La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

“Cada xiquet que mor de fam, és un assassinat” (Jean Ziegler)

Ahir em va vindre al cap la frase que va dir el que va ser molts anys Relator Especial de les Nacions Unides per al Dret a la alimentació i  professor de Sociologia a les Universitats de la Sorbona i de Ginebra, Jean Ziegler.

Aquest home, perfecte coneixedor de la geografia mundial de la fam i dels seus veritables arrels, va dir una volta: “Cada xiquet que mor de fam, és un assassinat”.

I em vingué al cap perquè ahir UNICEF, el Fons de Nacions Unides per a la Infància de les Nacions Unides, va presentar  un informe anomenat “El meu fill ja no menja sorra”, amb motiu del Dia Universal dels xiquets.

En aquest informe, Unicef denuncia que uns 19.000 xiquets menors de 5 anys moren diàriament en països del Tercer món, sent la desnutrició, de manera directa o indirecta, la causant d’un terç d’aquestes morts.

Cent vuitanta milions de xiquets al món són víctimes de la desnutrició crònica, que mina per sempre el seu desenvolupament físic i intel.lectual, mentre que altres 20 milions lluiten per fer front a una desnutrició aguda severa.

Per exemple, només a l’Àfrica subsahariana, al voltant d’un milió de xiquets moren a l’any per causes relacionades amb la desnutrició.

Vist açò, jo em faig la següent reflexió: en el món actual en què vivim, els ciutadans anem obsessionats amb el què passa amb el deute sobirà, amb que si puja o si baixa la prima de risc o l’IBEX-35, però ens hem oblidat dels que estan molt, però què molt pitjor que nosaltres, d’aquests mil milions de persones que cada dia van a dormir amb gana o d’aquests més de 6000 xiquets que cada dia moren desnodrits.

Les fams que pateix el planeta tenen múltiples causes, algunes conjunturals com les sequeres o les inundacions causades pel canvi climàtic. Però també una bona part de la responsabilitat la té la indústria dels biocombustibles, que trau terres i cultius a la producció d’aliments per omplir els dipòsits dels grans tot terrenys del món ric.

Però el que potser molts no saben és que un dels principals motius d’aquest sofriment mundial és l’enginyeria financera amb la qual els taurons de Wall Street van transformar els mercats de futurs de les matèries primeres en una ruleta borsària, amb la qual seguir enriquint-se després de la punxada de la bombolla de les punt.com allà pels anys 2000-2001.

Fent una mica d’història, esbrinem que als primers que se’ls va ocórrer tan “estupenda” idea va ser als banquers novaiorquesos de Goldman Sachs.

Goldman Sachs és un dels grups de banca d’inversió i valors més grans del món i, molt probablement, el que més influències té entre les altes esferes polítiques mundials.

Per exemple, vos sona el nom de Mario Draghi? Efectivament, és el president actual del Banc Central Europeu, una de les persones que més influeixen en les polítiques econòmiques neoliberals que s’estan duent a terme a la Unió Europea.

I sabeu que càrrec va ostentar el Mario Draghi entre gener de 2002 i gener de 2006? Doncs el de vicepresident operatiu de Goldman Sachs a Europa.

La història d’aquest terrorisme de les altes finances la va iniciar, com he dit adés, Goldman Sachs, quan va crear el 1991 un nou instrument especulatiu, un índex de 18 productes bàsics -del blat, el cacau, el porc, l’arròs o el cafè, fins al coure i al petroli- per a  que els brokers pogueren també “jugar” al monopoly en el que fins aleshores era un mercat especialitzat.

A aquest “Goldman Sachs Commodity Index (GSCI)” es van sumar després moltes altres grans entitats financeres desitjoses d’aprofitar l’anomenada “aposta de la Xina”, com ara el Barclays (340 milions de lliures en beneficis anuals derivats d’aquesta especulació), Deutsche Bank, Pimco, JP Morgan Chase, AIG, Bearn Stearns i Lehman Brothers, entre d’altres.

A tots ells els estimulava la creença lògica que a mesura que creixeren els ingressos de xinesos, indis i d’altres integrants de les noves classes mitjanes de les potències emergents (els anomenats BRICS), consumirien aliments de millor qualitat i en més quantitat.

Una jugada segura… però criminal alhora!

És el que la Conferència sobre Comerç i Desenvolupament de les Nacions Unides (Unctad) ha denominat “financiarització” dels mercats de productes de primera necessitat, és a dir, la pràctica d’especular amb les matèries primeres i els aliments dels què depèn la subsistència diària de centenars de milions de famílies a tot el món, com si foren les accions d’una empresa que cotitza a la Borsa de Nova York.

Aquest fenomen de la “financiarització” es va desbocar quan els lobbies financers nord-americans van aconseguir amb les seves influències que el Congrés dels EUA aprovara per la via d’urgència -per compensar els mercats del col.lapse de la bombolla digital- una legislació que va permetre als grans fons de pensions i hedge funds que començaren a especular amb derivats d’aquests índexs de matèries primeres.
Tot just acabava de començar el segle XXI, i tant republicans com demòcrates abraçaven el credo de la desregulació financera, un dels eixos de la ideologia capitalista neoliberal.

El resultat va ser tan espectacular com ignorat per polítics i ciutadans: en només cinc anys, les posicions dels fons en el mercat de matèries primeres va passar de 13.000 a 317.000 milions de dòlars! Aquesta tremenda multiplicació especulativa buscava que els preus d’aquests productes bàsics com l’arròs, el blat, el blat de moro, la farina, etc… es dispararen per tal d’obtindre enormes beneficis amb els astronòmics marges entre el que es paga als agricultors (fixat per endavant i invariable) i el que s’acaba cobrant als consumidors.

I efectivament, aixína va ser… Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (la UNCTAD), en la primera dècada del segle els preus mitjans del blat, el blat de moro i l’arròs pràcticament es van triplicar, produint desenes de milers de milions de beneficis als especuladors borsaris, amb els que van compensar les seues pèrdues en les operacions de monopoli de les hipoteques subprime, els actius escombraries i els CDS.

Però quan va arribar la “crisi” del 2008, en què el dòlar, l’euro i la lliura van deixar de tindre la confiança dels inversors, què millor lloc d’invertir en el menjar, un bé necessari que mai perdria el seu valor? …

En els primers dies del 2008, els especuladors van invertir 55.000 milions de dòlars en el mercat de matèries primeres, i pel juliol, aquesta quantitat era de 318.000 milions.

Els diners anaven i tornaven i la banca es fregava les mans. Els nous derivats alimentaris van crear una nova bombolla: l’alimentària. Una unitat de mesura de blat costava de 4 a 6 dòlars. Poc desprès, es va batre el rècord, costant aquesta mateixa mesura 25 dòlars. Des de 2005 al 2008, el preu del menjar va augmentar en un 80%!
La mateixa ONU va arribar a reconèixer que “una part important de l’augment del preu del menjar es deu a la bombolla especulativa”.

Així, ara no només ens trobem amb un limitat subministrament d’aliments i augment de la seua demanda, sinó que els banquers d’inversió han creat una obra d’enginyeria financera per la qual és el blat imaginari el que determina el preu del blat real que consumim… una bogeria digna de psicòpates financers!!!

Com a conseqüència d’aquest brutal encariment dels productes bàsics alimentaris, l’any 2008 van esclatar per primera vegada grans revoltes de la fam en més de 30 països del Tercer Món, països on 2.000 milions de persones gasten més del 50% dels seus ingressos a alimentar-se, i per tant molt són vulnerables a qualsevol pujada dels preus del menjar.

250 milions de persones van ser arrossegades el 2008 a la fam i a la mort segura per desnutrició, mentre els banquers i els inversors de Wall Street i d’altres Borses de Commodities del món (com ara les de Londres, Frankfurt, Tòquio, etc …) augmentaven els seus comptes de resultats a costa de la fam generalitzada que afectava milions d’éssers humans.

I tot això que acabe d’explicar és la conseqüència del que Unicef ??ha anunciat en el seu informe aquesta setmana: la mort diària d’aquests 6000 xiquets, directament afectats per aquest nou joc mortal dels sicaris financers de Manhattan.

Joerg Mayer, economista de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament, ho va deixar molt clar en unes declaracions que va fer al diari the Guardian: “El mercat dels aliments s’ha convertit en un casino. I per una única raó: fer que Wall Street guanye encara més diners”.

I com va denunciar Jean Ziegler: “Vivim en un ordre caníbal del món, on cada xiquet que mor de fam, mor assassinat. Hauria de constituir-se un nou tribunal de Nüremberg per jutjar per crims contra la Humanitat als que especulen en borsa a nivell mundial amb el preu dels aliments, i als banquers responsables del crac financer”.

Aquesta brutal realitat que passa diàriament al món no és mostrada pels grans mitjans de comunicació mundials… potser els interessos que hi han darrere d’ells en són els mateixos que juguen a la ruleta russa amb els preus del aliments? … Però això ja serà motiu d’un altre post.

Patraix, València (L’Horta), a 21 de novembre de 2012.



  1. En aquest cas sembla que a la India

    hi ha menys bancs alhora 

    més xiquets assassinats per metre quadrat.

    Menys mal que no ha dit com alguns

    que cada xiquet que no naixcut

    o no ha pogut naixer és un assassinat. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent