La paella mecànica

El mot “portes giratòries” va ser un terme encunyat per primera vegada als Estats Units (“The revolving door”) per anomenar el fenomen que ocorre amb certs polítics que van treballar en dependències del govern, i que després van passar a fer-ho en grans empreses del sector privat, un cop van abandonar la política. I també a l’inrevès, es a dir, del sector privat a la política.

En la majoria de casos, aquestes corporacions van estar relacionades d’alguna manera amb l’activitat governamental que exercien aqueixos polítics.

Empreses armamentistes (sobre tot als EUA), financeres i energètiques són les que més han utilitzat aquestes portes, que tracten de tindre-les sempre ben engreixades per tal de facilitar el pas freqüent de polítics als seus consells d’administració i a les seues “assessories”, en senyal d’agraïment pels serveis prestats quan ocupaven càrrecs de responsabilitat en alguna administració política.

Fa unes setmanes escrivia un apunt en aquest bloc en què parlava de la complicitat, quasi una simbiosi podria dir també, entre l’església valenciana, es a dir l’Arquebisbat, i els polítics del PP de València. “València, ciutat eclesial per obra i gràcia de Rita Barberà” era el titol ben significatiu d’aquest apunt (http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268700).

Doncs bé, ara el PP valencià, farcit de franquistes i de corruptes com tots bé sabem, però també de beats, missadiaris i opusdeians, acaba d’inventar, o millor dit d’habilitar, un nou tipus de porta giratòria en consonància amb els seus arrels i ideologia nacional-catòlica-apostòlica-i-romana ben imbricada amb les seues tradicionals i ben conegudes xarxes de corrupció i de clientelisme: la “porta giratòria” eclesial, celestial, divina o com la vulgueu anomenar. Es a dir, una porta giratòria sita al bell mig dels vasos comunicants que ja fa molt de temps existeix a València entre esglèsia i PP.

Per tant, ben podriem dir que les expectatives inicials de Rita Barberà i de Francisco Camps de posar València en el “mapa mundi” per la seua Copa Amèrica, per la F1, per la Ciutat de les Ciències i les Arts “ocultes”, s’han vist àmpliament superades a hores d’ara en ser València posada també en el “mapa celestial”. Un gran motiu de satisfacció per a tots ells. Ara València ha esdevingut ja ciutat “Universal”, en el sentit més ampli de la paraula.

El “fenomen” que ha fet possible aquest fet no ha segut un altre més que l’infatigable escuder que durant molts anys ha cavalcat com un Sancho Panza amb don Quixot al costat de Rita Barberà, Alonso Grau.

Grau, després de dimitir el passat mes de març com a vicealcalde de València per haver estat imputat formalment per la seua participació en el cas Nóos, va decidir utilitzar la mateixa porta per la que va entrar al món de la política municipal per tornar a eixir a la Universitat Catòlica de València. Només per pura coincidència, la mateixa entitat acadèmica a la qual l’equip de govern de l’Ajuntament, del qual ell en formava part, li va atorgar un flamant projecte d’hospital universitari, malgrat les crítiques de les pròpies empreses sanitàries del sector privat.

Un projecte que de moment no ha pogut arribar a bon port, tot i l’esforç personal de Grau i també de la fosca requalificació de sòl públic i de la manca de publicitat del concurs públic en què s’adjudicà aquest projecte a la Universitat Catòlica. La raó? Els recursos interposats pel grup privat hospitalari Nisa basats en la manca de publicitat del concurs i en un plec de condicions que considerava totalment favorable a la Universitat de l’Arquebisbat, que segueixen pendents de resolució judicial, en tot un exercici d’opacitat i de clientelisme a què durant tants anys ens han tingut acostumats el govern municipal presidit per Rita Barberà.

Així doncs Alfonso Grau, metge de formació i PPolític (amb dues P) de vocació, a qui el ja mort arquebisbe ultraconservador de València Agustín Garcia Gasco va nomenar patró de la Fundació Universitat Catòlica en la seua creació el 2003, en un cas de divina indecència política, torna amb els deures ben fets a un diví despatx situat al laboratori mèdic de la Universitat Catòlica com a director no d’un, sinó de dos instituts, el d’Investigació de Psicologia Aplicada i Ciències de la Salut i el del Doctor Viña Giner, càrrecs que ara sabem que ostentava nominalment des de feia anys però que no s’havien fet públics, per raons òbvies. “Era un títol no presencial que exercia ‘gratis et amore’, per una qüestió d’incompatibilitats i dedicació exclusiva a l’Ajuntament”, diu Grau ara que tot el merder ha eixit a la llum.

Ara sabem que Grau era un talp incrustat en el govern municipal per defendre els interessos corporatius, això sí celestials, de l’església valenciana.

El cas és que aquest home celestial, ja amb els seus 65 anys complerts, ha decidit acollir-se a la “jubilació activa” que suposa ser treballador diví i pensionista celestial alhora, cobrant el 50% de la pensió i realitzant un treball a temps parcial o complet en el sector privat, eclesial en el seu cas.

Al remat, podem dir que fins ara el lobby arquebisbal tenia incrustat a Grau a l’ajuntament de València. I ara després de travessar la porta giratòria, és el lobby polític popular el que el té incrustat a l’Arquebisbat valencià.

Però tant se val, els vasos comunicants església-ajuntament a València, amb o sense portes giratòries, han funcionat i segueixen funcionant a ple rendiment. Esperem que a partir del 24 de maig solament en queden vidres trencats.

València, a 29 d’abril de 2015.