La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Joan Fuster en la Setmana Cultural d’El Micalet a València. Des de Sueca, el referent fonamental en la construcció nacional catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Despús-ahir divendres es va complir el 90è. aniversari del naiximent de Joan Fuster, tot coincidint amb que la Societat Coral El Micalet de València ha dedicat la Setmana Cultural del 2012 a la seua figura, amb motiu del 50è. aniversari en aquest cas de la publicació de “Nosaltres, els valencians”, un llibre de lectura fonamental que explica històricament quina és la condició nacional del poble valencià i, alhora, ho fa amb una clara visió i perspectiva de futur i de llibertat.

Les conferències impartides durant aquesta setmana a El Micalet han tingut totes, al meu parer, un extraordinari nivell divulgatiu, i al mateix temps han suscitat oberts debats i reflexions, tant per part de les persones que hem assistit a les xarrades com per part dels conferenciants, entre els quals estaven Jaume Ciurana (Regidor de l’Ajuntament de Barcelona), Josep Guia (Doctor en Matemàtiques i en Filologia, i un dels Fundadors del PSAN), Carme Gregori (Professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València) i Gustau Muñoz (Economista, editor , assagista i traductor).

“«On n’écrit pas les livres qu’on veut». Si més no, a mi em passa una mica això:no escric els llibres que voldria escriure, i n’he escrit algun —més d’un— sense gens de ganes ni massa convicció. Certament, aquestes dissipacions intel·lectuals solen ésser un risc intrínsec en qualsevol «home de lletres», i no tinc dret a queixar-me’n. En la mesura en què m’he fet un ofici de la ploma, he hagut de resignar-m’hi.
D’altra banda, estic segur que la meva petita posteritat literària no hi perdrà res. Però, amb el llibre que ara començo, el problema se’m planteja, ben mirat, en uns termes molt diferents. D’un cantó, és un llibre que m’agradarà d’escriure i que escric —ja— perquè vull. De l’altre, és, també, la mena de llibre que hauria preferit de veure escrit per altri: per algú, no sé qui, que hi posés en joc més competència i més intenció que jo no hi podré posar. Sobretot, en aplicar-me a la tasca, aquest últim escrúpol se m’apareix com una reprovació preventiva. I no ho dic pas per dir-ho: no acostumo a practicar indegudament la modèstia”

Així comença Nosaltres els valencians

M’agradaria reproduir en el meu bloc un parell d’articles, escrits per dos escriptors i articulistes valencians ben coneixedors tots dos de la figura intel.lectual de Joan Fuster i de la seua extensa i compromesa obra literària i articulística.

Tots dos articles, publicats al periòdic El País, reflecteixen molt bé, al meu modest entendre, el que ha estat i representat per al poble valencià Joan Fuster i la seua obra, així com l’enorme influència intel.lectual que ha exercit sobre tots nosaltres (els valencians) l’últim mig segle.

 

“EL PAIS COM A PROBLEMA” (Francesc Calafat, El País 25.4.12)

“Fuster era conscient de ser un escriptor d’una cultura, d’un país, “inexistent”. Vivia a les catacumbes. El règim el tolerava, però no hi comptava. Més aviat la supervivència de la cultura en català era una punxa en el taló. L’escriptor es veia enmig del remolí d’un món ben a prop de l’abisme. També sabia que la soga de Franco no era eterna. Era una illa enmig d’Europa, enmig de la cultura. Per a Fuster —i per a molts— la literatura no era només efusió íntima —que també—, no podia viure en l’aire, li calia una cultura arrelada. Les excitacions que generaven els escriptors dels cinquanta s’esvairien si no es feia res. La deriva tràgica del país exigia una resposta moral, una implicació, perquè un “poble” és una font poderosa d’identitat personal i col·lectiva, i, per tant, per a molts era una càrrega ètica irrenunciable. Calia “la nostra preocupació i la nostra acció”, deia Fuster. Ell mateix urgia rigor, risc i responsabilitat. És a dir, feia falta actuar. Un primer pas era repensar la història i fabricar-se una visió de conjunt per a posar les bases de la nova etapa. Així, Fuster demanava claredat i agafar els assumptes per les ferides: netejar-los de tòpics, mites i prejudicis i auscultar, tot seguit, la història, detectar els problemes i traure’n conclusions a fi de reorganitzar els fonaments del futur i de la cultura. Una cultura que sintonitzarà amb el dial del món.

Un tema clau era revisar la qüestió valenciana i el lligam amb la resta dels territoris que fan servir la mateixa llengua. Calia fer-ho en termes moderns i de rigor. Fuster ho va fer en Nosaltres, els valencians. Els resultats ja els sap el lector. Fracturà la ficció d’un paradís de tòpics que imposava el règim i estimulà una altra imatge del país. Des d’aleshores, historiadors, sociòlegs o economistes s’apuntaren al tren de mirar amb ulls nous la realitat valenciana. Han passat molts anys i les coses han canviat radicalment. I no es tracta ara de combregar amb cada paraula seua. El seu impacte va ser fer preguntes ineludibles i aportar-hi arguments de pes, transcendentals. El que preval de Fuster és la seua actitud, l’obertura mental que exigia. El dilema nostre és: serem capaços de fer els interrogants necessaris i tramar raons rellevants.

Fuster considerava que el paper subaltern que exercia el País Valencià l’abocava a la letargia més absoluta. Superar-la era aspirar a convertir el país en protagonista del present. Per a començar, era inajornable explicar quins eren els “dèficits profunds” que impedien ser un poble normal. Alguns historiadors apunten que la seua concepció n’és feble, perquè es basa només en la llengua i la història. Això no és cert, si més no del tot, perquè precisament si els valencians volien que tingueren valor no els restava altre remei que preservar de la seua identitat i, per aconseguir-ho, havien de cohesionar-se com a grup i tramar projeccions de futur. La cultura valenciana només podria salvar-se si oferia “productes” de qualitat i ambició.

La singularitat dels papers de Fuster és la seua força comunicativa. Presenta els temes per la implicació que poden tenir, per la seua urgència vital o social, davant els quals el lector no pot quedar indiferent. La manera directa d’apel·lar al lector, de dir-li que ell també és responsable del que passa, era novetat per la seua gosadia en la València asfixiada de la postguerra.

L’assaig, per a Fuster, era un trampolí per a situar-se en el moviment de la història, un dispositiu des del qual “aclarir-se” provisionalment les accions dels humans. La seua mirada pot ser escèptica, però alhora mira de ser raonable i pràctica. Sap que les explicacions no són asèptiques; no hi ha fets purs, van acompanyats de valors. S’ha de ser diàfan i des d’ací ser tan assenyat com es puga. Per això li produïen urticària les postures absolutes i tota metafísica que cercara l’essència de les coses; Fuster es conformava de reconéixer-les, no perdre’s en imatges inadequades, perquè el que hem de valorar és l’home, la “realitat” que va fent l’home, la “realitat” que va fent-se l’home. Avui l’amplitud de la mirada de Fuster potser ens resulta normal —de segur?—, però quan aparegué va ser un cràter en el mur del franquisme. I a això, a la seua obertura mental, no podem renunciar.” 

 “FUSTER, PAÍS Y POLÍTICA” (Joan F. Mira, El País 21.11.12)

“Som un “país sense política”, va escriure Fuster —i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari deNosaltres, els valencians—, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfetnosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules:Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys…”. 

 

La revista d’assaig L’Espill, que precisament va fundar Joan Fuster el 1979, va publicar en el seu número 40 un monogràfic titulat ‘Nosaltres els valencians, mig segle després’. En ell hi participen una vintena d’autors que analitzen l’obra de més transcendència social de Fuster des d’aspectes diversos: el seu rerefons, les valoracions i crítiques de què ha estat objecte, el seu impacte extraordinari en la societat valenciana i més enllà, les transformacions que s’han esdevingut en aquest mig segle i la problemàtica cultural, política i nacional tal com es presenta a hores d’ara, des d’una perspectiva fusteriana i crítica.

 

Voldria esmentar algunes de les interesants reflexions que fan al voltant de la figura de Joan Fuster i de Nosaltres els valencians:

 

– ‘La idea de fons era destacar l’existència d’un subjecte col·lectiu, el poble valencià, que havia d’eixir de la subalternitat i la subjecció ideològica per retrobar-se amb la seua història i encarar-se a un futur que s’endevinava’.

– ‘Però amb cinquanta anys de perspectiva podem analitzar també què ha passat entremig, com ha evolucionat la societat valenciana, fins a quin punt ha respost als reptes que plantejava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Quin ha estat, en definitiva, el destí d’un llibre que es proposava sobretot estimular un canvi de fons, que plantejava una esmena a la totalitat en una trajectòria que, si no s’alterava radicalment, menava al desdibuixament i a la despersonalització definitiva dels valencians com a poble.’

-‘Sens dubte el balanç hauria de ser molt matisat. Sota la superfície d’una transició convulsa, d’una època de governs socialistes més aviat mediocre i d’una etapa recent d’hegemonia de la dreta conservadora que ha tingut efectes extremament negatius (el resultat final dels quals encara s’ha de veure), i més enllà de l’estigma conflictiu que arrossega tot allò relacionat amb la revindicació valencianista i l’enllaç amb la catalanitat bàsica, com reclamava Fuster, la realitat és que la societat valenciana s’ha transformat de cap a cap. I que una part consistent i nombrosa d’aquesta societat ha assumit la idea de país que proposava Fuster en ‘Nosaltres, els valencians’. Més enllà de les impugnacions, de les polèmiques interessades, de l’esforç permanent de desqualificació, de l’animadversió coriàcia de la dreta política, les idees i les propostes bàsiques d’aquest llibre fundacional s’han anat obrint pas, bé que per vies sovint inesperades i a través d’un procés complex i altament contradictori.’

– ‘L’any en què commemorem el mig segle de ‘Nosaltres, els valencians’ marca un punt de màxima tensió, enmig d’una crisi econòmica, social i política de desenllaç incert. El País Valencià haurà de plantejar-se un nou començament, en la configuració del qual les idees fusterianes, filtrades per l’experiència del temps, poden i han de fer, encara, una aportació cabdal. Caldrà, entre altres coses, reflexionar sobre l’entotsolament que afecta avui la dinàmica dels tres països de l’àrea lingüística del català, d’efectes limitadors per a tots tres. Caldrà cercar un punt de trobada, la confluència necessària per a potenciar les possibilitats del conjunt.’

 

Voldria acabar aquest post amb, per a mi, la més profètica de les frases de Joan Fuster: “O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble”.

Patraix, València (L’Horta), a 25 de novembre de 2012.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent