La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Fabra i la seua submissió a l’espoli fiscal i a la subfinanciació estructurals que patim els valencians per part de la Metròpoli.
Hui és noticia de portada als dos diaris del Cap i Casal de València (Las Provincias i el Levante) la rogatòria del President Alberto Fabra al Ministeri d’Hisenda espanyol per a que el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) arribe a les arques valencianes el més aviat i en la major quantia possibles, per a poder atendre les nostres necessitats, les obligacions i el pagament a proveïdors.
El diari Levante titulava així la seua crònica: “Fabra trabaja para que el FLA llegue en mayor cuantía”.
Per la seua banda, el diari “Las Provincias” ho feia així: “Fabra insiste en pedir más dinero del FLA para pagar a proveedores”.
Tots dos titulars reflecteixen una trucada d’auxili i rescat certament angoixant per part d’un President que transmet la sensació que la seua nau s’està enfonsant irremeiablement.
Els valencians recordem aquell vergonyòs 20 de juliol d’enguany en el que el nostre País va convertir-se en el primer territori de tot l’Estat espanyol a demanar suport financer al govern central, amb el què açò comporta d’alienació política i econòmica davant del govern de Madrid.
Perquè un col·lectiu que no gaudeix de la capacitat de decidir sobre els seus propis recursos, és un col·lectiu socialment alienat, insignificant en el context polític i econòmic estatal i, per suposat, en el europeu, amb la importància que això té per viure en una economia tan globalitzada com n’és l’actual.
I en el cas del País Valencià, la pèrdua de sobirania econòmica al llarg dels últims anys ha sigut realment brutal.
Però, com hem arribat fins ací?
Potser serà perquè hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, com
en diuen molts interessadament?
La resposta òbviament es NO.
Un factor clau que ajuda a explicar la situació actual del País Valencià, potser el més important en quant a la seua magnitud econòmica, es la discriminació permanent que hem patit els valencians en el repartiment del sistema de finançament econòmic.
El 2.009, per exemple, els valencians vam rebre un finançament per càpita de 1.904,28 euros, es a dir, 194,5 euros menys que la mitjana espanyola. I la situació s’agreujà en el 2.010, durant el qual rebérem de l’Estat 2.332 per càpita, 229 euros menys que la mitjana.
Però aquesta situació de discriminació econòmica i fiscal no és d’ara, ha sigut acumulativa any rere any.
Una bona prova d’açò la trobem en el fet de què el deute públic valencià ha crescut de manera interrompuda durant els darrers anys… fins i tot en l’època de bonança econòmica es generava deute!
I ara podem entrar en el segon dels factors què determinen la nostra esclavitud econòmica a espanya … Un factor que compartim amb la resta dels territoris de la nació, el Principat i les Illes: el drenatge permanent de recursos cap a l’administració central, uns recursos que no retornen mai, es a dir, un espoli fiscal en tota regla.
I tornem a parlar de dades i xifres concretes. El 2008, segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d’Economia espanyol (només una vegada, perquè semblaven ser un secret d’estat) , el País Valencià cedia a espanya anualment un 6,40% del seu PIB. En xifres actuals, aquest percentatge representa la bonica xifra de 6.588 milions d’euros d’espoli fiscal anual.
Es a dir, que si aconseguírem desfer-nos d’aquest robatori legal que ens aplica l’Estat espanyol, el deute que la Generalitat Valenciana tenia a finals del 2011 (20.762 milions d’euros), es podria liquidar en poc més de 3 anys.
I que tal si ja ficats en feina, ara també parlem de la discriminació històrica en quant a inversions estatals fetes al País Valencià?
Doncs també en podem parlar, i molt… Pràcticament des d’el franquisme, el País Valencià ha sofert addicionalment una gran marginació pel que fa a les inversions públiques que realitza l’Estat a casa nostra.
De fet, els pressupostos generals de l’Estat per al 2013 publicats fa uns quants dies, revelen que els valencians rebrem el 2013 un 35% menys que el 2012. Concretament, 128 € per habitant, 98 € menys que la mitjana espanyola d’inversions arreu de l’Estat (225 €).
I què representa tot açò per als valencians?
El resultat de tots aquests desequilibris, discriminacions i espoli dels nostres recursos econòmics per part del govern espanyol, suposa una degradació progressiva de les nostres condicions de vida, la de tots els valencians, fins a extrems d’autèntica marginalitat.
L’evolució de la renda per càpita és ben aclaridora al respecte. Lluny de convergir amb la mitjana espanyola, el valor afegit per càpita de l’economia valenciana s’ha anat allunyant progressivament de la mitjana, i ha caigut fins a suposar el 88,4% de la mitjana espanyola.
La situació és certament desoladora en tots els sentits. Lluny de discursos populistes i interessats, el que més ha pesat en l’empitjorament de les finances públiques i de la economia social valencianes ha segut un sistema de finançament autonòmic totalment arbitrari i injust, un espoli fiscal històric i una clara discriminació d’inversions estatals.
L’economia valenciana es troba, cada volta, més enfonsada i és més irrellevant en el context estatal.
I mentrestant, el nostre President continua agenollant-se davant dels seus amos de Madrid, demanant almoina i ofrenant “noves glòries a espanya”… I així ens va als valencians!!