La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Arturo S. Casamitjana, Barack Obama i l’efecte “Baker”.

Fa uns dies publicava en aquest bloc un apunt en el qual em feia ressò d’un personatge que podria resultar clau en el futur reconeixement de Catalunya per part d’EUA com un nou estat al món: Arturo Sarukhán Casamitjana.

Tal com assenyalava en aquell apunt, les declaracions que s’han anat sentint als Estats Units en els últims anys sobre el dret a decidir de Catalunya, tant des de diversos estaments del món de la política i del govern com per part dels mitjans de comunicació d’aquell país, han deixat clar un cert recolzament a la postura democràtica dels partidaris d’exercir aquest dret i un rebuig a la política antidemocràtica i immobilista del govern espanyol de Mariano Rajoy al respecte, sobretot quan es contrastaven les actituds del Regne Unit amb Escòcia amb el que estava succeint a l’estat espanyol.

Les pressions que el govern i la corona espanyoles havien estat exercint sobre la Casa Blanca per obtindre una declaració clara i contundent de Barack Obama al respecte són conegudes i notòries, i sempre havien acabat en fracàs.

És molt significatiu que tot el més que totes aquestes pressions han pogut arrencar en anys de la boca d’Obama han estat unes ambigües 3 paraules al respecte: “Espanya forta i unificada“. Una frase curta sense cap referència ni menció explícita de condemna cap a la posició del govern català i d’aquells que, segons l’argumentari del govern espanyol, volen trencar l’ordre constitucional de manera il·legal i trencar la unitat d’Espanya. Ni tampoc cap referència a l’aïllament internacional que patiria Catalunya si es declarara independent a través d’una DUI. Ben poc.

Unes manifestacions igual de ambigües que les que va realitzar Angela Merkel, obligada per Mariano Rajoy, quan va dir allò que “És molt important que es respecte la legalitat nacional i internacional“, sense esmentar-hi explícitament en cap moment a Catalunya, ni al seu president de govern ni sense concretar a quina legalitat s’estava referint. Fum de canyot, com diem els valencians.

Arturo Casamitjana, amic personal d’Obama i director d’un think tanks més importants i influents en el món de la política, a la Casa Blanca i en les relacions internacionals als EUA, com a bon ex-diplomàtic sempre s’havia caracteritzat per fer declaracions molt discretes i el.lusives respecte a la situació que viu Catalunya des de que el Dret a decidir i la independència es varen situar en un primer pla en la vida política i social catalana i espanyola. Els seus missatges (que expose en aquest apunt) a twitter, però, fent-se ressò de l’èxit de la manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana de Barcelona, ​​deixen lloc a pocs dubtes sobre la seua posició. Un fet que aparentment a primera vista pot resultar banal però que podria resultar fonamental a l’hora del reconeixement de Catalunya com a nou estat del món per part de Barack Obama.

b1

b2

I no caldrà tampoc oblidar l’anomenat “efecte Baker”, allò que va esdevenir en la guerra dels Balcans quan James Baker, aleshores secretari d’estat d’EUA, va negar tota possibilitat de reconeixement internacional d’Eslovènia com a nou estat independent de Iugoslàvia. Però els fets consumats van fer que Eslovènia comptara finalment amb el reconeixement de les Nacions Unides, de nombrosos estats del tot el món i fins i tot d’EUA pocs mesos desprès de fer-se les declaracions de Baker.

Un antecedent històric que caldrà tindre molt present en el futur.

València, a 21 de setembre de 2015.



  1. A l’hora de la veritat segur que es posaran a favor nostre pero només si guanyem aquest diumenge. Es clar que tots aquests presidents han fet declaracions molt toves i no han tancat les portes a Catalunya malgrat les peticions del govern Espanyol. Espero que, a l’hora de votar, els catalans del Principat no s’hauran deixat manipular i no creuran que Catalunya quedarà apartada si obté la independència. Ramon (Catalunya Nord)

  2. De sempre no he esperat res de la comunitat internacional. Sempre faran costat a l’estatus oficialista. Els tractats i diplomàcia es amb Spain. No en podem esperar més. Mica en mica, fent-nos camí sols de forma convincent, notarem tímids gestos. Nosaltres sols i mica en mica, fins que ens haguem desempallegat de l’Estat amb risc propi. Des de llavors, tindrem els primers i efectius reconeixements al llavors Principat, després República de Catalunya.

  3. Un servidor no ha aspirat mai que la comunitat internacional li reconegui a Catalunya ni tan sols el dret a la independència. És obvi que esperen esdeveniments contundents i consumats. Per tant, primer cal explicar-ho fora i alhora seguir un procés immaculat en termes democràtics i raons objectives.

    L’entrevista de Vilaweb a Arturo S. Casamitjana quan va ser a Barcelona denota la perfecta i usual discreció envers el cas català: només responia preguntes relacionades amb l’objecte de la visita. Tot i que sabem que en cas d’un procés gairebé conclòs no hi hauria tingut cap recança o s’hauria manifestat concretament. Com hagués fet qualsevol altre.

    Així que no esperem més que declaracions tímides de la comunitat internacional en connivència amb la diplomàcia espanyola. L’Estat força la comunitat internacional a declaracions contra el procés de Catalunya de manera barroera. Tant, que els estrangers, demòcrates, els sobta, i de tant en tant n’hi ha qui no accedeix. Només aconsegueixen, com dieu, tímides i vàcues declaracions, fins i tot de tan curtes com sense convicció. Catalunya no aconseguirà declaracions que l’ajudaria a l’empatia concatenada, tan cobejada en diplomàcia. Malgrat això, som una comunitat europea amb un renom prou prestigiós i políticament bel·ligerant al llarg de la història democràtica, com per restar convençut que l’èxit és latent. Està assegurat, per aquest cantó. Cal donar-la raons perquè la comunitat internacional rebli el clau al nostre favor, un cop haguem fet l’esforç tot sols. Visca Catalunya Lliure!

Respon a Antoni Martínez Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent