La paella mecànica

El passat 17 de març vaig escriure un post en el què donava la meua visió molt crítica respecte a les actuals celebracions falleres i sobre la seua naturalesa, a hores d’ara, monolítica, banal, buida i domesticada pel poder.

Un model de festa afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política, en contrast del què hi varen ser i representar en els seus origens, netament populars i de tarannà satíric i crític amb el poder dominant.

Afortunadament, i sorgides en els anys de la Transició, van aparèixer algunes falles que, malgrat l’ambient de repressió i d’axfixia institucional aleshores existent, van plantejar un model alternatiu al vigent, plenament reivindicatiu dels veritables arrels de la celebració fallera.

En aquest marc es troba a la ciutat de València la falla d’Arrancapins.

A finals dels anys setanta, una xicoteta comissió fallera situada als carrers d’Àngel Guimerà-Pintor Vila Prades, històricament coneguda com Arrancapins, va viure l’embranzida d’una nova generació de joves falleres i fallers imbuïts d’unes idees respecte de la festa radicalment diferents a les imperants en aquella època.
N’eren 12 amics què van decidir crear una agrupació inspirada en els seus ideals “esquerrans i valencianistes”. Un dèlls va ser Anicet Lamolda, que encara recorda els obstacles que els va posar la Junta Local Fallera de l’època: “Al principi no ens va admetre com falla per no tindre fallera major. El primer any en tots els actes ens van obligar a desfilar després de les brigades de neteja. Com si estiguérem expulsats”.

La comissió d’Arrancapins va ser, en aquell moments, l’única en atrevir-se a realitzar des de dins la festa un capgirament radical del model de falla convencional, instal·lat en el formalisme oficial, cap a un model de falla alternatiu, atípic i diferent, per anar allunyant-se de la norma fallera i apostant per una visió diferent de la festa.

La falla és ja centenària, va nàixer el 1908.
Integrada per una reduïda colla de veïns, travessa les dècades dels vint i dels trenta del segle passat fins a arribar als amargs anys de guerra i postguerra, que veuran desenvolupar-se un tipus de festa rígida, regulada i controlada pel poder municipal franquista, que la manté així fins als anys setanta, quan l’agonia del règim permet uns nous aires democràtics a tots els nivells.

Però, malgrat allò que es podria esperar, aquests nous aires democràtics que es respiraven als carrers no arribaren als pulmons de les Falles, raó per la qual no sols es van fer encara més rígides i conservadores, sinó que van servir de plataforma per al llançament polític de personatges i moviments de trista memòria per als demòcrates valencians, tal com el tristament anomenat “blaverisme”, l’expressió de l’anticatalanisme espanyolista i a sovint violent.

La falla d’Arrancampins no es va lliurar d’aquest conflicte, què nomes tenia per objectiu dividir el poble valencià, per un costat, i dividir el conjunt de la nació catalana sencera, per altre… el conegut axioma “Divideix i venceràs” es va mostrar en aquest cas més veritable que mai, i els seus promotors van assolir plenament els seus objectius.

Els enfrontaments en la falla amb la gent més conservadora van fer què, en pocs anys, la comissió es veiés reduïda en un percentatge considerable.

Aquella “revolució” en la Falla Arrancapins va ser encapçalada per fallers i falleres que havien crescut dins la falla, és a dir, no eren nou arribats sinó que coneixen la festa i consideraven que calia canviar-la radicalment i des de dins. També hi varen contribuir els fallers arribats d’altres comissions amb ganes de canviar les coses.

Els principals canvis que feren d’Arrancapins una falla alternativa des de dins de la mateixa festa, foren els següents:

1.- Recuperació de l’esperit de la festa tal com era en els seus orígens.
Es a dir: popular, de barri i àmpliament crítica, sobretot amb qualsevol tipus de poder.

Aquesta recuperació va incloure tots els aspectes culturals, com ara la indumentària tradicional valenciana: hi varen recuperar-la en cercaviles, en actes oficials i en l’Ofrena, suprimint de pas la banda dels vestits de les falleres. Aquesta aposta per la indumentària li va suposar a la falla molts problemes a l’hora de desfilar en l’Ofrena, així com un expedient oficial per desfilar per parelles i no de manera reglamentària (és a dir els homes i les dones per separat).

També van impulsar la recuperació de la música de dolçaina i el tabal, formant-se en la comissió una de les primeres colles de tabals i dolçaines de la ciutat, la colla El Maseret. Açò va potenciar la creació d’una escola de ball i la realització de diverses dansaes al barri.

2.- Impuls cap a la normalització de la nostra llengua
Tots els actes, escrits, comunicacions i publicacions (amb el llibret com a estendard) es van fer en valencià, i defensant en articles de premsa i fòrums públics la unitat de la llengua catalana.

3.- Reestructuració de l’organització de la falla, que progressivament va passar a ser assembleària.

Aquesta nova organització, que començà suprimint la secció femenina i donant vots a les dones, va fer que tots els fallers i falleres tingueren els mateixos drets i deures sense exclusió.
Posteriorment, en l’any 1991, van quedar abolides els càrrec de fallera major (per considerar-lo sexista i discriminador per a la dona) i tots aquells càrrecs que no foren estrictament necessaris per al normal funcionament de la comissió.
A partir del 1993, el càrrec de president fou substituït pel de coordinador de l’assemblea d’Arrancapins i la comissió passà a funcionar per comissions de treball. També va desaparèixer el càrrec de president infantil.

