La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Índex FIB (Felicitat Interior Bruta) vs. PIB (Producte Interior Brut). L’excel.lent exemple del País del Drac del tro (Butan).

En un temps tan difícil com el què vivim, en el que indicadors com productivitat, competitivitat salvatge, recerca del màxim benefici i rendibilitat, dèficit zero, etc… s’han convertit en la manera en la què uns pocs han decidit que cal mesurar el nostre “progrés” com a societats “avançades” (que diuen que som!), el fet de llegir esdeveniments com el que vaig a comentar a continuació em reconforten profundament i em fan creure que encara queden alguns fars encesos que fan una mica de llum en aquest oceà de tenebres que s’estén a manera d’una metàstasi arreu del nostre planeta, el focus de la qual han estat els centres de poder econòmic i financer del món.

Un d’aquests indicadors que el pensament capitalista actual ha establert com un barem econòmic per conèixer el nivell de riquesa i de benestar d’un país és el PIB, o Producte interior brut.

Aquest barem considera “la quantitat de béns i serveis útils disponibles per a una persona dins d’un país i comptant amb tres factors: productivitat, sota la mesura del valor monetari de la quantitat de béns i serveis que produeix un treballador/a en un hora; la ràtio d’empleats per població o percentatge de la població total que té un treball remunerat i el nombre d’hores treballades per cada empleat/a per any”, segons la seua definició.

No obstant això, aquest índex econòmic (PIB per càpita) sol entrar en profunda contradicció, per exemple, amb el benestar emocional i psicològic d’un població.
És a dir, no pel fet de que un país siga ric i els seus habitants fabriquen i tinguen abundants béns materials, necessàriament la gent que visca en ell pot considerar-se afortunada per ser feliç.

 

És per això que existeixen a hores d’ara moltes veus discrepants al respecte, què consideren que el PIB d’un país no pot considerar-se un índex definitori per assegurar que els seus habitants són persones totalment realitzades i satisfetes amb les seues vides, encara què és obvi el fet que el tindre les necessitats materials cobertes ajuda a afrontar de millor manera la vida, i que el posseir una bona feina, tindre una esperança de vida acceptable i tindre accés a serveis i recursos bàsics compten per avaluar el benestar individual i col.lectiu d’una societat.

És per això que des de l’any 1990 el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) calcula un indicador anomenat Índex de desenvolupament humà (IDH), que sorgeix com una iniciativa de l’economista pakistanès Mahbub ul Haq per classificar els països a partir d’altres variables que no foren les utilitzades tradicionalment en economia (PIB, balança comercial, consum energètic, atur, etc…), en educació (Índex d’alfabetització, nombre de matriculats segons nivell educacional, etc…), en salut (taxa de natalitat, esperança de vida, etc…) o en altres àrees (per exemple en despesa militar).

L’IDH busca mesurar aquestes variables a través d’un índex compost, per mitjà d’indicadors en els tres aspectes esmentats en forma sinòptica:

-Vida llarga i saludable, mesurada segons l’esperança de vida en nàixer.

-Educació (mesurada per la taxa d’alfabetització d’adults i la taxa bruta de matriculació en educació primària, secundària i superior).

-Nivell de vida digne (mesurat pel PIB per càpita en dòlars).

Un altre exemple de recerca d’indicadors alternatius al PIB per mesurar el progrés econòmic i social dels països, va arribar el febrer de 2008 de la mà del aleshores president francès Nicolas Sarkozy, quan va crear la Comissió Internacional per a la Mesurament del Acompliment Econòmic i el Progrés Social, a causa, en paraules de Joseph I. Stiglitz (professor de la Universitat de Columbia i premi Nobel d’Economia) “de la seua insatisfacció, i de la de molts altres, amb l’estat actual de la informació estadística sobre l’economia i la societat (…) El gran interrogant implica saber si el PIB ofereix una bona mesura dels nivells de vida”.

Els resultats de la Comissió, presentats el setembre de 2009, van confirmar les sospites de Sarkozy: el PIB s’utilitza de forma errònia quan apareix com a mesura del benestar.

Però també hi ha qui adverteix dels riscos d’ampliar la varietat d’estadístiques econòmiques, que podria permetre als governs agafar-se a unes o altres com vol, en detriment de l’objectivitat.

Però a més de les Nacions Unides i d’altres organitzacions supranacionals, tal i com he comentat en començar aquest post, hi ha un país enclavat a la falda de l’Himàlaia anomenat Butan que compta amb una precisa i original manera de mesurar el benestar dels habitants del seu país: l’índex FIB (Felicitat Interior Bruta).

Butan (país que els seus habitants anomenen Druk Yul, “País del Drac del Tro”), és una monarquia feudal que fa poques dècades va decidir modernitzar-se i obrir-se al món.

Aquest índex, que a alguns li podria parèixer estrambòtic o estrafolari, acaba de ser acceptat per les Nacions Unides, i per commemorar-lo el passat 20 de març l’Assemblea general de l’ONU l’ha declarat per primera vegada com el “Dia Internacional de la Felicitat”, després d’haver estat sol.licitat pel seu primer ministre el mes de juny de 2012.

Butan busca amb aquesta celebració assenyalar “la recerca de la felicitat com un objectiu humà fonamental”.

D’aquesta manera Nacions Unides ha animat els estats membres a promoure “polítiques públiques que incloguen la importància de la felicitat i el benestar en la seua aposta pel desenvolupament”, alhora que ha sol.licitat que celebren aquest dia “de manera apropiada, incloent-hi activitats d’educació i de presa de consciència del públic”… per a mi paraules buides si no van acompanyades de normes i legislacions concretes.

A continuació vos conte la història que va donar origen a aquest nou concepte i indicador: el FIB

Butan és un país budista d’uns 750.000 habitants, que té la mida de Suïssa.

Està envoltat al nord per la serralada de l’Himàlaia i al sud limita amb l’Índia.

La majoria dels seus habitants viuen de l’agricultura i de la ramaderia, tot i que només disposa d’un 10% del terreny per al cultiu i el bestiar.

Molt a sovint, darrere de les grans històries sol haver grans personatges, i aquest cas no és una excepció. Es tracta d’Jigme Singye Wangchuck, quart rei de Butan, que fa 5 anys va convertir el país en la democràcia més jove del món.

Aquest rei, educat al Regne Unit, casat amb quatre germanes i pare de 10 fills (un dels quals és l’actual rei), és descrit com un model de virtuts pels habitants del seu regne. Diuen coses d’ell com que viu sol en una modesta cabana, que quan la gent es va oferir a construir un castell va dir que no, que empraren els diners i el temps en aixecar escoles i hospitals, que és savi i compassiu, que va acudir el primer a defensar amb les seues pròpies mans el país el 2003 quan hi va haver de lluitar contra els rebels separatistes de Assan, que creuaven la frontera i s’amagaven en els boscos de Butan per llançar atacs contra l’Índia etc…

Fa quasi 40 anys, el 2 de juny de 1974, en el seu discurs de coronació, Jigme Singye Wangchuck va dir: “La felicitat interior bruta és molt més important que el producte interior brut”. Tenia llavors 18 anys i es convertia, després de la sobtada mort del seu pare, en el monarca més jove del món.

Contra tot el que poguera semblar, aquesta afirmació no va ser un mer eslògan, cosa que tots nosaltres hagueren pensat si haguera eixit de la boca d’algun dels nostres polítics.

I, des d’aquell dia, la filosofia de la Felicitat Interior Bruta (FIB) ha guiat la política del país i el seu model de desenvolupament.

La idea subjacent per sota d’aquest concepte (FIB) és la de que la manera de mesurar el progrés no s’ha de basar estrictament en el flux de diners.
El veritable desenvolupament d’una societat, segons ell, té lloc quan els avenços en els camps  material i l’espiritual es complementen i es reforcen l’un a l’altre. Cada pas d’una societat s’ha de valorar en funció no només del seu rendiment econòmic, sinó de si condueix o no a la seua felicitat.

Dos factors poden explicar que aquesta mena de tercera via de desenvolupament s’haja portat a la pràctica precisament ací, en aquest aïllat regne de l’Himàlaia: d’una banda hi ha el seus profunds arrels en la filosofia budista, i per un altre el proverbial retard de Butan en la seua obertura al món.

Un lama reencarnat anomenat Mynak Trulku va explicar el primer factor: “La felicitat interior bruta es basa en dos principis budistes. Un és que totes les criatures vives persegueixen la felicitat. El budisme parla d’una felicitat individual. En un pla nacional, correspon al Govern crear un entorn que facilite als ciutadans individuals trobar aquesta felicitat. L’altre és el principi budista del camí intermedi”.

I això enllaça amb el segon factor, que va explicar Lyonpo Thinley Gyamtso, ex-ministre de l’Interior i d’Educació: “Hi ha els països moderns, i després hi ha el que era Butan fins als anys setanta. Medieval, sense carreteres, sense escoles, amb la religió com a única guia. Són dos extrems, i la FIB busca el camí intermedi”.

La televisió va arribar a Butan el 1999, alhora que Internet.
La seua capital, Thimbu, és avui dia l’única capital del món d’un país sense semàfors, i l’aeroport internacional compta només amb una sola pista.

Aquest retard en la seua modernització sembla haver permès a Butan, un país encaixat entre els dos Estats més poblats de la Terra, l’Índia i la Xina, aprendre dels errors d’altres països veïns en vies de desenvolupament que s’han centrat exclusivament en el progrés econòmic .

El concepte butanès de la Felicitat interior bruta se sosté sobre quatre pilars, que han d’inspirar cada política del Govern.

Aquests pilars són:

1. Un desenvolupament socioeconòmic sostenible i equitatiu.

2. La preservació i promoció de la cultura.

3. La conservació del medi ambient.

4. El bon govern.

Per dur-los a la pràctica, Jigme Singye va crear el 2008 una nova estructura institucional al servei d’aquesta filosofia, amb una Comissió nacional de la FIB i una sèrie de comitès a nivell local.

El rei va encomanar al Centre d’Estudis butanesos convertir el FIB en un indicador, en una mesurable que permetera seguir el progrés de l’aplicació del seu programa de felicitat bruta. I ho va aconseguir.

La matèria primera és un qüestionari que els ciutadans butanesos han de respondre cada dos anys.

La primera enquesta es va realitzar entre desembre de 2007 i març de 2008. Un total de 950 ciutadans de tot el país van respondre a un qüestionari amb 180 preguntes agrupades en nou dimensions o conceptes:

1. Benestar psicològic.

2. Ús del temps.

3. Vitalitat de la comunitat.

4. Cultura.

5. Salut.

6. Educació.

7. Diversitat mediambiental.

8. Nivell de vida.

9. Govern.

Algunes de les preguntes d’aquest qüestionari eren (i són) aquestes:

– “Definiria la seua vida com:

a) Molt estressant, b) Una mica estressant, c) Res estressant, d) No ho sé “.

– “Ha perdut molta son per les seues preocupacions?”.

– “Ha percebut canvis en l’últim any en el disseny arquitectònic de les cases de Butan?”.

– “En la seua opinió, com d’independents són els nostres tribunals?”.

– “En l’últim mes, amb quina freqüència s’ha relacionat amb els seus veïns?”.

– “Compta vostè contes tradicionals als seus fills?”.

Un cop processada la informació de les enquestes, es determina en quina mesura cada llar ha assolit la suficiència en cadascuna de les nou dimensions, establint uns valors de tall i uns barems associats a aquests valors.

Com es determina qui és feliç?

És feliç aquella persona que ha assolit el nivell de suficiència en cadascuna de les nou dimensions.

I com es determina la Felicitat interior bruta? Mitjançant la fórmula: FIB = 1 – (la mitjana del quadrat de les distàncies respecte als valors de tall).

D’aquesta manera s’obté el valor de la felicitat.

Però això és només una xifra, un número. El següent pas és comparar la FIB dels diferents districtes, i comparar-la al llarg del temps. I el següent és descompondre l’índex per dimensions, per gèneres, per ocupacions, per grups d’edats, etc…, de manera que el FIB puga utilitzar-se com un instrument dels governants del país per orientar les seues polítiques econòmiques i socials.

Butan no pretén ser un referent ferm per a altres estats del món, ja que les seues peculiaritats fan de la seua experiència, tal com ells l’han desenvolupat, alguna cosa dificilment inexportable.

Butan és un país altament dependent de l’ajuda externa, sent una de les economies més xicotetes del món, basada en l’agricultura (a la qual es dedica el 80% de la població), la venda d’energia hidràulica provinent dels seus rius a l’Índia i el turisme, una indústria que va nàixer a la dècada de 1970 i que segueix una política entroncada amb la filosofia de la FIB, de “pocs visitants, però de molt valor”. El turista ha de pagar una tarifa de 220 dòlars al dia, que inclou allotjament, menjars, entrades a museus, desplaçaments interiors i guia. Es tracta de mantindre un volum rendible però moderat, i evitar catàstrofes ecològiques, estètiques i socials com les que el turisme massiu ha provocat al veí Nepal.

Fins que el país siga autosuficient i deixe de dependre de l’ajuda externa, segons el seu exministre Lyonpo Thinley “Fem un bon ús de les ajudes. Amb prou ??feines hi ha corrupció, i als donants els agrada associar-se a la idea de la FIB. Però hi haurà un moment en què l’ONU considere que podem valdre’ns per nosaltres mateixos (…) Som un país xicotet i volem fer les coses així. No volem ensenyar res al món. Fem el que creiem que és millor per a nosaltres. I si el món creu que hi ha alguna cosa que aprendre, són més que benvinguts”.

Butan és actualment la segona economia que més ràpidament està creixent al món. L’educació, gratuïta i en anglès, arriba actualment a quasi a tots els racons del país.

En un estudi realitzat fa 7 anys, el 45% dels butanesos va declarar sentir-se “molt feliç”, el 52% va reportar sentir-se”feliç” i només el 3% va dir no ser feliç. Al Mapamundi de la felicitat, una investigació dirigida pel professor Adrian White a la Universitat de Leicester (Regne Unit) el 2006, Butan resultar ser el vuitè més feliç dels 178 països estudiats (només per darrere de Dinamarca, Suïssa, Àustria, Islàndia, Bahames, Finlàndia i Suècia). I era l’únic entre els 10 primers amb un PIB per càpita molt baix (5.312 $ el 2008, sis vegades inferior al de l’Estat espanyol).

Fins a 1960 no tenía vehicles motoritzats, ni telèfon ni servei de correus.

El 1972 era un dels països amb el major índex de pobresa, analfabetisme i mortalitat infantil del món, problemes que hui en dia s’han aconseguit esmenar en part: la taxa d’alfabetització ha passat del 10% el 1982 a més del 60% a hores d’ara, l’esperança de vida de 43 anys a 66, i la taxa de mortalitat infantil de 163 morts per cada mil habitants a 43.

Els tres grans reptes als quals s’enfronta Butan hui dia son: les infraestructures, l’ocupació (tenen amb una taxa d’atur propera al 30%) i l’educació superior dels seus habitants, ja que solament poc més del 2% tenen títols universitaris.

El 2001 el rei de Butan va encarregar a Lyonpo Sonam Tobgye, president del poder judicial, dirigir la comissió que s’encarregaria de redactar un esborrany de Constitució per al país. Era el primer pas per convertir Butan en una democràcia.

Sol ser bastant habitual en la història que la democràcia siga una conquesta del poble, producte sovint de sagnants revolucions.
Però en el cas de Butan la democràcia va arribar-hi per l’afany del seu quart rei, i en contra de la voluntat de la majoria del seu propi poble.
En paraules de Lyonpo Sonam “La democràcia no va entrar de la nit al dia, va ser un procés llarg. Quan sa majestat va dir que calia fer una Constitució, la idea no va ser acceptada en absolut pel poble. No volíem una Constitució. Estàvem molt a gust amb el nostre passat. Teníem desenvolupament, seguretat, havíem progressat. Tanmateix, sa majestat va insistir que era important que tinguérem una Constitució. I el poble va acceptar les seues paraules, perquè ens fiem d’ell “.

La Comissió va estudiar inicialment “unes cent” constitucions estrangeres, per finalment quedar-se amb una vintena. I entre elles una els va inspirar especialment: la Constitució espanyola de 1978. En paraules seues “La vam llegir una i altra volta. És una molt bona constitució. És molt progressista. I vostès tenen, com nosaltres, una monarquia constitucional. Li confessaré una cosa: la vam llegir una mica tard. D’haver-la vist abans, potser no hauríem estudiat tantes altres”.

Transcorreguts 10 mesos de la seua formació, la Comissió va lliurar un esborrany amb les seues propostes, que es va penjar a Internet perquè la veieren els ciutadans i el món exterior. “Vam rebre uns 400 comentaris de tothom: intel.lectuals, universitats, organitzacions de drets humans. Estudiarem tot això, vam fer un altre esborrany i aquest es va distribuir al poble”.

Aleshores els reis, pare i fill, van recórrer tot el país, fins i tot les aldees més remotes, per celebrar reunions en els pobles per explicar i discutir l’esborrany de la Constitució amb la gent.
Finalment, el 18 de juliol de 2008 es va aprovar una Carta magna, l’article 9.2 de la qual estableix: “L’Estat s’esforçarà a promoure les condicions que permeten la consecució de la felicitat interior bruta”.

En alguns posts anteriors vaig parlar-ne de conceptes com el de la “Economia del bé comú” (veure el meu post “El municipi de Muro d’Alcoi, al País Valencià, és el primer de l’Estat espanyol en aplicar els principis de l’Economia del Bé Comú” -10.2.13-), l’aplicació pionera de la qual es va realitzar a la dita població valenciana.

O el concepte de democràcia netament participativa, en què fins i tot es va renunciar a pagar el Deute generat pels excessos del capitalisme desregulat, encarnat en els seus bancs, com és el cas del Islàndia (veure el meu post “Islàndia ens mosta el camí a seguir: la sobirania guanya per primera vegada al poder financer en una sentència històrica” -26.1.13-).

“Felicitat bruta”, “Economia del bé comú”, “Democràcia participativa”… tres conceptes, tres maneres d’enfocar les relacions econòmiques i socials dels pobles, de les societats. Tres excel.lents exemples de DEMOCRÀCIA i de fer POLÍTICA amb majúscules situats en les antípodes del politiqueig i de les pseudo-democràcies intervingudes i mediatitzades pels grans poders financers que patim en l’actualitat.

Tot i coincidir amb molts que pensen que l’aplicació pura d’aquests tres conceptes, tal com s’està fent a xicoteta escala en aquests llocs, és ara per ara utòpica, jo pense que seria perfectament realitzable anar introduint-los gradualment en les nostres societats, començant per aplicar inicialment només uns pocs conceptes que podrien anar ampliant-se i estenent-se a més amb el pas del temps, una volta els primers ja introduïts s’anaren consolidant.

Però pense què, malauradament, i a diferència del que ha succeït en Butan, això no vindrà suggerit ni impulsat per part dels actuals governants, sinó que haurem de ser nosaltres, el poble, la ciutadania, el que tindrem que conquerir aquests drets i fer que el canvi siga possible.

Patraix, València (L’Horta), a 22 de març de 2013.



  1. La felicitat és per a mí relativa.
    Em referixc en el sentit de que algú pot tindre diners i sempre està queixant-se. Un altre amb l´atur, s´ho agarra amb més filosofia i somriu.
    No és tant de la capacitat econòmica, si no de veure la vida amb esperança.
    Quant és perd, una persona pot fer una barbaritat. Siga per qüestions econòmiques, amoroses…
    És també com voler conformar-se amb lo que uno té. Em referixc al que enveja a l´altre…
    Altra cosa és voler desitjar el bé per a tots, i això és positiu.
    La salut també. tant física, com mental. Pensar o intentar pensar en positiu.
    En els temps actuals, hi ha que tindre més moral que l´Alcoià…
    Una altra cosa per a mí fonamental i és l´amor.
    La més important. Home…Cadascú és cadascú. Uns és la política, altres els diners, o el poder, la religió.
    L ´amor no és massa compatible amb la economía, ja que és espiritual.
    L´amor és ixir d´un mateix i entregar-se a l´altre.
    A quí?.
    Als pares, a la dona, als fills, als amics i als desconeguts que veus que s´ho passent mal…
    L´amor dona felicitat per sí mateix, perque ix de dins d´un. No esperem rés a canvi…
    La pau…No a les guerres.
    Ser homens de bé.
    La llibertat, en qualsevol forma d´expesió.
    Som tribals, per instint. Hi han persones intolerants i s´enfaden tant que els pujarà el colesterol, segur.
    Les coses de parlar, de dialogar, per la mauresa de la societat fa miracles.
    Lleguixes cada comentari.
    Jo d´això passe, però no de certes coses.
    Tots esperem un mon millor. Ja entra la esperança. Encara que la realitat és tant evident, que no la veurem mai. Ni els nostres fills, ni els nets.
    La veritat, estem atravessant un moment un tant “extrany”…Complicat.
    Hi ha una cançó de Ovidi Montllor, qué canta:
    “En Joan s´ha suicidat”
    “No és preocupe senyora, que això ja sol passar”.
    “Han robat al meu banc”
    I ahí …Qué cantaría?…
    Algo ha canviat.
    Perdona si et parle d´amor, és que pense així…En el fons tot està relacionat…
    Bona vesprà.

Respon a Hajar Azanay Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent