La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 9 de gener de 2013

Mariano Rajoy, l’AVE (radial) a Figueres i la discriminació històrica en infraestructures a Catalunya (i al País Valencià): la sota, el cavall i el rei de la baralla espanyola.

Despús-ahir, i amb motiu de la inauguració de l’AVE que uneix Barcelona amb Girona i Figueres, el President del govern espanyol, Mariano Rajoy, va preparar un discurs ple d’omissions deliberades i de mitges veritats especialment preparat per satisfer la galeria nacionalista espanyola.

Rajoy va dir coses com que Catalunya era una prioritat per l’executiu espanyol, i va subratllar l’esforç inversor dels diferents governs espanyols realitzat en l’última dècada com un exemple que corroborava les seues paraules.

Per descomptat, el president espanyol va ometre del seu discurs el fet que aquest tram de l’AVE ha trigat a completar-se 24 anys des de que va ser considerada una infraestructura prioritària pel Consell de Ministres espanyol a l’época de Felipe González.

I avui mateix, una de les seues fidels lloctinents, la senyora Maria Dolores de Cospedal, ha carregat contra l’actitud “roí” i “desafortunada” d’Artur Mas durant l’acte, al mateix temps que donava la raó al seu president en dir coses com que “hi ha altres presidents de CCAA que volgueren veure realitzades en les seues regions les inversions que s’estan realitzant en aquesta comunitat”, i que Catalunya era el territori que “més inversions rep en aquest pressupost i que més inversions ha rebut també en els darrers anys”.

Quan Mariano Rajoy va parlar de l’esforç inversor del govern espanyol a Catalunya, per a res va esmentar la retallada del 44.9% que aquest territori va patir en els pressupostos generals de l’Estat per al 2012, 20 punts per sota del 24.9% de mitjana estatal, o el 10,8% de retallada previst per al 2013, ni tampoc va dir que en aquests pressupostos per al 2013, no hi ha ni rastre dels 719 milions d’euros que l’Estat hauria d’abonar l’any que ve per la liquidació de la disposició estatutària corresponent a 2010, amb la que l’Executiu havia de compensar a Catalunya per les obres que no es van executar aquest any, ni tampoc dels 978 milions que el Govern central deu per les obres de 2008 i 2009.

Però en tot això, com en moltes altres coses, Catalunya i el País Valencià anem de la mà.

El País Valencià va patir el 2012 una retallada en inversió estatal del 34.6% respecte al 2011, i va ser la 5 ª autonomia on més va caure la inversió (Catalunya era la 4 ª), però el 2013 encara serà pitjor.
Per aquest any recent estrenat, la retallada ha estat del 35% respecte de l’anterior. Només Navarra i les Illes Balears ixen més mal parades en el repartiment. Un valencià rebrà l’any que ve 128 euros per habitant, 98 menys que la mitjana espanyola en inversions de l’Estat (225,5 euros).

El País Valencià representa un 9,8% del PIB espanyol i, no obstant això, el 2013 no rebrà més que el 6,1% de la despesa estatal.

Però que passa si fem una ullada a la inversió pública estatal realitzada en els nostres territoris al llarg del segle XX?

Hem estat també discriminats, igual que ho estem ara, pels successius governs espanyols, o per contra les inversions estatals han estat d’acord a la nostra densitat demogràfica i vitalitat econòmica?

L’any 2009 la fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) van donar a conèixer un treball titulat ”Series históricas de capital público en España y su distribución territorial” amb el subtítol “Series históricas de capital público en España y su distribución territorial (1900-2005)”.

En aquest excel.lent treball econòmic es veu l’impacte de la inversió pública sobre el creixement econòmic i la convergència regional a l’Estat espanyol al llarg de tot el segle XX, així com es mesura l’activitat inversora del sector públic des de 1900 fins al 2005 amb un ampli detall de la distribució per territoris i províncies, i es detalla l’estratègia d’inversió en partides com les infraestructures, la sanitat o l’educació.

El treball assenyala que va ser després del Pla d’Estabilització de 1959 quan al capital públic a l’Estat espanyol va començar a créixer, disparant-se amb l’arribada de la democràcia (o almenys aqueixa cosa a la qual li diuen aixina…), de tal manera que l’estoc de capital públic en 2007 era 28 voltes superior al de 1900.

Abans d’aquest Pla d’Estabilització la inversió pública augmentava en una taxa aproximada del 1.5% anual, però a partir d’aquell moment es va a triplicar.

