El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A casa, tombat al llit, arronso les cames i encaixo el portàtil entre els genolls i l’estomac. Mica en mica, les imatges se succeeixen i els dits dansen sobre un teclat força atrotinat.

És tarda de diumenge. És 27 de setembre. I hem viscut una nova Mercè.

Dijous de Mercè
Torno a plaça després de saltar-me Poblenou, amb l’excusa d’haver gaudit del dolç sabor encara despert d’una Montserrat inoblidable.

Com sempre, arribo amb temps per deixar-me impregnar pels aires d’aquesta Barcelona antiga i portuària que volta la Basílica de la Mercè.

Assegut en un cafè, esmorzo plàcidament, tot mirant la gent que
circula pel carrer Ample, com ho feren els seus avantpassats urbans.
Després, un cop passades les autoritats, m’aixeco de taula i m’apropo a
la Mercè.

La Plaça em sorprèn per la manca de manifestants a Sortida d’Ofici.
Algú, potser un xic irònic, comenta que encara deuen ser afònics de la
darrera Diada.

Pilars per la Patrona del Bisbat de Barcelona i, vinga amunt, que Sant Jaume espera.

La
Plaça de Sant Jaume és plena de gom a gom. Gairebé no hi ha lloc ni per
les colles castelleres, que fem mans i mànigues per entrar els pilars
caminant entre la gentada congregada.

L’actuació vermella és d’aquelles sinuoses, on el sabor és un xic
aspre. L’aspror d’una relliscada que, vulguis no vulguis, condiciona
una jornada que s’acaba amb dos castells.

Diumenge d’il·lusió
Aparco al cotxe a la Vila Olímpica i em deixo seduir per l’Estació
de França, els carrers de la Barcelona vella i els aires de Sant Jaume.

Després, ja a les Rambles, faig el cafè davant del Liceu i fullejo els diaris del dia, amb l’aroma d’un cafè que farumeja a burgesia capitalina.

La Virreina, com sempre, és tenyida de vermell. Seguint el ritual,
dono voltes pel FotoMercè, i surto fóra i em busco en les pinyes plenes
de promeses per la Diada de la Mercè.

Cercavila fins a Sant Jaume. Els pilars que entren a plaça. Arriba l’hora esperada.

Mica en mica, els castellers prenen posicions. S’agafen baixos. Es farceix el nucli. Entren vents. Poso el peu i em col·loco
amb suavitat, tot falcant la crossa i ben concentrat. Puja un segon. El
deixo fer i l’agafo: mà dreta al genoll, mà esquerra a mitja cuixa.
Noto les mans que m’ajuden i l’aire del segon lateral al clatell. Avui,
la colla fa olor de lluita, de lluita i de victòria.

Sonen gralles. Son gralles. I segueixen sonant. Sonen i sonaran. I
la plaça retruny quant s’obra el quatre i treu el cap el tímid pilar
que en son interior guarda.

No el veig, però me l’imagino esvelt,
parat, pagat d’ell mateix. Com una metxa es va fonent el pilar pas a
pas, i esclata en els cors d’una colla que crida i brama i ho celebra.
Foc! Flames! Escalfor! L’alegria d’una colla que, per fer 40 anys de
vida, és mereix, per fí, un èxit, un somni, una il·lusió.

És el resultat d’una feina pacient. Persistèncis i tossuderia
d’aquells que perden hores. Hores i senderi quadrant pinyes, fent
càbales, vivint la vida entre assajos i sales de juntes. La resta hi
fem el què podem. En moments com aquest, però, són aquells que fan més
del què poden, aquells que viuen la colla dia i nit, els que es fan
mereixedors absoluts dels èxits de la colla. La resta només podem tenir
agraïment.

Després, vindrà una torre de vuit
carregada, un quatre de vuit – car és el 4, el número màgic dels 40- i
un pilar de set folrat que, només la il·lusió de descarregar-lo, se l’emporta per davant.

Però Barcelona torna a ser gran. I ho torna a ser en pròpia plaça. A Sant Jaume. Per la Mercè.

Una nova Mercè viscuda, car és 27 de setembre.

Diumenge, tarda. A casa, tombat al llit.Estiro les cames i desencaixo el portàtil
d’entre els genolls i l’estomac. Les imatges segueixen succeïnt-se, les
imatges d’ulls que riuen i rostres ardents. Els ulls i els rostres
d’aquells que, amb la seva feina, han aprovat la dura prova d’una Mercè.

Això sí, una Mercè sense aperitiu a la vella plaça Real, Aquell aperitiu de temps de castells menuts i patates olioses.