El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Recordo que la meva entrada a l’adolescència va coincidir amb l’esclat de les sabatilles de jugar a bàsquet i amb la moda de l’esport de la cistella i els paios allargassats. En aquells anys, al cole, podies ser dels Celtics d’en Larry Bird o dels Lakers d’en Magic Johnson. I, en versió nostrada i de barri, o eres de la Penya d’en Matracu o eres del Barça d’en Chicho.

Ara bé, el que, per a mi, i per als meus companys més bullangueros i creatius, no tenia color era La Demencia!!!!

La Demencia van ser els precursors dels moviments socials que volten pels carrers de les nostres ciutats en aquests dies que corren. I és que:

“no se les puede considerar grupo (es imposible hacer un listado “oficial” de dementes dada su falta de jerarquías y la “desorganización organizada” con la que funcionan.”

Igualet, igualet que altres grups descupulats, no? Però…

Com va néixer la millor afició del món mundial?

Doncs tot va començar als anys 70, una època de canvis i llibertats que van creuar les portes de l’Institut Ramiro de Maeztu de Madrid. Allà, com en d’altres centres educatius d’arreu d’Espanya, van començar a funcionar diversos “grups polítics clandestins”, que seguien la roda de l’efervescència de sigles i idees que estaven parint la democràcia en plena dictadura. El Partido Demencial i el Q.T.R. (Que Trabaje Rita) amb les seves fraccions LC (La Cantaora) i LB (La Bailaora) van ser dos dels més actius grups del Ramiro.

I justament va ser la fusió estratègica entre aquests dos grups el que va donar com a resultat La Demencia. Un nou projecte que va omplir algunes parets de l’Institut amb un símbol anarco-demencial: una D dins d’un cercle.

Com podem veure, doncs, la Demencia no neix pas per animar Estudiantes, sinó com a grupuscle político-situacionista-gamberro-estudiantil. Les graderies del Poliesportiu Magariños, on tenen accés preferent pel fet de ser alumnes de l’Institut, va esdevenir la millor plataforma possible per llançar les seves surrealistes reivindicacions. Jo encara recordo el crit que més em seduïa:

 “¡Demencia, Demencia, la madre de la ciencia!”

En els anys aquells en que els Siniestro Total de German Coppini cantaven allò de l’Ayatollah no me toques la titola, la Demencia, la que jo vaig conèixer i venerar, es va convertir a l’Islam. I per què ho va fer?

Doncs perquè l’any 1981 van coincidir dues revolucions:

– La primera, la van protagonitzar Gil – López – Del Corral – Jones – Martin. El quintet estudiantil que va acaronar el campionat de Lliga, i que va quedar per davant dels veïns “pijos i repel·lents” (sic) del Reial Madrid.

– La segona es va produir a 4.800 quilòmetres de Magariños. Un grup de barbuts van treure de circulació, en nom d’Allah, a la “pija i repel·lent” (sic)monarquia del Sha de Persia.

La coincidència entre ambdós fets històrics no podia ser causal i la croada anti-pijarepel·lent de La Demencia va produir el pas del col·lectiu a l’Islam. Tota una incorrecció política en una Espanya que acabava de sortir de 40 anys de nacional-catolicisme i que, aquell mateix any, s’havia vist transportada a aquells anys foscos per unes horetes (remember Tejero?)

Com diuen alguns dels seus aficionats, la incorrecció política encara es manté en aquests temps tant tolerants en el discurs, però tant intolerants amb els veïns musulmans que viuen al costat de casa.

I és que potser en el surrealisme de la Demència hi ha una part de la llavor que em va fer estudiar Ciències Polítiques sense abandonar la creativitat excèntrica i concèntrica de Salvador Dalí o d’en Garibaldi: