Ahir va morir Adolfo Suárez, l’artífex, diuen, de la transició que va donar pas a la democràcia actual espanyola.
No és cap secret que la “biografia oficial” d’Adolfo Suárez, Duc de Suárez, estava escrita probablement des de fa ja molt de temps.
Des del moment en què el seu fill , Adolfo Suárez Illana, va comunicar fa un parell de dies la notícia del “imminent” desenllaç, la reacció i representació de l’aparell propagandístic espanyol no va tardar gens a posar-se en marxa.
Un bombardeig continu d’imatges, per altra banda àmpliament conegudes i esperades, ben acompanyades d’un relat preparat de la seua biografia política centrada en els anys de la “transició” (a on ?), van començar a difondre’s amb gran celeritat per tots els mitjans de comunicació.
Els portaveus de les polítiques de la memòria oficial i institucional, van reaccionar de manera instantània, no va faltar detall en la posada en escena de la dita representació.
Però aquesta representació, que forma part de l’escenificació d’un relat inqüestionat, uniforme i acrític, que constitueix en sí mateix la substància essencial de la narració oficial de la transició postfranquista, en un discurs que ha impregnat almenys tres generacions de ciutadans, a molts ens sonava ja a vella, caduca i passada de moda.
Res de nou s’ha dit. La notícia de la mort de Suárez ha servit, un cop més, per desempolvar els coneguts dogmes d’aquella edulcorada transició: que si va ser modèlica, que si va ser pacífica, que si no hi va haver vencedors ni vençuts, que va resistir als intents d’involució, etc, tot això amb la repetida música de la tan gastada “reconciliació”.
Una escenificació plenament predictible.
Ben cert és que la trajectòria personal i política d’Adolfo Suárez és tan complexa, que certament hauria de ser objecte d’una anàlisi rigorosa i assossegada.
Una anàlisi que no hauria de passar per alt una sorprenent metamorfosi d’un Suárez franquista, que va escalar amb rapidesa pels centres de poder franquistes, a un Suárez “demòcrata” convençut en un temps rècord.
El de Suarez va ser un dels molts casos “miraculosos” que van ocórrer durant la transició espanyola, i que ens porta a plantejar la qüestió de com se les van arreglar les forces vives del franquisme perquè tot canviara, aparentment, però sense què res canviara, realment.
Sense dubte, tota una obra d’enginyeria polític-mediàtica sense precedents en la història de les democràcies modernes, que també caldria estudiar amb cura, i que ha servit per a què, 35 anys després, continuem patint una de les democràcies més pobres i retallades del parlamentarisme occidental.
La imatge de la manifestació del passat dissabte, 22M, amb centenars de milers de persones als carrers, i diversos milers d’ells havent avançat en columnes a peu des de fa setmanes, és una bona evidència de la situació d’emergència democràtica existent en aquesta Espanya on fa tres dècades tot va quedar “lligat i ben lligat” per donar-li una aparença democràtica a un procés que va conduir a alguna cosa que mai ha estat una democràcia.
La mort de Suárez, malauradament, no està servint per a una altra cosa més que per perpetuar interessadament una tasca de revisionisme històric sobre aquesta gegantina estafa que va constituir la transició i la pròpia democràcia espanyola.
Patraix, València (L’Horta), a 24 de març de 2014.
Hem crescut, hem donat passos endavant durant quasi 40 anys, i de cop i volta “ens aturen”, i ens fan tornar lentament fins al punt de partida….. Sembla mentida, amb quina facilitat tomben els pilars que tant i tant han suposat a la gent normal, la que els hi donem el menjar a tota aquesta gent que tan sols fan jugar amb les voluntats alienes.