge de la població en aquestes condicions era del 11,6%.

Pel que fa a l’índex de pobresa, més del 35% dels grecs viu per sota del llindar de la pobresa, segons les estadístiques del ELSTAT.

Després de 5 anys de creixement negatiu, amb taxes d’atur mai assolides i retallades salvatges en els programes de protecció social, a la societat grega ja no li queden més forats al cinturó per seguir estrenyent-se-ho. Els diabètics no poden pagar-se la insulina, l’ús d’antidepressius i altres fàrmacs per prevenir el suïcidi estan fora del menú, les taxes de tuberculosi i VIH són altíssimes i els desesperats pensionistes d’Atenes han quedat condemnats a bussejar en les galledes de les escombraries de les botigues d’alimentació per esgarrapar uns pocs residus d’aliments amb què intentar alimentar ells i les seues famílies. Hi ha hagut un fort increment en el nombre de nadons que són abandonats en clíniques i lliurats a institucions de caritat, ja que les seues famílies no volen deixar-los morir per manca d’aliments, i van en augment els casos de mares i pares que no poden tirar endavant als seus propis fills.

La sorprenent conversió d’una nació moderna en un estat fallit no s’ha produït de la nit al dia, ni sense” l’ajuda” dels buròcrates de la UE i dels potentats financers que dicten la política econòmica des de Brussel·les, Frankfurt i Berlín, segons apunta el periòdic “The Guardian”. “L’evidència de la pobresa, desigualtat i impossibilitat d’accés als serveis primaris confirma la creixent desesperació que es desprèn de la gent de la primera línia (…) Si el govern haguera donat a conèixer la severitat de la situació, el propi govern grec i la UE haurien d’haver admès també que l’actual estat de coses ha estat produït per l’anomenat “rescat” de Grècia. Per això, les autoritats han optat pel silenci“.

9.-Els mitjans de comunicació destaquen les obligacions que té Grècia amb els seus deutors, sense importar que les brutals polítiques de retallades estan portant al poble grec a la desesperació més absoluta i a la pèrdua dels drets més elementals, com acabe d’esmentar.

Però s’amaga el fet que a la Unió Europea existeixen, no una ni dos, sinó tres Cartes Europees sobre els drets socials dels ciutadans: la Carta Social Europea, la més antiga de totes, editada el 1961 i revisada el 1996; la Carta comunitària dels Drets Socials fonamentals dels Treballadors (any 1989), una declaració de drets elaborada i aprovada a la seu de la Comunitat Econòmica Europea per caps d’Estat i de govern dels estats membres reunits a Estrasburg el 1989; i la Carta dels Drets fonamentals de la Unió Europea, elaborada l’any 2000, en què a més dels drets socials, s’arrepleguen els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals dels europeus. El seu article número 1 parla de la Dignitat Humana i hi diu: “La dignitat humana és inviolable. Serà respectada i protegida. La dignitat de la persona humana no només és en si un dret fonamental, sinó que constitueix la base mateixa dels drets fonamentals“.

A què han reduït la dignitat dels ciutadans grecs els buròcrates i fonamentalistes de l’austeridici de la Unió Europea? A un munt de mentides creades i difoses al servei de les elits financeres europees, principalment alemanyes.

València, a 11 de maig de 2015.



  1. Molt bon article. Condensa de forma clara i concisa la gran injustícia que s’està perpetrant contra el poble grec, als morros mateix d’una ciutadania europea apàtica i egoista.

  2. Val a dir que el deute grec no es pot tornar, tal com s’explica en la conferència d’en Jordi Griera titulada «La moneda, la gran desconeguda» que podeu veure aquí: http://www.bardina.org/videos/la-moneda-la-gran-desconeguda-cat.htm; també és aconsellable el profètic article d’en Joan Casals i Noguera, expresident de la PIMEC, titulat «La desunió fiscal europea», que podeu llegir aquí: http://www.bardina.org/nw/escrits/jcasals-desuniofiscal.htm, article que, per cert, està disponible en altres idiomes dins del lloc web del Centre d’Estudis Joan Bardina, a http://bardina.org

  3. Crec que, tot i hi has posat esforç, el teu analisi no podria ser mes erroni i esbiaixat. Grecia es una vergonya de pais, un error de la historia que hauria de desapareixer i refundar-se, un Estat fruit d’un cumul d’errors i de nepotisme on la cultura del vividor no podia ser mes evident. L’edat mitjana de jubilacio es als 60 anys, menys i tot en certes professions “perilloses” com perruqueres o presentadors de televisio. En aquest pais no paga impostos ni el tato, i el suborn es a l’ordre del dia: l’anomenat felaki es el sobre que has de deixar a la taula del metge abans de una operacio, per assegurarte que tot aniria be. Es molt facil jugar a ser un pais modern i occidental amb diners d’altres, pero la veritat es que es una economia del tercer mon incrustada a dins la UE mitjançant mentides pressupostaries. I encara es hora que fiquin a la preso cap dels politics que va mentir i falsejar els comptes. Grecia es un exemple del que no s’ha de fer, i se’ls ha de deixar caure perque es un cas perdut on nomes s’hi abocarien diners durant decades en un pou sense fons. No tenen remei.

  4. Una visió molt completa. Soc valenciana convençuda que sempre parla en valencia i no se com ho podies fer per a que aquest article arribara a les diferents llengues d ‘ Espanya i d’ altres llocs, perque en val molt la pena.

    Aquesta vesprada tenim manifestacions en favor del poble grec i no sabía si anar per la calor. Ara tinc clar que dec d’ estar. Aci també ens vindrà el contagi si no l’ aturem.

  5. Estic d’acord amb el comentari de Realista.

    No entenc q es digui q aquestes coses s’han amagat quan resulta q es repeteixen continuament per justificar una solidaritat impossible.

    Els grecs, com assenyala “Realista” s’han ficat tot solets en aquest merder després de passar-se uns anys d’excessos impensables fins i tot durant la nostra bombolla immobiliària.

    Si anem a pagar els seus deites –q és el q està fent la “troica”– i amb diner públic, a més –sinó el dimoni serien “els mercats”, com era fins el darrer rescat–, és normal q s’exigeixin unes reformes mínimes per garantir la viabilitat dels emprèstits!!!

    I per cert, una d’aquestes coses q no només no s’amaga sinó q es repeteix irracionalment, és q s’ha rescatat els bancs i no les persones. Bé, penseu què passaria amb tots els treballadors alemanys, francesos o catalans q tinguèssin els seus estalvis en un d’aquests bancs. També són persones, oi? I q han fer l’esforç de destinar una part dels seus recursos a l’estalvi mentre el seu banc comprava deute d’un estat irresponsable i inviable q es diu Grècia i q acumulava un dèficit q posava en perill la pròpia solvència del pais! I ara tota la culpa del problema és de la Merkel i dels “mercats”…????? Si jo tinguès els meus estalvis en un d’aqiests bancs també m’agtadaria q el rescatessin!

    Però ara resulta q ens hem de deixar aixecar la camisa un altre cop mentre els senyors de Syriza monten la tragèdia grega per tal q ens fem els progres i els traiem les castanyes del foc fins q algú digui prou. Au va!

Respon a Brauli Tamarit Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent