La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Molt de seny i decisió per capgirar un País Valencià en una cruïlla històrica.
El diumenge 24 de maig la llarga nit que havíem patit els valencians durant més de dues dècades, més semblant a la de l’hivern nuclear que ens descriuen les pel·lícules de ciència ficció, tant per la seua durada com per la seua extremada intensitat, es va acabar sobtadament per donar pas a la llum encegadora d’un dia de sol radiant.
Aquella nit es posava fi a més de dues dècades de governs indecents, antivalencians i anticiutadans acabaven gràcies a unes urnes inundades de vots plens d’indignació i de vergonya, però també d’il·lusió i d’esperança radicals per un futur molt diferent del que fins ara havíem patit.
El 24 de maig els valencians votarem majoritàriament per un canvi en bona part en clau valencianista i progressista, amb els matisos lògics que caracteritzen una societat que ha esdevingut més plural i transversal.
L’abast del canvi que demanaven els ciutadans es podia llegir clarament en les, per a alguns, sorprenents dades i percentatges obtinguts de les urnes. Aquell País Valencià típicament i tòpicament PPero propiciava una de les batacades més espectaculars del PP a tot l’Estat espanyol. Els partits que es postulaven a l’esquerra del PSOE (Compromís + Podem + EUPV), els mateixos que en deteminats cercles polítics i mediàtics de la brunete espanyola coneixen com a “l’esquerra radical”, aconseguia un dels percentatges de vot més alts de tot l’estat (quasi un 34%), molt per sobre del que va obtindre el mateix Partit Popular valencià.
Però amb això no s’acabava tot. Perquè al seu torn la ciutat de València, al Cap i Casal del País, tradicionalment vist com el cau del blaverisme i del búnquer barraketa, lloc on la Batalla de València de la Transició va lliurar els seus principals i més virulents combats, esdevenia novament orgullosa la veritable capital del País com un poderós bastió del valencianisme progressista, en què els vots d’aqueixa “esquerra radical” sobrepassaven el 37% i fregaven els que havia obtingut l’etern bipartit espanyol, el PPsoE.
Arran d’aquestes dades és clar que l’abast del canvi requerit pels ciutadans valencians no podia ser mai cosmètic, sinó realment radical i qualitativa i quantitativament majúscul.
Front al PP, el PSPV, Compromís, Podem i EUPV eren els actors polítics que s’havien postulat per a dur-lo a terme. La fragmentació del vot que va existir en aquestes eleccions ha estat un clar indicador de què la ciutadania avorreix les majories absolutes i els Decrets llei, i que el que vol es comptar amb un govern de progrés que mostre molta capacitat de diàleg, acord i enteniment, que siga mestis i transversal, però sense que això supose renunciar ni un mil·límetre a les polítiques necessàries per a traure del pou al País i portar-lo a on li correspon, a ser un dels territoris més pròspers i avançats de l’Europa mediterrània.
A tots aquests partits polítics els hem vist durant anys junts al carrer, a les innombrables manifestacions contra la corrupció, a favor de la llengua, per la sanitat pública, per la millora del finançament, per un nou model econòmic, per l’educació publica en valencià, contra el tancament de la RTVV. Els hem vists junts en nombrosos fòrums i debats celebrats en universitats i institucions cíviques, colze a colze parlant, dialogant i mostrant notables coincidències sobre l’RTVV, sobre el model d’educació públic i en valencià, sobre la sanitat publica… A Ximo Puig, a Mònica Oltra, a Ignacio Blanco i també últimament a Antonio Montiel.
Ha passat una setmana des d’aquella nit electoral. I des d’aleshores els ciutadans que hem apostat decididament per aquest canvi hem estat observant preocupadament com tota aquella aparent complicitat mostrada als carrers i als fòrums cívics i universitaris ha esdevingut un diàleg de sords, un llançar-se uns a altres missatges tancats en ampolles a través dels diaris i de les tertúlies televisives. En tots aquests dies han estat incapaços d’ajuntar-se i parlar-ne cara a cara, de posar-se a raonar sobre tot allò que havien reivindicat tot plegats en aquelles manifestacions i debats.
Tots ells han de tindre clar que els valencians els hem exigit un canvi radical de polítiques, però també de les maneres de fer política.
Els nostres vots no han de emparar més episodis vergonyosos de la vella política de canvi de cromos, del repartiment pirata del botí en forma de poltrones, de regidories i de conselleries.
Els tòpics diuen dels valencians que, al contrari dels catalans, cadascun volem fer el nostre País, que ens agrada fer la guerra pel nostre compte, que tenim un baix esperit de col·lectivitat i molt d’individualitat. Les urnes han contradit el tòpic. Ara que per fi hem fet fora a la màfia governant, a la tropa de delinqüents de coll blanc que han saquejat els diners de les nostres institucions durant tants anys, volem i exigim de tots ells molt de seny i decisió als que tot plegats volem que tornen a ficar al País Valencià en els mapes, però aquesta volta en els dels territoris més avançats culturalment i socialment, en un referent europeu de prosperitat, transparència, riquesa, solidaritat i bon govern.
Però també els ciutadans hem de ser conscients de què tot això només dependrà de nosaltres. D’una ciutadania responsable i mobilitzada que ha de esdevenir crítica, exigent i participativa, que no pot baixar els braços i deixar que només els polítics s’ocupen de fer la política.
Una ciutadania, al remat, que ha d’exigir amb fermesa bastir i formar part activa d’un nou País Valèncià.
València, a 31 de maig de 2015.
EUPV NO VA ANAR TOTA SOLA A LES ELECCIONS. I VA ANAR AMB COALICIÓ I EL NOM ERA UN ALTRE. “Compromís” també és una coalició. Quan parles d’ella no dius un dels partits que la composen. Perquè no utilitzes el mateix criteri quan parles d’accord ciutadà?