La paella mecànica

Un 22 octubre 1778 naixia a Motril (Andalusia), en el si d’una família noble però no adinerada, un xiquet a qui els seus pares van posar de nom Javier… Javier de Burgos.

Ningú podia sospitar la rellevància que aquest nadó anava a tindre en el futur d’un nou estat-nació que havia de sorgir unes poques dècades més tard, arran de la Constitució liberal de Cadis de 1812.

Després de cursar els seus estudis a Granada, el 1798 es va traslladar uns anys a viure a Madrid.
Durant la invasió napoleònica Javier de Burgos va servir a l’exèrcit invasor, de manera que el 1812 va haver de expatriar-se.
En 1817 va tornar a Espanya, però després va anar-se’n a residir uns anys a Paris comissionat pel Govern per a una gestió d’Hisenda, des de on va tornar novament a Espanya on va ser designat Ministre de Foment l’any 1833.

Va ser en aquest any de 1833 quan Javier de Burgos va gestar la seua famosa i transcendent divisió provincial espanyola.

Durant un temps anterior a la divisió provincial, les ciutats eren absolutament conscients de la rellevància i importància de ser assignades com capitals de província. Sabien que en allò estava en joc el seu desenvolupament i coneixien bé els avantatges que els reportaria la capitalitat: diputació, parlamentaris, òrgans de decisió, pressupostos, infraestructures i serveis preferents, …

Moltes ciutats van intentar exercir pressió sobre la decisió final que hauria de prendre el Ministeri de Foment, el que va derivar en un aferrissat enfrontament entre moltes d’elles per aconseguir la capitalitat.
La pugna va portar a les ciutats interessades a posar tots els recursos al seu abast: ús de personatges amb influència (parlamentaris, alts funcionaris, …), presentació d’estudis i manuscrits, recollida de signatures, certificacions de tota mena, escrits al Rei o a les Corts, enviament de regals a parlamentaris o personatges influents propers a les Corts, subvencions d’ articles periodístics enaltint les seues virtuts o denigrant les ciutats rivals, …

El procés de divisió provincial va ser dut a terme amb una evident manca de rigor estadístic.
Com a prova d’això són les escandaloses fluctuacions de població de les ciutats en només 5 anys. La causa va ser que a finals del segle XVII l’Estat es va dirigir a les ciutats perquè certificaren un cens de població, i aquestes, creient que el propòsit era gravar-les amb més imposts, declararen molts menys habitants dels que realment tenien. Però pocs anys més tard, quan les ciutats van ser conscients que s’estaven jugant la capitalitat provincial, aleshores varen enviar a Madrid censos de població duplicant i triplicant els seus primers censos de finals del XVII.

Fins l’any 1857 no va arribar el primer cens real i oficial de població… el fet de no disposar d’una estadística poblacional fiable sembla què no li va importar massa a Javier de Burgos.

El 30 de novembre de 1833 s’aprovava finalment, i per Decret, la nova divisió del regne d’Espanya en 49 províncies, encaminada a implantar un sistema estatal centralista importat de França (idea jacobina de la República una i indivisible).
Les unitats territorials que l’integraven havien estat dissenyades ex-professo amb la finalitat de facilitar el seu control i administració per l’Estat Central amb seu a Madrid.

El Decret eixia publicat al número 154 de la Gaceta de Madrid el 3 de desembre de 1833.
Els seus dos primers articles deien així:

“Artículo 1. El territorio español en la Península e Islas adyacentes queda desde ahora dividido en cuarenta y nueve provincias que tomarán el nombre de sus capitales respectivas excepto las de Navarra, Álava, Guipúzcoa y Vizcaya, que conservan sus actuales denominaciones.

Artículo 2. La Andalucía, que comprende los reinos de Córdoba, Granada, Jaén y Sevilla, se divide en las ocho provincias siguientes: Córdoba, Jaén, Granada, Almería, Málaga, Sevilla, Cádiz y Huelva. El de Aragón se divide en tres provincias, a saber: Zaragoza, Huesca y Teruel. El principado de Asturias forma la provincia de Oviedo. Castilla la Nueva continúa dividida en las cinco provincias de Madrid, Toledo, Ciudad Real, Cuenca y Guadalajara. Castilla la Vieja se divide en ocho provincias, a saber: Burgos, Valladolid, Palencia, Ávila, Segovia, Soria, Logroño y Santander. Cataluña se divide en cuatro provincias: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona. Extremadura se divide en las de Badajoz y Cáceres. Galicia en las de Coruña, Lugo, Orense y Pontevedra. El reino de León en las de León, Salamanca y Zamora. El de Murcia en las de Murcia y Albacete. El de Valencia en las de Valencia, Alicante y Castellón de la Plana. Pamplona, Vitoria, Bilbao y San Sebastián son las capitales de las provincias de Navarra, Álava, Vizcaya y Guipúzcoa. Palma la de las Islas Baleares. Santa Cruz de Tenerife la de las Islas Canarias.”

Aquesta divisió era el reflex de la política uniformadora liberal de l’època.
Es va procurar no canviar els límits dels antics regnes.
La reforma territorial el que va fer és fraccionar els territoris en unitats menors (les províncies), de manera que les antigues regions desapareixen com a unitats administratives, impossibilitant que pogueren esdevindre àrees de poder polític autònom.
Al capdavant de cada província es va posar un cap polític (governador), que responia als interessos centralistes i controlava les unitats territorials menors (municipis), que cedeixen moltes de les seues competències als nous governadors.

En conseqüència, el 1833 el territori espanyol s’estructura en províncies asèptiques des del punt de vista històric tradicional, sense personalitat específica, delimitades amb un criteri racionalista (que totes estigueren més o menys equilibrades en els seus components: plana i muntanya, terra fèrtil i pobre, comarques ramaderes i agràries, tot amb vista a l’autoabastament), com un simple instrument administratiu de l’Estat centralitzador.

Els mapes usats per Javier de Burgos es basaven en la cartografia realitzada per Tomás López de Vargas, un cartògraf que mai va corroborar sobre el terreny els seus mapes.
Aquest cartògraf dibuixava els seus mapes a partir de les relacions que li remetien els seus informants, sense xafar mai el terreny per contrastar mínimament la veracitat d’aquestes informacions, ja que era de l’opinió que “el geógrafo trabaja siempre en su casa, teniendo a la vista papeles varios de un mismo terreno, que compara y adapta lo que, según su buena crítica, es más perfecto“(sic).

Per tant, coneixent el mètode de treball d’aquest cartògraf de saló, s’entenen els nombrosos i greus errors que presentava la nova cartografia “provincial” en la que es va basar el creador de les províncies espanyoles.

El desembre passat es van complir 179 anys del Decret de la divisió provincial del Regne d’Espanya… i el decret segueix vigent ara mateix, en ple segle XXI.

El passat 28 de desembre el secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, va donar a conèixer un document en el qual treballen els socialistes valencians per fer la seua aportació al debat sobre el model federalista en el si del PSOE.
Aquest document aposta per una reforma de l’actual Constitució-78 (veure el meu post anterior: “Constitució de Cadis 1812 vs. Constitució de Madrid 1978. Despres de dos-cents anys, més del mateix…“), en la qual entraria una modificació del model territorial, la supressió de la província com a estructura obligada en l’articulació territorial de l’Estat, fet que comportaria “la no necessària existència de la Diputació com a institució de Govern”.

En una roda de premsa celebrada pocs dies després conjuntament amb la número dos de Rubalcaba, Elena Valenciano, Ximo Puig va tornar a insistir que les províncies “desapareguen obligatòriament com a instrument institucional de govern… No és raonable que hi haja una administració perifèrica del segle XIX -en referència a les diputacions- amb una altra de finals de segle XX -sistema autonòmic-“

Doncs bé, vist tot això, vull fer esment que fa tot just uns dies el nostre actual Vicepresident, Conseller de Presidència i portaveu del Consell, José Ciscar, nascut a Teulada (la Marina Alta), localitat situada a 76 km. de la capital de la “província”, Alacant, davant el debat territorial obert pels socialistes valencians, va aprofitar una compareixença amb la premsa posterior a una reunió del Consell per defensar el model territorial creat per Javier de Burgos, en afirmar que “Jo sóc d’Alacant i com alacantí, no vull que la meua província, tal com la coneixem actualment, desaparega“. Per a ell, el PSPV s’entreté en “entelèquies sobre si l’Estat federal  ha de ser simètric o asimètric i aquest tipus de qüestions que als valencians no els preocupen”.
I per posar la cirereta a les seues declaracions, va acabar dient que “L’estructura de les províncies existeix des de 1833 a Espanya. Serveix per moltíssimes coses, administratives i també d’un altre tipus com ara socials o econòmiques“.

Amb aquestes declaracions el senyor Ciscar, que per cert, li vaig a contradir en dir-li què ell no és d’Alacant sinó de Teulada, i no és alacantí sinó valencià, no va mostrar ni el més mínim indici de dubte que l’administració provincial creada per Javier de Burgos roman, al seu parer, tan útil, eficaç i pràctica com quan va ser creada fa 179 anys.

Amb la seua aferradissa defensa de l’actual model territorial, un fòssil vivent de quasi dos segles d’antiguitat, el senyor Ciscar i el PP valencià mostren, una volta més, la seua mentalitat provinciana, sucursalista i carpetovetònica.

Definitivament, considere impossible avançar cap a un model de País racional, identitari, progressista i integrat federalment en Europa amb aquests entusiastes deixebles del senyor Javier de Burgos com a governants del nostre poble.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de gener de 2013.