La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
I l’Ovidi s’en anà de vacances…
Avui fa vint anys. Un deu de març de 1995 l’Ovidi va marxar sense acomiadar-se. “Tot ben senzill i ben alegre. Em creureu mort. Jo no hauré mort, faré vacances”, cantava. De vacances, o potser presagiant la llarga nit política que li esperava al seu País, es va exiliar per a no tornar-hi mai.
Vint anys desprès la seua veu i les seues cançons que parlaven de lluita, d’esperança i també de desencant ressonen amb més vigència que mai. «No rigues massa de pressa, que se’t pot glaçar el riure. Atenció a la jugada, que ens pot ploure altra vegada» cantava a Encara nois, encara. Amb aquesta cançó l’Ovidi presagiava la crua realitat d’una transició amanyada que ha esdevingut un postfranquisme insuportable i d’un País Valencià traït i venut al millor postor.
La cultura d’aquella transició tramposa va arraconar l’Ovidi cantautor. Era una fera massa ferotge. “No encaixa de cap manera en el relat ficcionat d’una Transició mistificada. L’Ovidi despulla, descodifica, allibera i et planta el mirall de la realitat als nassos. Per això el van bandejar”, diu d’ell David Fernàndez.
Fa uns dies el PP, amb majoria absoluta a les Corts Valencianes, va rebutjar declarar 2015 Any Ovidi Montllor amb l’excusa de què ja havia rebut l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana el 1994 i que darrere de la petició hi havia “la idea dels Països Catalans”.
Un govern que viu d’esquenes al seu poble, a les seues universitats, a les seues institucions més representatives, als seus intel.lectuals, a les seues principals referències socials, culturals i nacionals, un govern que per viure viu també d’esquenes als seus morts, com l’Ovidi, Fuster, Guarner, Estellés, com els 43 morts de l’accident de Metro València, mostrant el que veritablement és, un govern de mediocres i de canalles, d’analfabets i antivalencians que no tenen ni vergonya ni dignitat, un govern que menysprea el que ignora, com resava Machado.
L’Ovidi és de vacances. Però malgrat tot i tots, hi és i seguirà estant per sempre present en la nostra reivindicació, en el nostre coratge, en la nostra força i en la nostra lluita.
València, a 10 de març de 2015.