La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La història oculta de Grècia i el deute condonat a Alemanya.
“El quadre del món que es presenta a la gent no té la més mínima relació amb la realitat, ja que la veritat sobre cada assumpte queda enterrada sota muntanyes de mentides“.
Aquesta frase del lingüista i activista nord-americà Noam Chomsky descriu a la perfecció la instrumentalització que el poder polític i corporatiu realitzen dels grans mitjans de comunicació. Uns mitjans que sistemàticament amaguen, menteixen i tergiversen una realitat modelada al servei de les elits corporatives i financeres, que s’han apoderat del titellaire polític per preservar els seus interessos i privilegis dins de l’economia globalitzada i de lliure mercat en la que l’immensa majoria de ciutadans intentem (sobre)viure.
Un exemple paradigmàtic de tot això, i de rabiosa actualitat per tot el que està succeint durant les darreres setmanes, és el cas de Grècia i de l’impagament del seu Deute.
Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què denunciava la campanya de mentides i desqualificacions infundades que està patint el govern grec i l’assumpte del seu Deute. En ell destacava nou grans fal·làcies, ocultacions i mitges veritats que no han parat de repetir-se com un mantra en molts mitjans polítics i mediàtics europeus.
De totes elles, m’agradaria ara fer èmfasi en aquest apunt només sobre una en especial, molt reveladora pel què s’està dient des dels centres financers però sobretot des d’Alemanya, sobre l’exigència de pagament a Grècia del seu deute, ara en poder dels estats europeus i dels organismes financers internacionals, què ascendeix a la xifra d’US $ 270.000 milions.
I per fer-ho voldria remuntar-me primer a un data molt concreta. La del 3 d’octubre de 2010.
Aquell dia Alemanya commemorava el 20è. aniversari de la seua reunificació. Però hi havia una altra cosa que el govern alemany també celebrava, i en aquest cas en el més complet dels silencis polítics i mediàtics: aqueix dia el país liquidava l’enorme obligació que havia adquirit pels desastres econòmics, polítics i socials causats pel règim nazi. Un deute que havia demorat en pagar més de 50 anys.
“Hem creat un grup de treball per revisar els arxius històrics i determinar quant Alemanya li deu a Grècia per reparacions de les atrocitats nazis durant la Segona Guerra Mundial“. Aquesta frase la va pronunciar fa uns mesos el ministre de Finances grec Yanis Varoufakis, poc després que Syriza guanyarà les eleccions al seu país. Les reaccions internacionals a aquestes declaracions van ser d’allò més diverses: des de qui les van recolzar, fins a qui van desestimar el reclam qualificant-lo com una retòrica populista i buida.
Però la veritat és que els grecs van posar sobre la taula uns fets que interessadament havien estat “oblidats”, o millor dit ocultats, per ser el perjudicat d’aquest assumpte el país que era. Ni més ni menys que la totpoderosa Alemanya, motor econòmic i industrial de la Unió Europea, però sobretot el seu major finançador i prestatari de capital.
I per a adonar-se d’això no cal més que llegir les declaracions que va fer a BBC Món l’analista econòmic de l’Institut Peterson de Washington Jacob Funk Kirkegaard: “Ningú a Europa toca aquests temes amb Alemanya. Em sembla un moviment poc intel·ligent per part del govern grec“. Més clar aigua …
La pregunta clau és: ha de tornar realment Alemanya a Grècia aquests diners?
Per respondre-la, caldria tornar primer a l’any 1941.
Durant els tres anys que va durar l’ocupació nazi a Grècia (1941-1944) es van registrar atrocitats que, segons algunes estimacions, van deixar com a resultat més de 300.000 morts, la infraestructura del país arrasada i la indústria en fallida.
A més, en 1942, d’acord amb el govern d’Atenes, Alemanya va forçar al Banc Central grec a prestar-li una considerable suma de diners per finançar l’estada de les seues tropes durant el temps que hi van romandre a Grècia. Es a dir, Grècia es va pagar de la seua butxaca la seua ocupació per part dels nazis. Per a l’economista francès Jacques Delpla, que va estudiar en profunditat aquesta part de la història, el deute que Alemanya va contraure amb Grècia arran de la seua ocupació tenia una xifra concreta: US $ 580.000 milions.
El govern grec, però, no hi va anar tan lluny. El 2013, després d’un estudi que va quedar consignat en un document de 721 pàgines, va xifrar el deute en menys de la tercera part d’aqueixa quantitat: US $ 184.000 milions.
Però açò no és tot. Perquè hi ha un fet fonamental que és clau per entendre aquesta història en tota la seua globalitat: l’Acord de Londres de 1953.
Aquell any, la llavors Alemanya Federal es va reunir a Londres amb els 25 països (inclòs Grècia) que operaven com els seus creditors després de la finalització de la II Guerra Mundial, per tal d’alleujar l’enorme deute que no deixava tirar endavant la seua reconstrucció i recuperació econòmica. Finalment, el 8 d’agost de 1953, després d’un procés de sis mesos, Alemanya Federal va aconseguir que es condonarà la meitat d’aquest deute i va acordar un pla de pagaments que va finalitzar el 3 d’octubre de 2010, la data que he esmentat a l’inici d’aquest apunt.
Aquell Acord de Londres sobre el Deute d’Alemanya és un (interessadament) desconegut exemple de reestructuració moderna de deute sobirà, cosa molt sorprenent si es considera la seua eficàcia a l’hora de recuperar la sostenibilitat del deute alemany (occidental).
Poques reestructuracions de deute sobirà han permès de forma tan clara com la de 1953 el que es fera una transició des d’un estat amb un endeutament crític, fins a una situació en què el deute ja no és un obstacle per al seu desenvolupament econòmic i social. Aquest acord és encara avui un dels millors exemples històrics del què és raonable i sostenible i del què pot arribar a ser la resolució d’un deute si hi ha voluntat política. Cosa que ara, i precisament Alemanya, no vol que passe amb Grècia.
El contrast entre el tracte històric donat a Alemanya i el tracte donat avui a Grècia no pot ser més obvi. Alemanya, com hem vist, es va beneficiar d’una condonació de gran abast com a resultat de la qual la seua economia va créixer de forma ràpida i sostenible. Grècia, en canvi, està sent forçada a “consolidar-se” a si mateixa al llarg d’una recessió extremadament dolorosa i destructiva que sacseja la societat fins als seus mateixos fonaments. I més considerant que un d’aquests generosos (per a Alemanya) creditors va ser precisament Grècia.
El que es pretén fer ara amb Grècia, a més a més, contravé totes les Cartes europees de drets humans i ciutadans, donada la situació d’extrema de pobresa que pateixen nombrosos col·lectius de la seua població. Però el que s’ha demostrat es que aquestes Cartes han esdevingut paper mullat quan els interessos financers es sobreposen als drets més elementals dels ciutadans.
Al remat, una història que mostra com els polítics i els mitjans de comunicació d’UE esdevenen titelles al servei dels grans grups bancaris i financers europeus, que no dubten en manipular de manera interessada realitats i amagar fets històrics passats que podrien servir de referència per actuacions presents.
València, a 22 de juny de 2015.
Estic totalment d´acord.
Com a mínim els alemanys haurien de pagar el preu de l´ocupació.
Ara bé, intentar fer raonar una persona, la Sra. Merkel, que ha passat
de tenir un càrrec dins el sistema comunista, a la ultra dreta es, gairebé
imposible. Es una persona sense cap escrúpul ni ideología. Es una serventa
del gran capital financer.