El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Trilogia de la Mercè: Diumenge

Deixa un comentari

Surto al carrer i se’m tanquen els ulls. Massa sol, massa son. Les Rambles són tan vives com sempre. Sembla ser que, allà on sempre ha passat una rambla, un riu, hi ha de continuar havent aigua, aigua humana, hores d’ara. O que no som el 70%, aigua?

La set, la son i la tradició em fan entrar al Café de l’Òpera. En aquestes hores, el Cafè encara no s’ha vestit de bohèmia modernista, però conserva els miralls. Un avi llegeix el diari, mentre fa una xocolata amb xurros. Jo, prenc l’Avui, i m’assec a fer el cafè.

Les noticies passen per davant dels ulls, però el cap es perd en aquelles primeres mercès on, la impaciència del novell, no em deixava gaudir de les prèvies.

Ara, la camisa un xic vella i les voltes que dóna la vida, em permet assaborir un bon cafè i pensar que n’hi ha molts que volen viure la millor de les experiències.

I és que, la primera Mercè és quelcom espectacular, granet de sorra en una colla que dóna esforç a canvi d’aplaudiments. Les primeres passes en entrar a plaça, el so de la gralla, el brogit de la gentada portada per l’empenta de la il·lusió, …

El cafè s’acaba, pujo al lavabo.

M’agrada pujar-hi per veure les sales buides del segon pis. Veure-les i imaginar-me-les plenes de lletraferits amants de l’opera, movent-se pel lloc en aquells temps on Wagner i Verdi aixecàven disputa.
Un cop a la Virreina, ens saludem amb els que hi són i dono la
preceptiva volta per la Imatgeria Festiva de la ciutat (la Mulassa i en
Bonifaci em somriuen com els tòlits, la Tarasca, la Vibra i el Drac amb
el seu somriure foteta i festiu, com els cavallets cotoners o els nans.
Del lleó i l’àliga no en parlo, sabent-se com se sabent els amos del jorn. Els gegants són una altra cosa, et miren des d’allà dalt, sabent-se
estirats i superiors. M’agrada, però, la fesomia d’en Mustafa i
l’Elisenda, els gegants del Pi, que escenifiquen les relacions
interculturals de temps de moros i cristians.

Feta la volta, el FotoMercè, canvia de fesomia. Enguany, les imatges
estàtiques s’han reduït i dues projeccions et fan posar el cul a la
cadira i passar les hores, estàtic de cos i amb l’ànima moguda.

En tornar al carrer, la marea vermella de castellers i mercedaris.
Mercedaris com un servidor que hem perdut compromís i constància, però
que ens aferrem en la constància dels compromesos per a fer bons
castells per la Diada.

Els Minyons fan tard i ens passen al davant quan ja baixem per la
Rambla, gralla i tabal en mà, alguns dançant i d’altres parlant de la
jornada.

A Plaça, els Minyons punxen, Vilafranca estrena samarra i Barcelona
torna a fer els deures i, collons quina Mercè més rara!, no ens cau cap
castell al cap. La defensa de la torre, però, és d’aquelles que fan
afició. Potser més la de divendres, però la d’avui, pel que diuen els saberuts i per les vibracions a peu de soca, ha costat un ronyó.

La colla surt de plaça farcida d’il·lusió, car sembla que es gira la
truita i que es pot pensar en quelcom superior. Els camises noves i els
velles ja pensen en el Concurs i els descompromesos sortim alegres per
haver pogut gaudir d’una Mercè sense patir.

Al vespre, tocava el PiroMusical, però, estintolats al sofà de casa,
sentim els petards ben suaus, mentre mirem una pel·lícula que ens porta
a viatjar ben lluny.

Bona Mercè hagueu tingut. Si més no, com la d’un servidor, que si es repeteix l’any vinent serà plena d’il·lusió.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.