Una primera consideració és evident: els períodes d’alta inversió publica a l’Estat espanyol han coincidit amb moments, o bé d’ultra-centralisme i centralització (durant el franquisme), o bé en moments de reafirmació territorial de l’estat, ja en democràcia.
Però tot i que tots dos moments eren diferents políticament, ambdós estan units per un clar domini de la visió radial de l’estat, del disseny centralitzat de les seues infraestructures.

El treball evidencia que ni Catalunya ni el País Valencià han tingut taxes d’inversió adequades durant tot el segle XX, d’acord amb la seua importància econòmica i poblacional.

Una segona consideració és important: el treball mostra que en l’any 1900 el 58% de la inversió de capital públic que es va fer en infraestructures de transport va ser per al ferrocarril, percentatge dominant també el 1935 (52%), però que va anar disminuint paulatinament a mesura que avançava el segle XX.
En canvi, les carreteres augmentaven el seu pes en inversió pública: del 36% el 1900 va passar al 57% el 1995.

Per tant, s’arriba a la conclusió que la conformació del sistema ferroviari espanyol es va realitzar bàsicament durant la primera meitat del segle passat (amb taxes del 50% -60% d’inversió), i el viari (carreteres) durant la segona meitat, moments en els que la visió radial de l’estat era l’única existent.
Així doncs, podem afirmar que el segle XX no ha estat gens propici per a les infraestructures dels territoris que conformem l’arc mediterrani.

I una tercera consideració decisiva: quina ha estat la distribució territorial del capital públic al llarg del segle passat?

El 1900 les sis regions amb major inversió de capital públic eren Andalusia (16%), Castella-Lleó (15%), Catalunya (12%), Castella la Manxa (7%), Aragó (7%) i País Valencià (7 %).

I que passava l’any 2000, just un segle després?
La fotografía era bastant semblant: Andalusia (16%), Catalunya (13%), Madrid (11%), País Valencià (9%) Castella-Lleó (7%) i Galícia (7%).

Aquestes xifres semblen ser bones per als nostres interessos… però que passaria si, a més dels territoris, tinguérem en compte a les persones, és a dir, quantificarem la despesa pública per habitant?

Doncs aleshores la truita es gira: els 4 territoris que ocupem les darreres posicions l’any 2000 són les de l’arc mediterrani: Múrcia, País Valencià, Catalunya i Balears.

Amb aquest criteri, l’any 1900 Catalunya es trobava en la 6 ª posició i el País Valencià en la 14 ª posició.

La conclusió a la vista d’aquestes dades és clara i evident: allò que els territoris guanyen, el perden les persones, és a dir, la geografia física ha dominat molt més que la geografia humana al mapa mental espanyol.
La igualtat geogràfica ha conduït a la desigualtat humana.
Els territoris que més han crescut en el S.XX segueixen tenint mancances en infraestructures públiques de l’estat.

Andalusia i Madrid han estat les guanyadores, i nosaltres els perdedors.

La conclusió paradoxal i sorprenent també és que la despoblació ha estat un fet positiu per als territoris espanyols del segle XX, ja que algunes de les comunitats que més s’han despoblat es troben entre les que més inversió de capital públic per habitant han rebut: Aragó , Castella-lleó, Astúries i Cantàbria.

Arran de la publicació d’aquest treball del BBVA, l’organització empresarial catalana Foment del Treball Nacional va fer el 2009 un estudi de les seues xifres i dades que hi apareixen.
La conclusió a què va arribar és que hi havia una diferència negativa de 9.3 punts agregada entre el pes de les infraestructures d’una banda, i el PIB i la població per un altra, en els territoris que conformem l’arc mediterrani.

L’arc mediterrani concentra el 25.72% de les infraestructures, però no obstant això la població arriba al 29.77% i el PIB al 31/1%.
En altres zones de l’estat la situació és més aviat al revés. Per exemple, a Madrid i a les dues Castelles el pes de les infraestructures és bastant superior al de la població i al del PIB.

Foment del Treball també va assenyalar que entre el 1986 i el 2006, vint anys de fort dinamisme econòmic i creixement poblacional, amb gran atracció de emigració als territoris de l’arc mediterrani, les seues infraestructures van perdre un 0.3% de pes relatiu en el conjunt de l’estat.

Les conseqüències d’aquest fet les estem patint ja fa temps: colapse de les infraestructures de comunicació i una pèrdua de capacitat per competir en un món globalitzat.

Però no importa… per a Rajoy, Cospedal i tota la seua falsimèdia Catalunya és un territori privilegiat…

Patraix, València (L’Horta), a 16 de gener de 2012.



  1. Felicitats, especialment per la troballa de l’informe del BBVA i el del Foment. El primer -donat que és de casi un segle- ens dona una gran visió i les dades són irrefutables. 
    Li faré un ull.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent