La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 9 de març de 2015

La València de Rita Barberà, una ciutat suplantada.

Un llunyà juliol de 1991 Rita Barberà va aconseguir l’alcaldia de la ciutat de València, i pel que hem pogut viure i patir des d’aleshores, no per ser au de pas, sinó per quedar-s’hi.

Diputada a les Corts Valencianes des de 1983, cofundadora d’Aliança Popular al País Valencià i presidenta del partit fins a 1990, Rita va acceptar encapçalar la candidatura del PP a les eleccions al Cap i casal de 1991, quan altres notables com Manuel Broseta no s’hi la van jugar davant d’una derrota que semblava segura. Barberà no va ser la candidata més votada en aquelles eleccions, però va aconseguir la vara de comandament gràcies a la coalició amb Unió Valenciana. El seu oponent socialista, Clementina Ródenas, va guanyar-la per unes desenes de milers de vots, però el fulgurant ascens del partit de Vicent Lizondo, cau del blaverisme, va ser el que va portar-la a l’alcaldia de València.

Rita, monàrquica fins a la medul•la per convicció i per devoció, sempre ha estat una política amb bona estrela, de vena populista i prodigiós olfacte, a la qual el Partit Popular deu en gran part el seu èxit electoral. “La seua imatge de imbatible, ben guanyada davant l’oposició socialista que mai va confiar sincera i seriosament en prendre-li el bastó de comandament, s’ha agegantat així a la categoria de mite. Quasi una obsessió per als seus opositors”. Així és com la descriu molt encertadament el periodista Salvador Barber en el seu llibre “Rita Barberá. La dama de roig de l’Espanya blava”, una biografia no autoritzada de l’alcaldessa.

Fidel a l’ala més conservadora del seu partit, durant bona part del seu mandat es va dedicar a desfer el llegat del seu predecessor, el socialista Ricard Pérez Casado, o apropiar-se’n. Amb ella València va perdre una vocació de centralitat mediterrània que Pérez Casado va intentar imprimir per donar-li personalitat.

En aquest context va morir, per exemple, la Trobada de Música del Mediterrani, mentre va conservar la Mostra de Cinema que va passar de festival d’avantguarda sobre cinema realitzat en països de les dues ribes de la Mediterrània, a portar a cop de taló a estreles consagrades com Catherine Deneuve o Lauren Bacall, però també amb folklòriques com Isabel Pantoja, amb les què Barberà es lluïa i fotografiava a la catifa roja, on semblava mimetitzar-se amb els seus vestits. Perdudes totes les seues senyes d’identitat inicials, Barberà va donar el cop de gràcia a la Mostra en 2011 amb les retallades com a coartada.

Durant molts anys Rita ha viscut de les rendes de projectes dissenyats per l’anterior Administració socialista: el Jardí del Túria a l’antic llit del riu, el Palau de la Música, al Passeig Marítim de València i l’inici de la Ciutat de les Ciències de Santiago Calatrava. “Veniu amb mi que jo vos portaré al nou segle d’Or de València”, aqueixa era la seua idea. Ambicionava per a la “seua” ciutat la mateixa transformació que l’Expo’92 i els Jocs Olímpics havien suposat per a Sevilla i Barcelona.

Així es va obstinar a la candidatura a uns Jocs Mediterranis que no va fructificar. Després va arribar el Tercer Mil.lenni, un cim sobre els reptes el nou mil.lenni pel qual va passar un bon nombre de premis Nobel i d’escriptors com Umberto Eco, i altres esdeveniments semblants, però el seu gran triomf va ser convertir València en la seu de la 32º Copa l’Amèrica, una de les competicions nàutiques més llegendàries del món, amb milions de seguidors arreu del món. “València serà el referent turístic de la Mediterrània si acull la Copa”, va dir uns dies abans que València s’alçara com a capital guanyadora. “És el meu èxit”, va dir. La ciutat anava cap a un model turístic semblant al de Mònaco, aqueixa era la seua ambició per València.

A rebuf de la prova, Barberà va arrencar al Govern de Zapatero les obres portuàries necessàries perquè la competició es disputara. Per un curt espai de temps València es va assemblar al Principat dels Grimaldi, amb megaiots de luxe amarrats al costat de la dàrsena i magnats i celebritats recalant en el Cap i casal. L’última regata va acabar amb la victòria de l’equip americà Oracle i la seu de la Copa va tornar a San Francisco. Des d’aleshores la Marina reial, que Rita va descriure com la “perla de la Mediterrània”, s’havia anant deteriorant buida de contingut, fins ara que sembla es vol fer reviscolar.

Com a bona populista, a Rita Barberá sempre li va resultar fàcil vendre somnis de grandesa i, des del principi, va trobar en el nostre Segle d’Or el referent ad hoc”, va escriure l’economista Josep Sorribes en el seu llibre “Rita Barberá, el pensament buit”. Rita s’ha especialitzat en vendre un model de realitat virtual que no és més que fum. “No hi ha res al darrere”, diu Sorribes.

Amb mà de ferro, en els seus 23 anys de mandat ha condemnat a l’anonimat la cultura d’avantguarda de València en favor de festejos religiosos i fallers.

És també l’alcaldessa que té expressament buida la plaça més cèntrica i més gran de la ciutat, tot per a poder omplir-la de mascletades de Falles els primers deneu dies de cada mes de març.

Dirigeix una capital tan contaminada lumínicament a la nit que s’identifica amb facilitat en les imatges per satel.lit (podeu llegir el meu post sobre això: “València, la ciutat de la llum, del seu malbaratament i de la demagògia enfront de l’Hora del Planetahttp://blocs.mesvilaweb.cat/node/edit/id/242449).

També és l’alcaldessa que ha convertit un problema local, com és el futur del barri protegit com a Ben d’interés Cultural del Cabanyal-Canyamelar, en un problema internacional, i un tribunal ha hagut de obligar-li a la força a retirar els títols honorífics que havia concedit la ciutat al Franco.

Doncs bé, després de tots aquests anys de govern personal, una professora d’Antropologia de la Universitat de València, Beatriz Santamarina, ha fet un particular balanç d’aquest govern en un treball titulat “La Ciutat suplantada. Percepcions sobre els nous imaginaris (turístics) de la ciutat de València“.

La professora veu actualment València com una ciutat amb “pèrdua dels espais i serveis públics“, sotmesa al “excés de les activitats immobiliàries“, sota “la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans” i patint “la pèrdua de referents locals“. Una gestió que es pot resumir en que la inversió pública a València ha “prioritzat als de fora (turistes) i no als de dins (ciutadans)“.

Beatriz Santamarina ha escrutat també l’opinió dels veïns de la ciutat a través de desenes d’entrevistes i grups de discussió realitzats entre els anys 2011 i 2013. La seua conclusió és que els valencians reconeixen innegablement canvis molt notables a la ciutat des de l’arrivada de Rita Barberà. “Ningú posa en dubte que el desplegament d’efectes, arquitectònics i mediàtics, efectuat a la capital del Túria ha transformat la seua imatge de manera considerable al món“.

Ara bé, l’acceptació del mantra tan repetit una i mil vegades de “què bonica està València” no està exempta de crítica per part de la gent que habita València. “De la suposada i meravellosa metamorfosi soferta es passa a la realitat de la ciutat viscuda, les incoherències d’una ciutat pensada per al consum i sotmesa al mercat“. En aquest sentit, els ciutadans es mostren especialment crítics amb “la pèrdua dels espais i serveis públics, l’excés de les activitats immobiliàries, la hipoteca que suposen les grans inversions per als ciutadans i la pèrdua de referents locals“. Referents com el casc històric (un dels més grans d’Europa), la València gòtica de la Llotja, la Catedral o la Porta de Serrans, les joies modernistes de l’Estació del Nord, el Mercat Central o el de Colom o el parc natural de l’Albufera.

A La Ciutat Suplantada transcendeix un discurs ciutadà crític, molt allunyat de l’oficial. “La política desenvolupada a la ciutat respondria a ‘interessos de tipus econòmics’ i ‘particulars’ que explicarien una doble obscenitat “d’actualitat: la del cost i la del sobrecost“.

La professora Santamarina realitza en el seu treball importants propostes de canvi. En primer lloc “cal replantejar el turisme VIP, que exclou i beneficia només a uns pocs, a més de canviar els espais turístics cap a llocs democràtics on hi hagi cabuda per a tots els ciutadans“. En segon lloc cal “exigir que les inversions per als de fora es corresponguen amb inversions per als de dins“.

Els veïns, almenys una part d’ells, protagonitzen un “gir discursiu” i miren de manera “romàntica i bucòlica cap al passat de la ciutat” (València va ser una ciutat de referència en els àmbits cultural, literari i mercantil a l’Europa del segle XV) en “reprovació cap a la versió única oficial de la ciutat turística hipermoderna i bolcada al futur“. Els ciutadans de València estan ja farts i cansats d’una ciutat on “l’espectacularització de la ciutat (per als turistes) ha estat paral.lela a la seua precarització (per als seus habitants)”.

Però tot l’anhelat i necessari que es considera el canvi de model que esmenta Beatriz Santamarina, aquest no es preveu gens fàcil, fonamentalment perquè cinc lustres de governs del PP han deixat València i el País Valencià  “a punt de fer fallida“…. “La política urbanística neoliberal deixa un futur incert i el turisme de contenidors, un espill trencat“, conclou La ciutat suplantada.

I ací estem a hores d’ara. Esperarem a maig, on les eleccions haurien de posar fi al regnat absolut i absolutista, personal i personalista, de Rita Barberà.

València, a 9 de març de 2015.



Respon a Quiquet Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent