La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Falles, monofalles, antifalles i alterfalles.

Vivim en una època de succedanis, on els productes genuïns que es caracteritzen per tindre alguna substància pròpia, singular i distintiva, esdevenen artificialment simulacres adreçats a consumidors que els prefereixen als originals ben siga per cost, per convicció o per altres variades raons.

Avui, festa de Sant Josep, dia gran de la festa de les Falles a València, podem dir que aquesta n’és tot un paradigma. I sembla que no per cost ni per pròpia convicció dels consumidors, diguem-ne fallers i ciutadans del Cap i casal, sinó perquè el succedani que vivim a hores d’ara va ser històricament imposat de manera progressiva quan les falles, una festa amb un origen popular, satíric i crític resultat de la espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del poble pla, van passar a ser controlades per les capes socials benestants pel seu propi interès i forçadament encaixades en un model d’ostentació i farcit de coentor. La qual cosa va fer capgirar la festa per ficar-la al servei dels poders fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Així és com la sàtira figurativa i la crítica social de la festa original va esdevenir una festa banal i buida on els monuments fallers no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

La instauració del franquisme, amb la brutal repressió que va suposar la desaparició de quasi el 90 % del cens faller d’abans de la guerra, la fèrria censura sobre la temàtica dels cadafals fallers, el control institucional del món faller a través de la Junta Central Fallera (fundada en 1939 pels vencedors de la guerra) i l’inflació de premis per a domesticar les falles i les comissions que les plantaven per la via de l’autocontrol i l’autocensura, va instaurar el que podriem anomenar la monofalla, es a dir, la falla monolítica i monodimensional.

Així la defineix Gil Manuel Hernàndez, doctor en Geografia i Història, un dels millors i més reconeguts estudiosos valencians de les festes populars i de les falles en particular.

La transició a la democràcia podria haver fet que aquest succedani, aquest model dominant i arrelat en la ideologia franquista esdevinguera poc a poc un model més semblant als dels seus origens. Però no va ser així. El poder acumulat pel búnquer faller franquista, progressivament reconvertit en búnquer barraqueta anticatalanista, va entrebancar completament aquesta anhelada evolució, o més be podriem dir involució cap al model genuí i original de les falles. 

La total preservació d’aquest ranci model de la monofalla, va provocar que alguns sectors de l’esquerra valenciana arribaren a la conclusió de què les Falles eren irrecuperables per a la causa progressista i que, per tant, la festa havia de ser sistemàticament criticada i fins i tot rebutjada en assimilar-la al franquisme. Així és com es va crear en aquests sectors el model que podriem anomenar antifalla.

Així, resulta paradoxal veure com durant la Segona República les forces progressistes de l’esquerra valenciana s’enorgullien de les Falles, però avui en dia aquests sectors es declaraven obertament antifallers. La petjada del franquisme en la festa ha estat absolutament demolidora.

Però dins de les forces progressistes valencianes no tots comparten aqueix diagnòstic de la plena assimilació de la festa amb el conservadorisme més reaccionari valencià, esdevingut en les darreres dècades anticatalanisme. Pel contrari, aquest sector de l’esquerra valenciana considera aquesta assimilació amb un fet més conjuntural, i assimila la festa amb els seus genuins arrels de cultura netament popular.

L’antiga tradició satírica fallera mai no va morir del tot i s’ha mantingut més o menys amagada al llarg de la seua historia. Les llavors de resistència dins de la festa han anat creixent i fructificant, i a hores d’ara floreixen tan des de dins, amb propostes de regeneració i d’experimentació molt interessants, com des de fora, apostant pel rescat militant d’unes falles populars, autònomes i combatives. I així és com apareix el que podiem anomenar l’alterfalla, segons una definició molt encertada què va fer l’estudiós Gil Manuel Hernández, la falla alternativa, dins de la qual podriem incloure l’actual intifalla, que podem definir com una insurgència fallera davant el poder controlador de la festa, i també la revifalla, un intent de recuperació i de revitalització de la falla primigènia i corrosiva, de la que a València tenim alguns destacats exemples, tal com la falla Arrancapins i algunes altres.

Malauradament, les falles blanques, banals i buïdes dominen aclaparadorament una festa que continua en un estat d’alienació massiva.

Tant de bo el model d’alterfalla vaja reviscolant més i més amb el pas dels anys i es vaja retornant al model i al esperit de la falla original. A la falla sense més qualificatius, sense conservants ni colorants afegits al llarg de la seua història per les classe dominants.

València, a 19 de març de 2015.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent