La paella mecànica

Sóc aficionat i m’agrada el futbol, no ho negaré.
El meu equip de tota la vida ha estat i és el de la meua ciutat, el València CF. 

Malgrat el caràcter antivalencià i pro-espanyolista que li han inculcat, en major o menor mesura, les successives directives que han regit el club en els darrers 30-35 anys, mai he renegat de seguir i de celebrar amb alegria totes les seues victòries i tots els seus campionats. 

Perquè una cosa és la institució i una altra molt diferent els individus que han dirigit el club i l’han alineat, per motivacions extra-esportives, amb moviments reaccionaris i antivalencians. 

El València Club de Futbol va ser fundat tal dia com ahir en l’any 1919.
Ahir va complir, doncs, 94 anys. 

El club es va gestar el 5 de març de 1919 per part d’un grup d’aficionats al futbol que es van reunir en un cèntric bar de la ciutat de València, al bar Torino, paradoxalment situat al carrer Barcelonina. 

El 18 de març d’aqueix any es van aprovar oficialment els estatuts del nou equip, naixent així el València Foot-ball Club.
El 4 d’abril de 1919 es constitueix la primera Junta Directiva, de la qual va ser el primer president Octavi August Milego Díaz, triat a l’atzar llançant una moneda a l’aire. 

El primer partit del nou club es va disputar el 21 de maig contra el Gimnàstic a Castelló, amb el resultat de 1-0 a favor de l’equip rival. 

Però des d’aleshores fins ara ha plogut molt… 

De manera asèptica i breu, podria resumir la història del club fins al dia de hui de la següent manera: 

En la classificació històrica actual de la Lliga de Futbol Professional, el València CF ocupa el tercer lloc, per darrere de Reial Madrid i FC Barcelona. 

L’equip ha disputat 77 temporades de la Primera Divisió. 

És el cinquè club amb més títols aconseguits a Espanya, per darrere de Reial Madrid, FC Barcelona, Athletic Club i Atlètic de Madrid, amb un total de 14 trofeus: sis títols de Lliga, set de Copa i una Supercopa d’Espanya, a més de 15 subcampionats entre lligues i copes.

En el camp internacional compta amb 6 títols europeus: una Copa de la UEFA, dues Copes de Fires, una Recopa d’Europa i dues Supercopes d’Europa, a més d’haver disputat dues finals de la ChampionsLeague i una final de la Copa de Fires.

Fins ací els números, les xifres d’un gran club fins i tot en el panorama europeu.

Però  més enllà de l’estrictament esportiu, al llarg dels últims 30-35 anys el València CF s’ha convertit en un element essencial en la difusió del missatge reaccionari i anticatalanista què es va generar en les cavernes de la dreta espanyolista valenciana, capgirant el que fins aleshores, i durant diverses dècades, havia estat una relació de “germanor” entre els equips del Barcelona i del València. 

És cert, com d’altra banda és lògic, que entre les ciutats de València i Barcelona sempre hi ha hagut una certa rivalitat (natural entre veïns), de la qual és evident que el futbol se’n feia ressó.

Antics socis del Valencia CF als anys 50 i 60 recorden com el Barça era l’únic equip foraster que era aplaudit amb ganes en les grades del camp de Mestalla per part dels “xotos” (aficionats del València) quan els jugadors blaugranes eixien al camp, i a més es recorda també que entre els aficionats dels dos equips hi havia una bona germanor.

Però, malauradament, tot aqueix “bon rotllo” que havien mantingut les dues aficions al llarg de molts anys va canviar en la Transició, amb el sorgiment del moviment blaver-espanyolista d’arrel anticatalanista a la ciutat de València

Aquest moviment va veure en el València C.F. una important instrument per a la difusió de la seua ideologia.

Aquest club era l’entitat esportiva més important del País Valencià, i com a tal era una extraordinària eina de difusió del seu missatge, per la qual cosa individus afectes a aquest moviment i ideologia van anar introduint-se en les directives del club i contaminant així els seus actes i la seua simbologia amb aquest missatge reaccionari i catalanòfob.

Una de les primeres coses que van fer va ser la de modificar l’escut del club i posar el blau en la franjeta dalt de les quatre barres, quan originàriament aquesta era blanca (amb el nom del club) i després negra, coincidint amb el colors de la equipació original del València C.F., que era blanca i negra, com l’actual (després del parèntesi de diversos anys de l’uniforme completament blanc, que pel que sembla volia imitar el del Reial Madrid).

Davant del debat que a finals dels anys 1970 es vivia en el País Valencià sobre quina havia de ser la senyera estatutària dels valencians, si amb o sense blau, en el camp de Mestalla solament apareixien senyeres blaveres, així com banderes espanyoles, encara què aquestes en menor grau.

Però la senyera blavera es va introduir subliminalment en el cap dels aficionats del València C.F. també per altres vies.

Així, la segona equipació del València dels anys de la Transició consistia en una samarreta quatribarrada i un pantaló blau. Després de la Transició, la segona equipació del València va pegar molts canvis, però sempre amb la prevalència del color blau en l’uniform de l’equip.

Un altre factor clau en la difussió del missatge espanyolista i anticatalanista a través del València CF varen ser les penyes.

En la Transició no existia encara el sistema de “penyes” que hi existeix a hores d’ara en els clubs, el qual s’instaurà bàsicament en els anys 1980.
En aquests anys es quan comencen a crear-se les penyes futbolístiques en el fútbol espanyol.
Cada club va crear-ne alguna, diguem-ne, més radical.

La penya radical del València C.F. va nàixer en 1983 i va ser anomenada “Yomus” o “Ultras Yomus”.

En la seua pag. web, en parlar de la seua història, diuen el següent: “Durante los primeros años, los tifos consistían sobretodo en el despliegue de grandes banderones, bengaleos espectaculares, etc… Por aquella época, la camaradería entre los miembros era muy importante, estaban unidos por un gran odio a todo lo catalán (bien blaugrana bien blanquiazul). Se hicieron respetar tanto en MESTALLA como fuera…”

Els Yomus s’han convertit en la penya més important del València C.F. i en la que fa més soroll a l’estadi, fent palés el seu tarannà a sovint violent especialment amenaçant aficionats valencianistes que traien “màrfegues” en els partits, què és com ells anomenen despectivament la senyera quatribarrada, o entonant el seu càntic favorit què acostuma a ser “Puta Barça, Puta Catalunya!”, i també “Som valencians, mai catalans”. 

Aquesta penya ha estat immersa en nombroses polèmiques, moltes d’elles relacionades amb la violència cap el món nacionalista i d’esquerres valencià.
Sense dubte la més tristament coneguda és la de l’assassinat del jove nacionalista valencià Guillem Agulló en 1993, en Montanejos (Alt Millars).

El seu assassí, Pedro Cuevas (hui en llibertat, per cert), membre de l’organització neonazi Frente AntiSistema (FAS), estava vinculat a la penya Yomus.

Poc després de l’assassinat de Guillem, alguns membres d’aquesta penya es van dedicar a empastifar les parets del camp de Mestalla amb pintades que posaven “Guillem jódete”.

És especialment significatiu que tot el què van fer els directius del València C.F. en aquella ocasió va ser esborrar aquestes pintades, però sense prendre cap altra mesura més contundent amb aquest grup de feixistes què er la penya Yomus.

Una volta, en un partit Llevant U.E.-València C.F. de la temporada 2004-5, aquesta penya tragué a lluir una pancarta que posava “Montanejos 93”, una al.lusió directa a aquest assassinat, ja què feia referència al lloc i l’any de l’assassinat de Guillem.

També han estat freqüents el problemes amb una altra penya del València C.F., el “Gol Gran”, que és una penya explícitament apolítica, i tot perquè què escrivia cartells en valencià normatiu, la qual cosa era interpretada pels Yomus com de recolzament al “catalanisme”.

En l’any 2005, en el partit Llevant U.E.-València C.F. celebrat en l’estadi “Ciutat de València” del Llevant, la policia va obligar a la penya llevantinista “Força Llevant” a no traure cap bandera nacionalista per tal de no “provocar” els Yomus, que anaren en tot moment escoltats per la policia.
Els Yomus, en canvi, varen lluir tot tipus de banderes blaveres, la qual cosa també es podia haver interpretat com a una provocació cap a l’afició del Llevant U.E., i més encara en el seu estadi. I en darrer terme, també tragueren la pancarta de “Montanejos 93”, mofant-se de l’assassinat de Guillem Agulló.

En l’imaginari blaver, el València C.F. és el club més “valencià”, encara que siga sols perquè es diu “València”.
En aqueix sentit sempre ha estat el seu símbol i mirall.

I una victòria, o fins i tot un empat davant del F.C. Barcelona, ha estat viscuda per ells com a gran triomf.

En uns lamentables incidents que els blavers varen protagonitzar en la ciutat de València el 4 de febrer de 1979, a conseqüència dels quals es va suspendre una missa que s’anava a fer en valencià a l’església dels jesuïtes, un dels agitadors blavers que hi participaren va cridar: “Hui ha segut un dia de victòria, també el València ha empatat en Barcelona”.

Des de que el PP governa la Generalitat Valenciana, la presència del València CF. (esdevingut en l’equip “del règim”) en Canal 9 ha estat aclaparadora, alhora que clarament discriminatòria respecte a la resta d’equips valencians, fins al punt de semblar no interessar-les que un altre club li guanye en importància.

Així, durant la temporada 2004-2005 el fet que el Vila-Real C.F. quedara en millor posició que el València C.F. en el campionat de lliga, va ser passat bastant per alt per part dels responsables de la TVV.

La relació i els lligams entre els membres de les juntes directives del club (fins i tot els mateixos presidents) i el moviment blaver i anti-catalanista a València, també han estat nombrosos.

En una gran manifestació blavera de 1997, hi prengué part el llavors president del València C.F. Paco Roig, el qual no tingué objeccions a lluir una enganxina que posava: “No mos fareu catalans”.
Sembla clar que ho va fer només per acontentar a la part de l’afició valencianista que s’identifica amb la ideologia blavera, ja que anys després va eixir entrevistat repetides voltes en TV3 sense problemes, a banda que és coneguda la seua amistat amb l’escriptor valencià Ferran Torrent, d’ideologia nacionalista i esquerrana.
Paco Roig va ser l’introductor, a més, del valencià en la megafonia de l’estadi i en general d’una mínima normalització lingüística en la retolació de l’estadi. No obstant això, no deixa de ser significativa la seua presència en aquella mobilització de la dreta anticatalanista.

En l’any 2004, i en un altra manifestació blavera al novembre de 2004, hi prengueren part activa els Yomus i va estar també recolzada per l’Agrupació de Penyes del València C.F.

Un altre exemple més d’aquesta relació entre blaverisme i València C.F. el varem veure en el nomenament per part de Bautista Soler en juny de 2007 d’Enric Esteve, president de l’entitat secessionista “Lo Rat Penat”, com a encarregat de les ciutats esportives del València C.F.

I un altre més el trobem en un acte del Correllengua que es va celebrar en el Camp Nou el 2005, on s’hi exhibí un mapa dels Països Catalans.
El govern del PP a València va utilitzar aquest fet per atiar l’anticatalanisme, com acostuma a fer la dreta quan té problemes per tapar les seues misèries.
Així, el aleshores Conseller Esteban González Pons va tornar a la vella idea d’Emilio Attard de que l'”expansió” de Catalunya per València era igual a la dels nazis per Centreuropa.
De seguida el València C.F. s’hi adherí a aquestes proclames, i el partit següent jugat a Mestalla contra el Sevilla C.F., l’equip va jugar a casa amb la segona equipació, la de la senyera blava.

Per acabar aquest post, m’agradaria fer esment d’un extracte del llibre “La Pesta Blava” de Vicent Bello (València, Tres i Quatre, 1988), on l’autor, en un magnífic treball al voltant de la que es va anomenar “la Batalla de València”, va investigar i documentar la connexió entre blaverisme i València C.F. al llarg dels anys 1980:

“El compromís del València C.F. amb la política de reacció blavera, produït de la mà de José Ramos Costa (president des de 1975 fins a 1983) i particularment des de la temporada 1978-79, va exacerbar de manera intencional els aspectes més alienants del futbol com a espectacle de masses.

Disfressant l’equip amb la bandera de la ciutat de València –que la reacció pugnava per imposar enfront de la senyera històrica comuna a tot el regne i a la Corona d’Aragó-, es tractava de manipular l’esport per produir un efecte de propaganda simbòlica impactant i mitificadora. Es va estimular un patrioterisme aldeanista i retardari que tractava de convertir el futbol en una causa col.lectiva.

La política d’exaltació emocional també anava dirigida, entre d’altres metes, a desdibuixar una ineficàcia de gestió que es traduïa en un endeutament progressiu i en mediocres resultats esportius (…)
Allò que va començar Ramos Costa ho va rematar Vicente Tormo, i finalment l’equip va aconseguir baixar a segona divisió al final de la temporada 85-86, esforçada meta que només s’havia aconseguit molt poques vegades.

L’equip en segona divisió, amb un deute acumulat de 1.800 milions de pessetes i una rutilant penya ultradretana denominada Yomus, era el balanç de quasi 10 anys d’una més que discutible gestió, que s’escudava en la bandera de la reacció patriotera.
La directiva de Tuzón (president del València en l’any de l’escriptura d’aquest llibre, 1987) haurà de corregir, parcialment, els excessos dels seus predecessors (…)
Els antecedents dels Yomus són les mobilitzacions i els disturbis ocasionats per les hosts blaveres ?particularment pel GAV? cada volta que el Barcelona jugava al Mestalla.

A partir de la temporada 84-85 el grup ultradretà Yomus ja apareix com a fenomen consolidat. Adolescents de les millors famílies burgeses, lúmpens de raval, neonazis ideologitzats i xicons d’origen popular, són els seus integrants en un ventall d’edats majoritàriament situat entre els 12 i els 20 anys.

Més que d’ideologia s’ha de parlar de reflexions condicionats, entre els quals, dos destaquen de manera notable: l’anticatalanisme i les descàrregues de tensió muscular en forma de pedrada o garrotada.
La bandera blava, bufandes del mateix color, i una pancarta negra sobre la qual figura una calavera són els seus distintius. La creu gammada i la conversió de la “s” final de Yomus en “ss” adornen nombroses parets de la comarca de l’Horta.
Les jaculatòries “Puta Barça, puta Cataluña”, recitades amb símptomes de disfuncionalitats suprarrenals, són el seu ritu de constitució grupal.
També en alguna ocasió han aclamat el cabdill González Lizondo (Levante, 22-11-1987).

L’interlocutor dels Yomus amb el club és Antonio Carlos Serrano, conegut per “l’Abogado”, de 26 anys, llicenciat en dret, qui ha fet masters en assessoria jurídica d’empreses i fa classes de judo. Va dir: “No me considero fundador de los Yomus -prosigue Antonio Carlos- aunque sí uno de los fundadores y líderes del grupo.” (Las Provincias, 4-3-1987)

Veiem com aquest líder ultra expressa la seua actitud feta de totalitarisme blaver, en relació amb unes agressions dels Yomus als seguidors del Castelló: “Desconozco qué es lo que pasó. No creo que fuese gente nuestra. Lo que ocurre es que en Castellón nos recibieron muy mal y, además, me han contado que se presentaron en Mestalla con cuatribarradas. Eso no se puede tolerar. No quiero justificar la violencia pero hay que reconocer que venirse a Valencia con cuatribarradas es provocar y calentar la sangre.” (Las Provincias, 4-3-87).

Un aspecte que denota el caràcter de la militància blavera i hispanofeixista dels ultres del València C.F. és que la seua violència s’ha dirigit de manera quasi exclusiva contra els equips de la nostra àrea lingüística: Elx, Hèrcules (d’Alacant), Castelló, Figueres, Barcelona, Espanyol, etc.
Veiem-ne algunes informacions (als periòdics):

“Una hora después del encuentro Valencia-Elche se produjeron desagradables incidentes callejeros no sólo junto al recinto deportivo sino a considerable distancia, donde hubo grupos que esperaron el autocar del Elche, al que apedrearon, como habían hecho con el coche del colegiado. La policía que apenas intervino en las refriegas fue insultada con gritos de «¡asesinos!».” (Las Provincias, 27-1-1987, portada)

 “En la primera vuelta, el autobús del filial barcelonista fue brutalmente apedreado en la salida de Valencia cuando la expedición.” (Levante, 14-2-87).

“Dos autocares con matrícula de Castellón que transportaban hinchas del equipo albinegro fueron apedreados al final del partido a la salida de Valencia. […] Desde la avenida de Aragón hasta la avenida de Cataluña, todo aquel autobús o turismo que llevara matrícula de Castellón era sistemáticamente apedreado. […] Con el rostro tapado por bufandas, pañuelos o pasamontañas, calzando zapatillas la mayoría y enarbolando enormes banderas cuyas astas eran de hierro afilado en sus extremos, jóvenes que no sobrepasaban los 15 años se amparaban en los Yomus como primera línea de combate para ir cargando el ambiente. Un autobús de Castellón fue atacado y retenido en el parking de la avenida de Aragón hasta que apareció una bandera robada. Pero no fue suficiente. Minutos después, apenas un kilómetro después, amparándose en la oscuridad, llegaban las piedras.” (Levante, 24-2-87).

“Un joven de 14 años, cuyo nombre corresponde a las iniciales L.C.T. fue detenido por la policía nacional en el transcurso de los diversos incidentes que se produjeron al concluir el encuentro Valencia-Hércules. Un elevado número de dotaciones policiales escoltó a los diversos vehículos de seguidores alicantinos […]. A la altura de Cardenal Benlloch ?las escoltas se realizaron hasta la pista de Silla? un vehículo matrícula A-3258-A fue apedreado sufriendo rotura de lunas […]. Por otra parte, hubo diversos incidentes antes del comienzo del partido. Un grupo de unos 300 seguidores valencianistas ?algunos de estos con el rostro cubierto? lanzaron petardos contra aficionados del Hércules.” (Las Provincias, 24-3-87).

“Por otro lado, fuentes del club blanco han anunciado que los tres jóvenes detenidos cuando apedrearon el autobús de la U.E. Figueres en las afueras de Valencia, tras jugar en el Luis Casanova, el pasado 21 de octubre, no son socios del club ni tampoco pertenecen a la conocida peña Yomus.”(Levante, 11-4-87).

Tanmateix la valoració que dels Yomus realitzen membres de la directiva del València C.F., és globalment favorable als ultres.
Veiem algunes opinions formulades per a ser publicades pels mitjans de comunicació.

Arturo Tuzón afirmava: “Sin embargo los ultras del Valencia hasta el momento no nos han causado ningún problema y eso lo agradece el club, ya que apoyan al equipo en casa y fuera y eso hay que tenerlo en cuenta.” (Levante, 27-11-86).

El secretari general del club, Alberto Miguel, declarava: “[…] de momento la peña Yomus está controlada y su comportamiento no perjudica al club.” (Levante, 27-11-86).

