La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La democràcia traïda #MANIFESTACIÓ A VALÈNCIA I VAGA GENERAL 14-N#.
Acabe d’aplegar de la manifestació a la ciutat de València, i volia fer un breu esment d’ella.
Per a descriure-la, només es poden utilitzar les dues paraules que va dir Jesulin de Ubrique: Im-presionant!.
Unes poques dades donen idea de la seua magnitud: la capçelera de la manifestació ha tingut que començar a caminar a 500 m. per davant d’on estava previst que s’encetara (a la Plaça de Sant Agustí), ja que tot estava absolutament petat de gent.
Quan la capçalera de la manifestació ha arribat a la fí, després de fer uns dos kilòmetres de recorregut pels carrers del centre de la ciutat, encara restaven milers de persones a l’inici que no havien escomençat a moure’s!
En tornar-me’n a casa he tornat a passar per la Plaça de Sant Agustí (unes dues hores després d’iniciar-se la manifestació), i la seua cua acabava d’eixir de la plaça feia només uns minuts.
S’ha estimat una assistència a la manifestació de més de 300.000 persones.
——————————————————————
En aquests temps en què tot trontolla i sembla derruir-se, on els ciutadans hem de prendre consciència de que tenim necessàriament d’unir-nos i fer front comú per defensar els drets civils que hem adquirit al llarg de moltes dècades de lluita i de reivindicacions, ens hem començat a qüestionar fins al model de democràcia burgesa que tenim, tal com l’hem conegut fins ara.
Podem afirmar que aquest model, basat en l’Estat-Nació sorgit i exportat per la Revolució francesa, ja no és vàlid, perquè ha quedat obsolet en un món global i globalitzat creat a imatge i semblança de les grans corporacions i dels seus lobbies ideològics.
El model actual d’Estat-Nació ha quedat absorbit i devorat pels ens supranacionals que regeixen el món actual, un poder a l’ombra que escapa a qualsevol control democràtic.
Podem parlar així d’una post-democràcia i es reclama per a ella una nova filosofia, unes noves regles.
Jo no crec que calga una nova filosofia, perquè no crec que la democràcia tradicional, tot i les seues nombroses limitacions (que en són moltes), haja quedat obsoleta o inservible.
És molt més senzill que tot això. Simplement ha estat traïda.
I amb ella hem estat els ciutadans així mateix traïts i enganyats.
Perquè el que realment s’ha fet és mantindre un simulacre de democràcia, mentre aquesta era grollerament violada en l’àmbit supranacional.
Deia Rousseau que no hi ha submissió tan perfecta com la que conserva l’aparença de llibertat, perquè es captiva la voluntat mateixa.
Els europeus hem estat captivats, enganyats i traïts pels ideòlegs de l’Europa dels mercaders, aquesta mateixa que en algun moment vam creure ingènuament que era l’Europa dels ciutadans, fins que va aplegar la crisi econòmica provocada per la seua egoisme i la seua ambició insaciables, i aleshores van caure les màscares que ocultaven els seus veritables rostres de depredadors.
Governen directament a Itàlia i a Grècia, i indirectament a la resta dels països europeus, ja que se senten plenament segurs que els ciutadans hem perdut la nostra consciència crítica, i que la nostra voluntat està captiva per tants anys de pantomima democràtica.
La nostra democràcia està tan buida, que si poguérem traure el cap a ella i cridar, només sentiríem un ressò d’impotència, de terror i d’angoixa.
No cal una nova filosofia. No calen conceptes nous perquè aquests monstres supranacionals seguisquen justificant el frau i l’atracament. Només cal que ens tornen el que ens han furtat.
La pervivència i el respecte cap als principis de la democràcia han de ser als polítics que haurien de representar el poble que els ha elegit.
Però si aquests no ho fan, la defensa dels mateixos ha de tornar a les mans del poble. Aquest fet, en la filosofia de la democràcia tradicional, es diu reserva d’autoritat o principi de resistència. Encara que són dos conceptes diferents, viatgen sempre junts, perquè el primer podria portar inevitablement al segon.
El filòsof alemany Johann B. Erhard va escriure a finals del segle XVIII el següent: “No és fàcil que el poble es rebel.le sense tindre raó, ja què com a poble no es pot rebel.lar si abans no estan tots d’acord, i aquest comú acord només és possible mitjançant una clara comprensió de la necessitat de la revolució… Es pot afirmar del govern que ell va ser el culpable de tota revolució, ja que no es va adaptar a l’emancipació o no va respectar els drets humans en el nivell que li corresponia al poble “.
Que prenguen nota els governants actuals …
Patraix, València (L’Horta), a 14 de novembre de 2012.