La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Catòlica, apostòlica, romana i espanyola: el govern de la teocràcia a l’ombra.
L’ofensiva inquisitorial de l’Església espanyola contra l’actual llei de l’avortament en vigor ha fet obrir els ulls a molts dels que pensaven que, amb la mort de Francisco Franco i l’aprovació d’una constitució que consagrava un estat aconfessional, el nacional-catolicisme militant a l’Espanya franquista havia mort.
Perquè la crua realitat amb què s’han topat aquests que podem qualificar-los d’ingenus desenganyats no és altra més que la de comprovar com aquesta doctrina nacional-catòlica segueix formant part activa del llegat franquista assumit per l’actual monarquia constitucional de Juan Carlos Borbó.
Aquell “nugat i ben nugat” plasmat en un contracte virtual no escrit que es va ordir a esquena de la ciutadania durant la tan lloada i edulcorada “transició” política, no feia referència només a col.locar en la prefectura de l’Estat a un Rei designat per “el Caudillo” que portara el bastó de comandament de l’Exèrcit, sinó que perseguia també entronitzar en el nou marc polític el tarannà teocràtic que havia animat aquella Cruzada del 18 de juliol.
Topar amb l’Església ha estat sempre una de les tradicions culturals de la política espanyola.
Per això, sempre que històricament s’ha plantejat qualsevol proposta d’una major democratització social, com va passar en temps de la II República, no ha estat en absolut suficient ocupar-se només dels fronts ideològics clàssics. Sempre ha calgut, a més, fer front a les forces retrògrades que tradicionalment han anat de la mà de la rància dreta nacional a l’hora de preservar els interessos de les elits econòmiques, empresarials i eclesiàstiques que han governat aquest país des de les bambolines.
Durant el segle XIX i bona part del segle XX, els “partits” que des de l’ombra influenciaven o s’interposaven en la trajectòria dels partits polítics oficials han estat els anomenats eufemísticament “partit militar” i el “bàndol de les sotanes”.
Però, per contra, el “partit” de la cúria eclesiàstica sembla haver aconseguit mantenir un plus molt important d’influència sobre la política encarnada en una democràcia representativa, fet que és certament insòlit i excepcional entre les democràcies dels països que ens envolten.
D’ací que la influència de l’Església espanyola “urbi et orbi”, la qual s’evidencia públicament en una constant bel.ligerància pública contra tot allò que perceba com una amenaça contra els seus postulats ideològics i la seua posició de privilegi en la societat actual espanyola (avortament lliure, matrimoni homosexual, alliberament femení, etc…).
La “nova” ideologia del nacional-catolicisme sorgida de la transició, s’ha vist afavorida per les pròpies institucions democràtiques a través de tot tipus de prebendes que contradeien la pròpia constitució que, només sobre el paper, consagrava a l’Estat espanyol com a un estat aconfessional. Des de sufragar, per exemple, la seua extensa nòmina de personal, fins a subvencionar els centres educatius creats sota el seu control, passant per les exempcions fiscals d’un “gratis total” en aspectes com l’Impost de Béns Immobles (IBI), una mena de protectorat econòmic-fiscal a la carta.
I tot això no és més que el fruit del Concordat subscrit entre Espanya i el Vaticà (la “Santa Seu”) que regula fins i tot fins a “l’assistència religiosa a les Forces Armades”. Una mena d’Estat dins de l’Estat que l’esquerra franquiciada al poder exalça i fomenta quan els seus ministres juren i prometen el càrrec davant d’una bíblia i un crucifix.
Cal per tant, posar fi a aquesta faula d’una Transició presentada com a fruit del consentiment del poble sobirà i que ha consagrat el govern del “tot nugat i ben nugat” a l’ombra durant aquests tres últims llargs decennis. Un “nugat i ben nugat” que va donar continuïtat al franquisme en una monarquia tutelada per l’Església de la Croada.
Perquè cal tindre molt clar que d’aquell “Caudillo per la gràcia de Déu”, inscrit en les monedes de curs legal, al vigent “rei inviolable i no subjecte a responsabilitat” d’aquesta Constitució (article 56,3), pot haver molta diferència en les formes, però realment poca diferència en l’essencial.
Només recuperant l’esperit de plena separació entre Església i Estat que estava inserit en l’article 26 d’aquella Constitució republicana trencaria aquesta monarquia tutelada per l’Església de la Croada.
Tasca, ara per ara, bàsicament impossible.
Patraix, València, a 22 d’abril de 2014.
……com si fóra tan fàcil agafar-ne un a certes hores !
Ara, i després, veurem a un nacionalcatolicisme “alternatiu”, “català” i fins i tot “indignat”, de la mà, per ara, de la Forcades i de l’Oliveras… no és per casualitat que aquest papa “tant bona persona” i que té mediatitzats a opinadors, polítics i periodistes sigui jesuita i argentí.
Tot sigui per aviam si d’una vegada la gent diferencia el què és el catolicisme romà del cristianisme (encara que molt em temo que en aquest pais l’Església catòlica romana ha deixat la mateixa petja que el cavall d’Atila: pòques ganes de conèixer i saber, l’imperi de la ignorancia i de la indeferència).
Molt bó el comentari del sr. Blesa!
Atentament