La directiva els dóna suport econòmic i logístic: “Desde el comienzo de la temporada nos regalaban cinco entradas para los Yomus más necesitados.” (Declaracions de l’Abogado a Las Provincias, 4-3-87).

“De vez en cuando la directiva nos pone un autobús y ya está, como el día de Alicante.” (Declaracions d’un Yomus a Levante, 24-2-87).

“[…] Deseaban que el club les ayudara a financiar una bandera de esas gigantescas, que se despliegan en la grada, por encima de los espectadores. Creo que tiene unas dimensiones de 40 por 20 metros. Les dije que me trajesen el presupuesto y no lo han hecho […] es casi seguro que les ayudaremos a comprarla.” (Manifestacions de José Domingo Ibáñez, consejero del Valencia CF a Las Provincias)

Agermanats en la promoció del blaverisme, i en la devoció anticatalanista, simbiòtics i complementaris en la tasca de pujar als palaus o baixar a les barraques, Yomus i directiva comparteixen alguna cosa més que una suposada afició a determinat equip de futbol: la devoció pel partit blaver regional i pel seu adalil Lizondo.

Els mateixos dies en què celebraven la tornada de l’equip a primera divisió, ho manifestaren ben clarament, cadascú a la seua manera i al seu lloc.

Acte primer, diumenge dia 21 de juny de 1987, a la vesprada, a les portes de l’Ajuntament de València: “Una piedra de considerables proporciones rompió uno de los cristales de las puertas que dan acceso al balcón principal del Ayuntamiento, poco después que las autoridades allí reunidas […] se retirasen. Entre los cinco mil reunidos a la puerta del ayuntamiento, estaba la peña Yomus prácticamente al completo. Desde antes de la llegada de los dos autocares que desplazaron a la representación valencianista desde Mestalla a la Casa Consistorial, estuvieron profiriendo gritos contra el Barça, Cataluña y sobre todo contra el alcalde (del PSPV). A Pérez Casado le dijeron “Alcalde, cabrón, eres maricón”; “Pérez Casado, eres hijo de…”; “Pérez Casado, el PSOE se ha acabado”. Y entre estos gritos intercalaron el saludo de la peña, un himno juvenil inconformista, así como otros vítores a Unión Valenciana, cuyo líder asistía impasible al espectáculo desde dentro de la casa consistorial.” (Levante, 23-6-87)

Acte segon, dia 22 de juny de 1987, ja a la nit, a la sala Xúquer, on es realitzava un sopar-homenatge, al València C.F.: “Destacó entre los asistentes Carmen Flores -madre del jugador del Valencia C.F., Quique-. La mesa presidencial estuvo encabezada por el primer mandatario del Valencia, Arturo Tuzón, flanqueado por su señora y la de Alfredo di Stefano […]. Iniciada la cena hizo su aparición -obviamente con retraso- el líder de Unión Valenciana, González Lizondo. Cuando los asistentes se percataron de su presencia, saltó la primera gran ovación de la noche, a la que tuvo que corresponder González Lizondo con el obligado saludo, antes de ocupar su mesa.” (Las Provincias, 24-6-87).”

El València CF, tal com les Falles, han esdevingut en els últims temps poderosos instruments de propaganda, manifestació i de ressó de la caverna més reaccionària i espanyolista a València.

Per acabar, voldria quedar-me amb el què va dir el professor Manuel Sanchis Guarner cap a l’any 1971, en referir-se al gran potencial social que tindria el moviment associatiu faller si capgirara el “xip” actual submís i domesticat.
Al meu parer, el mateix podria ser aplicable al valencianisme futbolístic: “Els fallers tenen un pregon sentiment de valenciania -sovint d’una estridència insubstancial-, i si hom reïx a infondre’ls un contingut intel.lectual i una fe política, el valencianisme assolirà la seua massa”…tant de bo, professor, tant de bo!

Patraix, València (L’Horta), a 19 de març de 2013.