El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Un bon espectacle és aquell on només l’autor sap el que ha anat malament!” Lyn Heward (2006) La Magia. Empresa Activa: Barcelona

Lledarat. Divendres. Vespre.
El cel s’enfosqueig. En una butaca, un home

– Tot cofoi dono per acabada la primera versió lliurable d’un encàrrec literari que em fa força il·lusió: Un text per un espot motivacional d’una empresa amb nom i cognoms.

Per esbargir una mica el cervell, l’home entra al patí de les amistats virtualitzades. Tots semblen anar fent. Els silenciosos continuen en silenci. Els cridaners segueixen cridant. Els actius segueixen intentant motivar als inactius. I els addictes, encomenar-te llurs addiccions.

Content per la feina feta i amb l’eufòria de les il·lusions previstes, l’home hi escriu:

“Acabo d’escriure per encàrrec i em preparo per un cap de setmana esperançador”

Lledarat. Albada de dissabte.
El cel s’aclareix. Hi ha un xic de boira. Un mas. Dins un llit, un home.

– La nit ha estat més pesada del normal. Em llevo tot escruixinat. Un nuvolet de malson roda encara pel meu pobre cervell.

D’esma, l’home s’aixeca del llit i es calça roba de muntanya.

Tot anant cap a la cuina, l’home esborra un vell projecte de muntanya. Massa tros en cotxe. Ahir volia. Avui no pot.

– Amb la panxa mig plena, prenc el cotxe. La dansa dels revolts em deixa un xic abans del creuament de carreteres a Taradell, Seva i Viladrau.

El cotxe surt de la carretera i les rodes queden roges de la terra d’aquesta terra. Una estirada, gorra al cap. L’excursionista comença a caminar. Comença a caminar per un camí que creu conegut. Les cames fan la seva. El cap s’envola. S’envola i es gronxa en els dubtosos braços de l’amor cortès. Canta les excel·lències d’aquella que li roba la son i li pren els pensaments.

– On sóc?

En baixar del país dels versos, l’entorn resulta desconegut al trobador perdut. Els pensaments han corregut massa i les cames, sense direcció, han errat el rumb previst.

Amb l’atenció fixada en cada mata, en cada arbre, en cada pedra del camí, el perspicaç trobador segueix fent camí.

– Xssst! Calla!

Una pilota que bota. El riure d’uns infants. Un xic enllà, el motor d’un cotxe. Una carretera.

El trobador llegeix un cartell: Restaurant Riera Major TANCAT. De nou en món conegut, el rodamón desfa la carretera en direcció a Viladrau.

– Com carai puc haver anat a espetegar tant amunt? – reflexiona el cervell abans de somriure i endinsar-se de nou pels camins de l’amor trobadoresc.

Arribat al Maspujol, sent la crida del Torrent de Rentadors. La sent i comença a enfilar-se penjat sobre la riera Major. Un xic enllà, el Club de Polo. I un xic més enlairada: La Sala de Viladrau.

Les cames, però, es queixen, i una pluja fineta el segueix fins a les portes de l’altiu mas. Amb recança, el dubitatiu rodamón s’atura i mira Torrent amunt. Després, el crida el rellotge. I, per no deixar-lo desatès, se’l mira: Són vora les 11. Guaita amunt i guaita avall. Pujar o baixar? Seguir o tornar?

El rodamón cansat decideix tirar avall i fer l’antic camí reial de Taradell a Viladrau. O potser, no! Potser és la seva imaginació malaltissa el que ha posat nom a aquest camí que, tot just al costat de La Sala, baixa vers la vall d’Espinzella. Les ovelles, encuriosides, es deixen sentir en son corral.

Endinsat ja en el bosquet de ribera del Torrent, el pensament torna a envolar-se en versos i poemes per la dama dels seus planys.

Assegut sota el Pont, verseja debades per l’amor de qui no hi és ni sap que és estimada. Verseja i somieja. Somieja i tomba la soledat que, com l’amor, atenalla i estima.

Amb l’amargor de no haver pogut lliurar-se a les entranyes del Gorg Negre, desfa el camí de tornada.

Civ. Dissabte migdia.
Sons de ciutat. Un home camina per un carrer.
Amb roba bruta i esgarrinxada, un hom troba barrat el pas per les antigues adoberies vigatanes. Contrariat de nou pels esdevenirs d’un cap de setmana idealitzat per les il·lusions, entra en una llibreria. Hi té un encàrrec. Un sucós i teutònic encàrrec. Un encàrrec d’amor. D’amor i  de mort …

wie einst, Lili Marleen
wie einst, Lili Marleen

Tolc. Dissabte d’assaig.
Sons de metropoli. Un home dóna cops al volant del seu cotxe.

– Merda! Merda! I encara més merda!

Porta una hora i vint minuts de rellotge buscant lloc per aparcar als voltants del local dels Castellers de Barcelona. Una hora i vint minuts!

– Barcelona té un problema i aquest problema es diu aparcament!

Quant a quarts de sis, com un tret, ha aparegut l’oblit de les claus del pis dels pares, el nostre home ja era a les envistes de Mollet. Ha sortit de la C-17. Hi ha sortit per entrar en una altra dimensió: la dimensió insegura. La dimensió de les carreteres que, enlloc de tornar-te a lloc sembla que juguin amb tu com la mainada amb els insectes. Finalment, ha recuperat la carretera i no ha trigat massa en tornar a ser a Taradell.

Però, quan el casteller ha sortit de nou cap a Barcelona, ja era massa tard. Malgrat tot, a un quart de vuit ja feia les Naves de Tolosa i enfilava el camí del local.

– Una hora i vint minuts! Una hora i vint minuts sense trobar lloc! Com pot ser això? Un merdós oblit que trenca el sagrat compromís de la paraula! Merda! Avui no aniré a assajar! La il·lusió a prendre pel sac! A prendre pel sac!

Demà… Pot ser demà?

Tolc. Diumenge. Fa sol.
Toc de castells. Una plaça de vila urbana.

Un xiquet sobresurt per damunt d’un mar de camises vermelles. Crits de joia. El xiquet alça el braç, sota seu la gernació celebra una il·lusió compartida, una altra il·lusió, una nova fita, una fita que, per alguns, és un miracle. Un miracle que val la pena reproduir:

L’estructura plana, la que toca de peus a terra, es va tancant. Les persones que la formen deixen de ser individus per esdevenir col·lectiu, un col·lectiu agermanat per un objectiu comú. La il·lusió esdevé compromís, compromís i concentració. Penitència per alguns, potser, però compromís i concentració per a molts.

Pujen segons, comença l’ascens d’aquells cridats a aixecar-se a les espatlles dels seus companys. De quatre en quatre es prenen les mides, com sargantes metòdiques s’alcen per les esquenes dels seus companys. Les gralles omplen el silenciós aire de la plaça. Per dins, el pilar va prenent forma. Comença a pujar la canalla. Primer dos, després un. I encara un altre. Amb l’agilitat dels anys joves coronen el castell i la plaça esclata en un aplaudiment. Un aplaudiment que esdevé silenci tant bon punt el nen s’escola entre els dossos i corona el pilar. El món s’atura.

El món s’atura a mesura que es desmunta l’estructura del quatre i un “ooooooohhh” d’admiració esclata tant bon punt apareix l’estructura amagada en el seu interior. Dins la pinya, se sent l’encoixinat cop dels segons que deixen sol el pilar. El castell és coronat!

S’aguanta el pilar de sis, s’aguanta. Resisteix, es redreça. Segur que… Però cau. Cau i l’estrena d’un nou castell esdevé un esclat de joia a la plaça. Primer intent i el 4 de 8 amb el pilar de 6 enmig és una nova realitat vermella: