Un mes són 30 dies
Deixa un comentariUn mes són trenta dies
d’aprenentatge joiós.
Dissabte passat, la més menuda de la llar va fer el seu primer mes de vida. De fet, la seva coneixença amb el món exterior el va tenir un dia abans, el 7 de novembre, però no va ser plenament en aquest planeta nostre fins a les 10 hores i 35 minuts del 8 de novembre de 2012, en l’horari d’hivern que, a la Península ibèrica (si exceptuem Portugal i Gibraltar) ens han donat.
Un mes dóna per molt: el neguit davant d’un plor, el gaudi d’un somriure, la descoberta del tacte o d’una olor, l’instint de protecció envers el novell cadell de la nissaga, …
En poc temps, la menuda ha conegut força braços, braços de parentes i parents, d’amigues i d’amics, del pare i, sobre tot, de la mare que l’alimenta i l’estima al llindar de les seves possibilitats.
El primer mes de paternitat, si més no des de la modèstia del pare novell que escriu a raig aquestes quatre ratlles, suposa un canvi no gens traumàtic. Les pors que es van congriant durant l’embaràs s’evaporen tan bon punt, la nova llavor de vida t’és lliurada en braços.
En aquell instant, ja no et planteges el munt de dificultats que intentaves alleujar en els cursos de preparació al part. La resultant de tenir-la als braços és la muda del sentit vers un amor desconegut, instintiu, emocional, aliè a la suposada capacitat racional que ens separa de la resta d’animals.
Amb una filla, l’home es torna natural, salvatge, primigeni i la raó fuig amb la cua entre cames com el banyeta en els pastorets catalans.
Avui, a 8 dies de la fi del puerperi, em sento molt més humà del què era, humà i feliç de mostrar les olors del món a una nena d’orella fina, però que encara trigarà un temps en sortir del món de les ombres i veure-hi clar.
Ara, somnia. Somnia molt. Somnia com el seu pare quan, en crear un relat, es deixa portar per l’instint més pregon.
En aquest primer mes, he après que som pur instint animal: