El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El titol és espectacular. Ho sé. Però és que crec que no és per menys. La humanitat s’ha bastit amb successius andamiatges de canvis i més canvis en frenètica evolució. Estrats de nous coneixements que han vingut a cobrir els antic i que, al seu moment, seran coberts per nous coneixements. Ara toca una nova i il·lusionant revolució, similar a aquella que va ensenyar als nostres avis i pares que, aprenent a llegir i a escriure, podien guanyar-se millor la vida.

Fent un repàs vertiginós a la història de la humanitat, parlariem dels primers que es van cremar els dits i van aprendre que la carn rostida era més bona que la carn crua. Mireu si en vaig de lluny! Però és que controlar el foc fou una de les primeres revolucions tecnològiques. Revolució que va anar acompanyada d’un assegurament del menjar: Ja no calia anar a caçar, s’estacava i es farcien les bèsties i la carn era a tocar de casa; ja no calia anar a buscar fruits pels llocs, només s’havia de treballar la terra amb carinyo i et proveïa del menjar. Aquests tres elements marquen la revolució agraria.

Van haver de passar molts anys, moltes guerres, molts patiments, molts vassallatges abans no es va fer un nou pas en el camí vers la pràctica dels coneixements adquirits. La segona gran revolució de la història de la humanitat vingué generada per les llums del renaixement i d’homes polifacètics i eclèctics com Leonardo Da Vinci. Ells van començar a lligar estris, a fer barrejes, a implementar nous somnis. Somnis que es troben en la base de la Revolució Industrial. Fabricar productes el·laborats es va estendre per Europa amb força i, fins i tot, va arribar a Taradell al tombant del segle XX, amb grans indústries com El Vapor, Can Benguerel, Can Sert o la Fàbrica Iglesias, per posar-ne tres exemples. I amb elles va arribar l’electricitat i l’aigua corrent.

Però aquella revolució ja portava la llavor d’una nova era. L’acceleració de les formes de vida demanava una extensió de les facilitats de transport i comunicacions de les classes més privilegiades (recomano la lectura de les memòries de l’Stefan Zweig per veure com s’ho feien aquells que van crear la Societat de Nacions) vers la resta de mortals. La revolució tecnològica o de les comunicacions, la revolució en els canals d’informació i comunicació, és un fet que s’estén i creix inevitablement: La impremta, la premsa diària, el telèfon, la ràdio, la tele, els ordinadors, xips i microxips, les xarxes de comunicacions avançades (encapçalades per Internet). Tot és producte d’aquesta tercera revolució que ens apreta i ens apropa.

Davant d’aquests canvis, la gent es mou amb por, amb incertesa i amb desconfiança. Les mateixes reaccions que van tenir els nostres avantpassats davant les indústries, l’electricitat o les màquines de vapor ens fan ser reacis a les noves tecnologies. Però, com llavors, cal actuar-hi, participar-hi, construir-hi. La nova revolució té, com tots els canvis, aspectes possitius i aspectes negatius. Cal aprendre a destriar-los. Cal racionalitzar, ordenar, coordinar actuacions, reunir-nos a la Plaça, com feien els nostres avantpassats, no deixar-nos enlluernar per paraules concretes i tecnologies específiques. Hem de saber el que volem i com ho volem per tal de no generar noves desigualtats entre veïns i acabar amuntegant munts de ferralla a les deixalleries. Hi ha perills, hi ha dubtes, hi ha incerteses però també hi ha avantatges que ens poden ajudar a viure millor.

L’ús de les tecnologies permet aprofitar coneixements, apropar persones, exposar idees, facilitar tasques de relació i coordinació. Però, alhora, demana d’un consum energètic més punyent i, si no s’utilitzen correctament, d’aïllaments individuals.

Pel primer problema, la solució es troba en l’eficiència energètica i l’ús d’energies renovables de proximitat i alienes als combustibles fossils tradicionals. Quan consum generaria una xarxa de plaques solars fotovoltaiques estratègicament ubicades damunt les vivendes de Taradell?

Pel segon problema, cal saber gaudir de les noves tecnologies i posar-les al servei del col·lectiu. Un bon mestre, que de tecnologies en sap un munt, un dia explicava com adopten els nous estris tecnològics les comunitats d’Ammish dels Estats Units. Es veu que ells tant sols es fan una pregunta: Aquest estri, ens uneix o ens separa? Si la resposta és possitiva, l’adopten; si és negativa, ho deixen pels seus veïns ultramoderns. Potser és una bona estrategia per començar a treballar, per restar pors, incerteses i dubtes i per deixar de discutir sobre el sexe del àngels.