El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un mal de cap persistent es dilueix per l’efecte de l’Espidifen.

Em vesteixo de vermell, em calço les espardenyes i, amb bona companyia, prenc el metro per anar a fer castells.

I és que avui, 24 de setembre, és el dia de la Mercè. Malauradament,
els llençols se m’han enganxat amb tanta força que, faltant a la
tradició basilical, baixo al Liceu i me’n vaig directe a plaça.

En arribar, la colla encara és fent pilars a la sortida
d’Ofici. Allà, els ben peixats surten de redimir els seus pecats a llaor de la Patrona. Jo, descregut com soc, acompanyo la xicota i una amiga d’ultramar. Ens atansem al
Paraigua de la Plaça Sant Miquel. Necessito un cafè. Un cafè i un
croissant.

Un cafè i un croissant més tard, faig un petó a la mossa i m’atanço al
carrer per on puja el cercavila. Passen les autoritats, enguany més que
mai –car s’apropen eleccions-, i seguidament el Seguici. Jo, surto rere
en Bonifaci i
m’acosto a plaça. Espigolades pel trossic de carrer,
les camises vermelles em saluden. Ens saludem i, finalment, amb un
grupet petem la xerrada, mentre comencen a passar castellers. Primer,
Sants. Després, Poble Sec. Uns minuts més tard, s’aixeca el primer
pilar. És hora d’entrar a plaça.

Un cordó ens obra pas entre la gent. És l’hora del nostre pilar. Les gralles
ja sonen i el brogit de la gentada, ajuden a donar color. El color de la Festa Major. A l’escenari,
l’imperdible Cervera, va anunciant el que es va fent. I jo, em deixo
portar per la marea vermella. Em deixo portar, plaça endins, i amb el record d’aquelles primeres Mercès vestit de vermell.

De la pinya estant, visc la jornada: 4, 3 i 2 de 8. Tornen els folres a
Barcelona i s’allarga el retrobament amb amics, companys i coneguts.

En acabar, tot fent la cervesa, comentem la jugada i recordem aquells
anys, aquelles primeres torres que vam fer al segle passat. D’aquella
feina primera, i de la il·lusió dels novells, en va sortir bona feina i
encara millors castells.

És tard quan acabem la diada. Ens fa mandra anar cap a casa i una bona
actuació, bé mereix de celebració: l’arrós negre del Peru és deliciós.
El vinet blanc que l’acompanya l’ajuda a passar millor.

I, en acabat, cap al teatre. La tarda d’un divendres festiu val la pena
de gastar-la rient. A les portes del Borràs ens apleguem. Ens hi trobem
per gaudir d’una comèdia que el pit ens fa partir.

L’obra va d’una companyia de teatre. Comença la nit de l’assaig general
i segueix una part de la gira d’un grup d’actors que, ai! la
convivència!, embolica que fa fort.

Pel davant i pel darrera és una comèdia d’embolics cada cop més
esperpèntics i estripada. El final és apoteòsic! I els actors,
professionals.

Sortint del teatre, la colla se’n va a sopar. Noves cares, nous móns per descobrir. L’ambient es relaxa al voltant d’un bon àpat i millor vi.

La jornada acaba al Pastís, bocinet de cabaret que sobreviu als seus il·lusos
enterradors, com deia el filòsof.

El Pastís és  un niu
remenut on s’aplega la bona gent per escoltar Edith Piaf i Carla Bruni,
cagar-se en el Sarkozy i deixar que les veus flueixin i les mirades
encara més.

<< continuació >>