La paella mecànica

S’ha de situar dins d’una successió de veritables assassinats massius de treballadores i treballadors de la indústria tèxtil que es produeix amb certa periodicitat en nombrosos països en vies de desenvolupament o en economies de les anomenades “emergents”, la qual cosa converteix aquest veritable drama obrer en alguna cosa que deu de denunciar-se i difondre amb força als quatre vents, tal com ho estic jo fent ara mateix en aquest modest bloc.

Bangladesh es caracteritza per ser el país asiàtic que té el major nombre de tallers tèxtils, els quals produeixen peces de vestir per reconegudes marques internacionals de roba.

Si bé dos terços de la població a Bangladesh es dedica a l’explotació agrícola, més de les tres quartes parts dels ingressos de l’exportació provenen de la indústria tèxtil, la qual va començar a atraure inversors estrangers en la dècada de 1980, degut en gran part a la mà d’obra barata, a les condicions laborals precàries i a les facilitats fiscals que oferia el país a aquestes empreses.

En vista d’aquests fets, repetits incessantment al llarg de les últimes dècades, un es pregunta inevitablement el perquè es succeeixen una i altra vegada sense que es prenguen mesures radicals, tant per part dels governs com de les empreses, de manera què es puguen eradicar definitivament aquestes tragèdies humanes.

La conclusió que trac de tot això és que el capitalisme neoliberal no aprèn d’aquests fets perquè no li interessa aprendre.

¿Va servir per a alguna cosa la tragèdia que va passar fa poques setmanes a Karachi (Pakistan), on van morir calcinats prop de 300 treballadors de l’empresa tèxtil Ali Enterprise?

¿O la mort de més de 20 obrers en un altre incendi ocorregut a Lahore (Pakistan) en una fàbrica de calcer?

¿O la tràgica xifra de més de 500 treballadors morts en diversos accidents de la indústria tèxtil a Bangladesh des de 2006?

Tot això no ha servit de res, és clar. I perquè?

Doncs per què l’únic que li interessa al capitalisme neoliberal és multiplicar la seua xifra de beneficis el màxim possible, i com més gran siga el nombre de zeros que tinguen aquestes xifres, molt millor, sense importar  les condicions laborals de la mà d’obra a la qual explota i esprem de forma inhumana.

Les causes que s’han fet públiques després de succeir aquestes tragèdies, sense pràcticament excepció, han estat sempre les mateixes: normes de seguretat inexistents, instal.lacions elèctriques molt deficients, eixides d’evacuació estretes, inadequades i no assenyalades, materials que cremen amb facilitat sense cap protecció, amuntegament de treballadors, us de perillosos generadors de gasoil existents per fer front als talls de llum que pateixen amb certa freqüència per la crisi energètica, etc…

En les darreres dècades, amb l’anomenada “deslocalització” d’empreses produïda per la mundialització de l’economia i de les finances desregulades, les pràctiques capitalistes de produir mercaderies a països de l’anomenat Tercer Món (on la mà d’obra, especialment dones i a sovint xiquets -com en el cas tantes voltes denunciat de les sabatilles de Nike, realitza jornades exhaustives, rebent amb freqüència abusos i insults per parts dels supervisors per salaris de misèria) s’han estès de manera generalitzada.

Així ha succeït en el sector tèxtil, on les grans empreses ubicades als EUA, Europa o a Àsia recorren a subcontractar empreses locals creades ex-procés en aquests “paradisos d’explotació” per a produïr roba esportiva, per a la llar o de moda, per després vendre-la en les seues cadenes com si no haguera passat res.

Això és el que, per exemple, va passar amb el minorista alemany de baix cost Kik, que té més de 3.000 botigues distribuïdes en vuit països europeus i que en el moment de l’incendi de la fàbrica Ali Enterprise, aquesta li estava produint pantalons texans. Per descomptat, es va negar a indemnitzar les famílies dels centenars de morts i ferits originats pel incendi.

I així passa ara amb la danesa “C & A”, la nord-americana “Walmart” o la francesa “Carrefour”, que segons les pròpies pàgines web, li compren peces de vestir a la Tazreen Fashion Ltd, la fàbrica ara calcinada a Bangladesh. Què els diran aquestes empreses als seus clients a les ciutats occidentals on les comercialitzen? Per suposat, no res.

De molt poc han servit les accions de denúncia de l’organització “Campanya Roba Neta” (Clean Clothes Campaign) creada el 1989 a Holanda davant aquest tipus d’empreses com Adidas, H & M, Nike o Zara.

Com que això no és suficient, crec que caldria fer un pas més endavant en la denúncia i el boicot d’aquestes multinacionals tèxtils.

Aquesta situació de sobreexplotació ferotge que tants beneficis està proporcionant a aquestes grans empreses, va tindre la gran oportunitat d’estendre i justificar–se per motius humanitaris l’estiu de l’any 2010, quan les inundacions que van patir algunes regions del Pakistan van portar als mandataris de la UE a donar concessions i beneficis comercials a aquest país “amic” de l’imperialisme nord-americà i occidental.

Salvador Maluquer, director de relacions internacionals del Consell Intertèxtil Espanyol, denunciava aquest tracte de favor que atribuïa a qüestions polítiques i militars, i no als interessos del sector tèxtil, afirmant en una entrevista realitzada el 2010 que “Les concessions comercials al Pakistan, concretades en forma d’exempció del pagament d’aranzels a l’entrada del mercat comunitari durant els tres pròxims anys a partir de l’1de gener 2011, beneficiaran únicament a exportadors i importadors, i en últim terme a empreses que, en el cas del tèxtil-confecció , són intensives en capital i altament competitives, amb una facturació mitjana entre 100 i 200 milions d’euros. En cap cas ajudaran a les àrees i persones directament afectades per les inundacions… “… tota una farsa!

Així mateix, denunciava que el Pakistan havia focalitzat les ajudes humanitàries en forma de concessions per la seua indústria tèxtil, un país que ja ocupava una posició dominant en el mercat europeu en productes com roba de llit, pantalons de cotó, roba de cuina i bany, i que per tant no necessitava ja de derogacions especials per créixer.

En el mateix sentit, la patronal del tèxtil europeu, Euratex, advertia que aquest tracte de favor a Pakistan posava en perill  120.000 llocs de treball a tot Europa, no corresponent amb l’objectiu que realment perseguia aquesta pretesa ajuda humanitària, ja que les empreses tèxtils pakistaneses ajudades no es trobaven en les zones inundades. I recordava que el mateix va passar també amb la guerra que els EUA van emprendre a l’Afganistan el 2001, fet que va afavorir les importacions europees de roba de llit de cotó de Pakistan, que des de aleshores s’han vingut beneficiant de l’accés al mercat comunitari sense pagament d’aranzel algú.

En el cas de l’estat espanyol, la preocupant crisi en què es troba la indústria tèxtil fa que cada vegada més es recorra a “produir fora i dissenyar dins”, procés que va començar fa més d’una dècada amb les importacions de peces de vestir de la Xina, i que entre els anys 2004-2009 va fer que desapareguera pro del 30% del sector tèxtil espanyol (o traduït en números, van deixar d’existir en aquests anys 4.647 empreses, moltes d’elles valencianes i catalanes).

Però a partir de 2009 la situació comença a canviar, en deixar de ser rendible acudir als centres fabrils xinesos a causa de l’augment dels costos de producció, i es comencen a traslladar les fases de producció a altres països asiàtics com Bangladesh, Vietnam i Pakistan, o a països propers com Hongria i el Marroc, amb la finalitat d’abaratir encara més els costos i aprofitar l’escurçament de la cadena logística.

“Adolfo Domínguez”, la coneguda marca de roba espanyola, és un bon exemple: el 2011 va produir a la Xina al voltant d’un 45% menys que el 2010. I això ha passat per igual en nombrosos estats europeus, nord-americans i asiàtics, fent que, per exemple, la indústria tèxtil de Bangladesh, on ha passat aquesta tragèdia, tinga un pes ara mateix del 80% de la seua producció, representant 24 mil milions de dòlars en exportacions anuals, ocupant al 40% de la força de treball industrial. Amb això s’ha convertit en el segon exportador mundial de roba, i amb tot i això segueix sent un país d’una extremada pobresa.

Són les brutals contradiccions, o diguem-ne conseqüències, del capitalisme caníbal que domina actualment el planeta.

Tot i la suposada superació en els països “desenvolupats”, anomenats del Primer Món, del capitalisme més explotador i inhumà, la veritat és que aquest no ha fet més que traslladar-se geogràficament a tots aquests països i invisibilitzar-se davant l’opinió pública europea i occidental, per a no fer mal a la seua imatge veritablement tacada de sang.

Hui com ahir, el capitalisme ha de perpetuar-se, adaptant-se per sobreviure i seguir devorant els recursos naturals del planeta, encara que siga a costa de la vida de milions de treballadors i treballadores de tot el món.

No va dir una vegada Nicolas Sarkozy que volia “refundar el capitalisme”???… Quin sarcasme més macabre!

Patraix, València (L’Horta), a 29 de novembre de 2012.