El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Una d’àngels i de dimonis

Deixa un comentari

Dissabte al vespre, em truquen i em diuen d’anar al cinema. Fa temps que no entro en una sala de cine. Suposo que sóc un snob, però trobo falses les pel·lis doblades, perden el matís del misteri original, i per això faig boicot al cinema i em miro algunes pel·lis per Internet, l’únic lloc on, prop de casa, em deixen ser català, és a dir, universal, com diuen que deien Picasso i Dalí, entre d’altres.

Aquest dissabte, però, em trago els principis i m’en vaig al cine, de bracet amb uns parents, per veure “ángeles y demonios

La pel·lícula de dues hores i setze minuts de durada comença amb
anuncis d’altres films espectaculars. Com podria ser d’una altra
manera? On vendre pel·lícules millor que en una sala de cine?

Després
es va lligant una història veloç, ràpida i trepidant, que pendula entre
ciència i religió, entre il·luminats i parsimoniosos, entre el
pentagrama i la trinitat, entre el cinc i el tres, i tot amb un nexe
d’unió: l’art compartit entre ambdós maneres de veure el món.

De
fet, a mesura que el film va guanyant minutatge, un hom se sent
participant en una macabre gimcana turística per Roma (Si dimecres, vas
a la final de la Champions, la pel·licula et pot servir de guia
turística i tot :-D).

Una gimcana on cada prova és un
assassinat, a llaó d’una de les grans forces de la natura que, sàviament ordenades de
menys a més fortalesa, són terra, aire, foc i aigua.

No
desvetllarem misteris hores d’ara, però si algú ha llegit el llibre, descobrirà com
el cinema és un esquelet de la literatura, com la paraula escrita venç
la imatge quan es tracta de mostrar un relat en xarxa, una història
farcida de connexions i coneixements que la pantalla es veu obligada a
escurçar, llimar i limitar per encabir en format reduït i espectacular.

Angels&Demons no és una mala pel·lícula, al capdavall.

Segueix tots els
patrons del cinema comercial: Introducció, nus i desenllaç
espectacularment puntejats, àncores ben posades per a què se’t facin
presents en el moment adequat, explosions que t’aixequen de la cadira i incrementen la tensió en el moment indicat,
cadàvers i sang a dojo, …

Curiosament la pel·lícula no presenta
escenes de llit! Un xic complicat en una història farcida de masculinitat i on l’única feminitat acaba amb mantellina al cap. Però la tensió sexual hi és ben present: El professor
Langdon té un orgasme brutal quan pot penetrar les portes dels Arxius
Vaticans, la professora Vetra en té un altre en crear antimatèria, la
mateixa relació de la matèria i l’antimatèria, tant a prop i tant lluny
alhora, és d’una càrrega sexual que, en explotar, deixa un cel de
colors esplendents i brutals com la millor volta de Michelangelo. I,
per si no fos prou, hi ha la incomoditat d’un guarda vaticà llegint les
fogositats de la Santa Teresa de Bernini.

Una pel·lícula rodona que demostra que, sovint una imatge no val més que mil paraules.

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 24 de maig de 2009 per Lluís Mauri Sellés

  1. És clar que els interesos econòmics i la seva explotació que hi ha al darrere de l’activitat cientifica i les grans corporacions multiacionals són tanmateix molt forts, molt més que els diguem-ne espirituals o d’una teologia més o menys racional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.