El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per en Joan, ciclista celest

Avui és diumenge i encara és fosc a la vall dels Arcs. De fet, som en aquelles hores on els rellotges, adormits, tot just comencen a bellugar ses agulles a l’encalç del nou dia que vindrà.

Fora, al carrer, un cel curull d’estels gaudeix d’una ventada que fa somoure escorces, cases i arbres.

L’Eva, la menuda pubilla del meu cor, descansa dels neguits produïts per la basardosa ventada que envolta el mas rural. Un casal que ens acull i ens aïlla de les fredors d’una nit d’hivern a muntanya.

És la segona nit de la menuda lluny dels espais que, a les envistes d’un Temple Expiatori, d’una abuela carinyosa o d’un hortet ben arranjat, són habitual resguard per aquesta baldufona que, de tan fràgil com és, remou sentiments sincers d’uns pares que la veneren com a única divinitat veritable.

Ahir dissabte, al pic del migdia, deixàvem el cotxe a Can Serra i ens endinsàvem, pubilla al pit, pels misteris d’aquesta Fageda que tants poemes a inspirat. Bosc màgic, bosc ancestral, instant sublim que, l’endemà, descobrirem carregat d’un malastruc missatge, d’una astorada pregunta, d’un per què sense resposta.

Però ara, en aquest dissabte sense noticies, la Fajeda em transporta a uns temps on la càrrega anava al darrera i les cames, veritables columnes d’Hèrcules, eren el transport predilecte d’aquest caminant lletraferit.

Em descobreixo doncs esquitllant-me de Taradell abans el sol no s’alci, em recordo resseguint els fils d’argent llançats per la viva lluna i em persegueixo qual sereno al malfactor en nit pregona i formosa. La Riba, Rupit i Les Presses són els altos reparadors d’una excelsa caminada. Un vagareig que, ara, avui, en aquest racó encisador, rememora el meu cervell de pare novell amb pubilla carregada.

La hivernal Fageda em mostra de nou la bellesa que em va encisar en el tram final d’aquella bona passejada. Els cinc quilos d’amor al pit em transporten als deu quilos d’aventura a l’esquena d’aquelles i d’altres jornades. I sé que, avui, adormit després d’aquesta vetlla, Santa Pau em retornarà les aromes de l’indret on va cloure aquell viatge iniciàtic, aquella aventura curiosa d’uns temps passats i frondosos que ja mai no tornaran.

Allà, al Portal de Mar, la glopada del record esdevindrà reparadora ratafia en aquest vital viatge; allà sabré treure l’entrellat al llòbrec missatge de la Fageda d’en Jordà; allà, a Santa Pau, podré arrepenjar-me ferm en la dona i la pubilla, en la pubilla i la bastida que el seu amor m’ha llegat. Allà redescobriré la importància d’aquest viatge, vital i iniciàtic, que tot just ara comença a despuntar: la boja via de la novella paternitat.