El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

#USAP – Montjuïc. 09042011. Ja m’he despertat?

Deixa un comentari

Obro els ulls a vol d’ocell i veig els guerrers, allà, ben menuts, preparant-se per la batalla. Sóc a la grada pobre i, al meu costat, un gitanet de Perpinyà porta un barret d’arlequí, sang i or, cascavells en dansa. Els ulls clars i la pell bruna contrasta amb la blancor de la rossa que seu al meu davant o, al jaio, que un xic enllà, obra un esvoranc de plaer en la seva immensa barba blanca. No n’hi ha per menys, l’Estadi dels Jocs Populars del 36, la llar de la catalana de rugbi, és ple de gom a gom de senyeres, sang i or.

Assegut em miro la Xixeta que ho lluca tot amb els ulls de l’estrena en aquest esport, que m’ha fet perdre hores de carretera camí de l’Aimé Giral. Avui l’Aimé s’ha traslladat a Barcelona i em sento un més dels catalans que m’envolten i comenten les jugades amb aquesta barreja tan pagesa de francès i català.

Patim, patim com mai ho havíem fet a Perpinyà. Patim perquè el Toló té un jugador amb radar al peu. Wilkinson és un d’aquests jugadors que on posa l’ull, posa la pilota i en Popo – com diuen al menut dels Porical – no l’encerta en en el primer xut a pals. L’USAP s’entrebanca amb la responsabilitat de jugar a l’estadi del cap i casal. I, la primera part, és un recital dels jugadors de l’equip rival. Ballen les banderes negres i vermelles, i ens mosseguem les ungles els catalans.

El primer assaig, però, és un esclat de joia. Un esclat que dura en pocs segons. Una errada de la defensa arlequinada emmudeix l’or i glaça la sang. Però encara falta que arribi el quart d’hora català i, finalment, la USAP fa la feina per passar a semifinals. L’estadi llavors esclata i la ona comença a rodar. S’acaba el partit, torna l’Estaca, i la Festa és un no parar.

Sang i or a Barcelona, sang i or per recordar, sang i or i que corri la cervesa, doncs el Tercer Temps ja és arribat. La tranquil·litat s’estintola a les barres i, fins i tot, les cares de l’afició rival, somriu en viure una Festa que Barcelona ha de recordar.

Com els pares en els anys 70, em sento en acabat, sortint de viure una festa prohibida, una festa que ha de tornar. Potser torni a l’Aimé Giral, potser rodi per veure bon rugbi, però el camí que ha començat ha de servir per obrir un escletxa que ens permeti poder tornar a ser un dels grans països del rugbi, un país normalitzant, en un esport on sobren policies, perquè l’afició el viu en germandat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 11 d'abril de 2011 per Lluís Mauri Sellés

Respon a SangiOr Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.