4.- La Falla Arrancapins, tot i respectant les creences de cadascun, es va declarar com a col·lectiu laic, amb la qual cosa es va anar desvinculant de tots els aspectes religiosos de la festa.

Això va fer que la comissió deixara de participar en esdeveniments religiosos creats durant el franquisme: van suprimir l’assistència a missa de sant Josep des d’el 1987, i el 1997 va ser la darrera vegada que van desfilar en l’Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que durant dos anys es va substituir per una Ofrena al Botànic (amb plantada d’arbre inclosa, als terrenys contigus del solar dels Jesuïtes).

Actualment la reivindicació de la indumentària tradicional té lloc el 19 de març amb una cercavila pel barri.

5.- Des de mitjans dels anys vuitanta, Arrancapins va determinar que els seus cadafals es plantaren fora de concurs, per no entendre la festa ni el seu treball susceptible de ser avaluat per cap jurat i per no compartir cap ànim competitiu amb altres comissions.

De fet, una altra de les particularitats d’Arrancapins és que la comissió es construeix les seues pròpies falles de manera ininterrompuda des del 1986, especialment la gran, amb una gran participació dels seus fallers i falleres, que així aprofiten una magnífica oportunitat per a dissenyar, elaborar i plantar uns cadafals que s’intenta que estiguen plens de sàtira corrosiva, especialment amb el poder dominant, per així mantenir viu l’antic esperit crític de la festa, actualment tan descafeïnat i manipulat.

6.- Festejos i activitats. Arrancapins també ha intentat despenjar-se dels festejos més convencionals, especialment d’aquells oficials o que no responen a la seua idiosincràsia.

Així, la falla no està inscrita en cap agrupació fallera, ni participa en les presentacions falleres ni en les preseleccions de falleres majors.
Tampoc participa en els concursos de la Junta Central Fallera, però desenvolupa els seus propis festejos i activitats culturals, tal com la cercavila del gegant Arrancapins i el cuc Farruc amb la pròpia Colla de Dimonis d’Arrancapins, el Certamen Internacional de Focs Artificials de Paradeta Boscos d’Arrancapins, la jamsession de músics valencians i en valencià, el Passa-carrer de la indumentària esmentat adés, el dia 19 de març, la globotà, les sessions del conta contes, així com l’organització de taules rodones i altres activitats culturals.

Històricament, Arrancapins va ser una de les falles més innovadores en matèria teatral i de les presentacions falleres, encara que, pel fet de no participar en concursos, la seua trajectòria no ha estat massa coneguda.

7.- Arrancapins es defineix públicament com una falla d’esquerres.

Un dels seus eslògans ha sigut el de “Som gent d’esquerres i Arrancapins és la nostra falla”.
Tots els seus membres tenen en comú participar, des de diverses sensibilitats, en una mentalitat esquerrana i progressista, amb una especial compromís amb la defensa de la identitat del País Valencià, que ha dut la comissió a participar en les diverses mobilitzacions històriques de l’esquerra, col·laborant amb col·lectius emblemàtics del nacionalisme, l’ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el moviment gai i lèsbic, i els moviments socials.

Durant els anys més difícils de la Transició, la falla fou una de les impulsores de l’Associació de Falles i Fallers Democràtics del País Valencià (1979-1980) i de l’Agrupació Progressista de Falles i Fallers (1986), dues iniciatives què varen resultar ofegades per la llosa de la festa oficial, raó per la qual a partir d’aqueix moment varen continuar el camí pràcticament a soles.

A hores d’ara la falla està composta per persones, que en la seua diversitat ideològica, tenen com a punts comuns el respecte, la tolerància, la creença que un altre tipus de festa és necessària i sols és possible arrelada a la terra que trepitgem i a la llengua i cultura que ens dona carta de naturalesa.

La comissió edita cada any un llibret amb articles d’opinió sobre el tema que es tracta a la falla i que ha gaudit de la col·laboració d’escriptors, periodistes i intel·lectuals, a més de la contribució dels fallers i falleres, que donen també el seu punt de vista sobre la temàtica proposada.
El què pretenen només es ser una falla oberta, participativa i crítica, però sense complexos, en constant evolució.

La Falla Arrancapins no ofereix títols honorífics, sinó una veu i un lloc de treball per a recuperar una festa única, a la què només cal pegar una ullada per evidenciar el procés de domesticació que ha patit per part dels poders dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model coent, banal i buit que presenta a hores d’ara.

En aquest llarg camí, malauradament aqueix tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i del caràcter participatiu del veïnat, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

En opinió del sociòleg Gil-Manuel Hernàndez, autor de l’estudi “Falles i franquisme a València” i membre de la Comissió d’Arrancapins: “A curt termini, les falles alternatives estan condemnades a la marginalitat, perquè el món faller està blindat contra aquest tipus de propostes. Però molts fallers estan a favor del canvi, i casos com el d’Arrancapins són necessaris per demostrar que hi ha una altra manera de entendre les Falles“.

Tant de bo que s’estenga ràpidament l’exemple i l’esperit d’aquesta falla i d’altres semblants.

La foto que es mostra en el post correspon a la falla plantada enguany.

Endavant Arrancapins!

Patraix, València (L’Horta), a 18 de març de 2013.