La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 7 de gener de 2015

La gran victòria de l’unionisme: l’esquerda de l’independentisme.

Vist des de lluny, en el meu cas des de la riba sud del Sénia, la imatge d’entusiasme i de força aclaparadores, de ferma unitat i de victòria com la V de la diada de l’11-S que transmetia el procés independentista a Catalunya fins fa poc menys de tres mesos, sembla haver-se esfumat per transformar-se en sotsobre i desànim, en cansament, en un tot un seguit d’incògnites i, sobretot, el que més es percep des de fora, en una total desunió.

Perquè allò que més ha temut el nacionalisme espanyol articulat en una ideologia, l’unionisme, ha estat sempre la unitat, la del sobiranisme i la de la ciutadania i els partits polítics pel dret a decidir.

Què queda d’aqueix procés que va posar en evidència internacional al govern espanyol pel seu obstinat tancament mental en no voler negociar una solució democràtica amb Catalunya, el mateix que havien estat negociant Gran Bretanya i Escòcia? Què queda d’aqueix procés del què es parlava amb una barreja d’admiració i de preocupació, dia sí, dia també, a les portades dels diaris més prestigiosos del món; d’aqueix procés que estava sobre la taula de les cancelleries dels països més influents del món?

La foto d’aquell matí del 12 de desembre de 2013, quan Artur Mas anunciava la pregunta i la data de la consulta, ben acompanyat dels màxims representants d’una bona part de l’arc parlamentari català, va ser l’inici del malson de l’unionisme espanyol.

Aquella fotografia va disparar totes les seues alarmes, perquè destil·lava força i determinació, fermesa i decisió, però sobretot evidenciava unitat, la unitat dels representants del poble al Parlament català i, al seu costat, la societat civil, el propi poble català, tot ells units per exercir de manera determinant el Dret a decidir.

L’esperit d’unitat transmès en aquell acte no només es va mantindre, sinó que va ser acreixent al llarg dels següents mesos en què les iniciatives i els preparatius per a realitzar la consulta del 9 de Novembre van anant succeint-se.

Des aquell matí l’unionisme, confús i desconcertat per aquesta imatge, va començar a greixar tots els mecanismes legals, al-legals i fins i tot il·legals per frenar tot aquesta insultant manifestació de força, de convicció i d’unitat. Tots ho sabem a hores d’ara; la guerra bruta, la propaganda, la insídia, les desqualificacions infundades i les mentides es van posar en marxa. Les clavegueres de l’estat s’havien obert de bat a bat per combatre un moviment que estava desafiant fins la pròpia essència i concepció de l’estat centralista i jacobí. Qualsevol arma era vàlida per frenar-lo i per intentar trencar aquesta temuda unitat que semblava monolítica.

Passen els mesos i arribem a l’11 de setembre. Els actes institucionals i cívics de la Diada i la convocatòria formal de la consulta que va seguir poques setmanes després, en un acte en què es va tornar a evidenciar la aparentment robusta unitat dels partits del pacte nacional pel dret a decidir, esdevingueren un nou cop de gràcia per l’unionisme espanyol que, malgrat tots els diners i els esforços invertits per frenar i desprestigiar el procés, no ho havia aconseguit.

L’unionisme semblava derrotat, quasi bandejat del panorama català quan el 12-O amb prou feines va aconseguir reunir uns quants milers de persones a la plaça de Catalunya. La comparació d’assistents amb l’enorme manifestació de la V a la mateixa Barcelona tot just feia un mes resultava humiliant.

Però tota aquesta imatge d’unitat indestructible va començar a esquerdar-se el matí del 14 d’octubre quan Artur Mas va anunciar que desconvocava la consulta i anunciava una nova fórmula de participació a la ciutadania. “És una excel·lent notícia que no hi haja referèndum. Si es confirma seria una excel·lent notícia“, anunciava ben satisfet i alleujat Rajoy. L’unionisme espanyol guanyava la seua primera batalla sense moure un sol dit.

La nova consulta del 9-N va mantenir amb prou feines aquella modèlica unitat que havia perdurat durant deu mesos.

Passat el 9-N, i quan tots esperàvem unitat d’acció per part dels actors polítics del independentisme, la polèmica sorgida amb els fulls de ruta contraposats de CiU i d’ERC van reduir tota aquella formidable revolució democràtica ciutadana a una simple partida de mus de dos únics jugadors, Artur Mas i Oriol Junqueras, tirant per la borda tot aquella imatge d’entusiasme popular, de ferma unitat i de transversalitat, de fusió entre societat civil i els seus representants al parlament. Tot malgrat la gran quantitat d’independentisme polític i ciutadà existent fora d’aquest cercle viciós de dos, què ara ha quedat reduït a simple espectador d’aquesta partida de cartes.

El procés es troba a hores d’ara en un moment molt delicat, en què els dirigents polítics i també els socials que van estar al capdavant de la immensa marea groga del moviment independentista semblen trobar-se completament desorientats i, el que és pitjor, en el que aquella unitat monolítica de mesos anteriors s’ha esquerdat per tot arreu i s’ha transformat en desconfiança, en divisió, en desqualificacions i en atacs velats dels uns cap als altres, i dels altres cap als uns. Per adonar-se’n no cal més que pegar una ullada cada dia als titulars dels principals diaris catalans, o veure el què es diu i es discuteix acaloradament a les xarxes socials entre independentistes partidaris d’un jugador o de l’altre de la partida de mus, arribant a sovint fins als retrets, les desqualificacions sense arguments i fins i tot als insults cap als que, fins ara, han estat els caps més visibles i compromesos del moviment.

Els ciutadans comencen a estar cansats de fer grans “performances” en forma de manifestacions, vies, cadenes, formes geomètriques, etc… Aquest temps sembla estar ja esgotat, mentre estem assistint bocabadats a veure com tot aquell gegantí moviment ciutadà cap a la independència sembla estar frenat, esquerdat i, el que és pitjor, encadenat a dinàmiques exclusivament partidistes, amb tics més propis d’un altre temps que semblava ja superat.

El nacionalisme espanyol no ha necessitat armar-se ni trobar grans aliats. Ni tan sols al partit de moda, Podemos. La dolenta dinàmica en què ha entrat el procés i el propi “autoesquerdament” d’aquella unitat que semblava monolítica, han estat els seus més ferms aliats.

Si aquesta situació no canvia ràpidament i no es recompon almenys en una part la unitat i el rumb perduts, el procés anirà perdent gas a marxes forçades i la desmobilització i la desmotivació prendran en l’altre temps imparable onada groga. L’abstenció i l’unionisme guanyaran bona part de l’espai social que abans ocupava aquest moviment i es portaran per davant una part de les persones que havien apostat per la revolució democràtica que suposa l’independentisme. I, el que és molt pitjor, hauran aturat la imparable i exemplar revolució democràtica que semblava haver calat en el Principat.

El temps que abans semblava jugar a favor del procés, ara ho fa totalment en contra. Esperem esdeveniments…

València, a 7 de gener de 2015.



  1. No, perdoni, no. No es tracta de cap victoria de l’unionisme, que ni tan sols hi té un paper en aquesta auca.
    Es tracta d’una maniobra del President Mas per a que CiU, seguint la tendencia de les últimes eleccions, no quedi descavalcada del procés. Maniobra fins a cert punt lógica, però perillosa per les reaccions que provoca. La de vosté mateix n’és una mostra. És una maniobra políticament Intel·ligent però perillosa si ERC no segueix. Perquè ha aconseguit senyalar a ERC com a culpable de la falsa fisura i si ERC es tira endarrera, tot se’n anirà en orris. ERC, segurament, no és tirarà enrera, malgrat l’evident injusticia de la situación en que l’ha col·locat el President Mas.
    L’exemplar Revolució no s’ha aturat, ni tan sols s’ha alentit, i tot va endavant. Sense que l’unionisme hi pugui fer res absolutament.

  2. “Antes se romperá Catalunya que España”……ya sabeu qui ho va dir això. oi!
    No hi ha cosa que em dolgui tan com haver de donar-li la raó al personatge que va dir aquesta frase. Jo, actualment, estic molt decebut per la forma en què estan portant aquest tema els líders principals del procés sobiranista. Mai hauran tingut una ocasió com aquesta per deixar els sentiments partidistes i substituir-los pels de Nació o Catalunya en majúscules. I no sé si hi haurà algun altre moment en el futur, en la història de Catalunya, per repetir el que s’ha fet fins ara. I ja veurem si tenim una altra manifestació el proper 11S, si la gent respondrà igual que abans. Estic molt trist!

  3. És molt trist que l’afany de protagonisme dels qui encapçalen el procés pugui engegar a rodar tots els esforços de la ciutadania.
    Cal que s’oblidin dels personalismes i apretin fort , conjuntament , per conduir el procés amb èxit.

  4. Jo crec que malauradament podem donar per acabat aquest intent impulsat des de la societat civil.
    El repte és molt gran, tenim davant la oligarquia espanyola i la d’aquí. Un sector immens de la societat espanyola i una part de la catalana i la unió europea que prefereix que res es mogui.

    Per això cal un lideratge potent i decidit. La gran oportunitat va ser la “V” i la prohibició del 9N. Lamentablement llavors no hi va haver la resposta, las plebiscitaries , preparada. I es va començar a perdre la iniciativa. Jo crec que ens va entrar el vertigen,

    A quins sacrificis esta disposada la societat catalana per intentar arribar a la independència. La independència pot arrossegar la majoria suficient de gent de l’actual societat catalana.

    S’ha de seguir treballant, tenim un any per davant que pot permetre afrontar nous reptes nacionals

  5. Doncs jo sóc de l’ opinio que qui no ha estat a l’açada són les esquerres especialment ERC. La idea del Pr Mas era molt potent i el que havien de procurar les esquerres és que la llista fos realment transversal i que el procés signifiqués una regeneració democràtica, garantir i assegurar transparencia i la construcció d’ un pais mes just. En definitiva presionar a Mas per l ‘ inclusió dels valors d’esquerra i no per la separació de llistes i ascons.

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent