Spoon, Cocorosie, Pixies i algún més
Deixa un comentari
Dilluns. Son i crisi. La crisi de les pedres rodades que han viscut un cap de setmana al·lucinant. Un cap de setmana per la Barcelona independent, cosmopolita i seductora. Una Barcelona, de sol, música, carrer estrets, amples places i imperdibles platges. Una ciutat que encisa a locals i forans, els agermana, els enllaça, i en fa una pasta única difícil de desenganxar.
Les pedres comencen a rodar un divendres a mitja tarda. S’aixequen d’una migdiada gracienca per, agafant un metro farcit d’indies, dirigir-se allà on, la Diagonal, s’eixampla, tot intentant imitar la immensitat del mar.
Les pedres roden pel tros i prenen el pols a l’espai, ara que la llum del dia angunieja. Amb la penombra del cap vespre, segueixen el concert d’uns efectius Spoon. La música de les culleres irlandeses flaireja U2, Beatles i uns quants grups més del pop més britànic. De fet, Spoon és flirteig constant d’un Power Pop que sedueix Pirineu avall com fa uns anys ho feia Pirineu amunt.
Les pedres roden a mar. Roden per extasiar-se amb una de les propostes més fresques i personals del panorama musical actual. Cocorosieés un grup oníric. Un grup oníric que és capaç de barrejar, amb mestria, l’òpera amb el hip-hop, la música d’arrel tradicional amb l’electrònica, l’arpa amb la caixa de ritmes. Una proposta a seguir i amb un directe mil·limetrat i sensacional, tant en sonoritat com en visualitat.
Una timidota lluna plena juga a fet i l’amagada amb els núvols, mentre les pedres roden de nou cap a l’escenari principal. Allà, és l’hora del rock americà dels Wilco. Públic entregat i… em recorden els Phish. Els Phish i l’any de ruta pels Estats Units. Roc de carretera. Ruta 66. Roc amb trempera, però que no m’acaba de seduir. A voltes em recorda Jethro Tull, a voltes Greatfull Dead. Ara en toquen una que és més Charlie Daniels. Amèrica en estat pur.
Tornem a rodar vora l’aigua. Com està de cascat! Es nota que, pel Marc Almond, els anys no han passat en va. Velles glòries se l’escolten, records d’anys reculats. Es mou per l’escenari, però no és el de les vetllades d’antany. L’únic moment de glòria li ve amb Tainted Love, cançó que va fer història, quan els SoftCell van entrar a la glòria.
La pedra roda dins el mar, el mar de gent que, d’arreu del Fòrum, va a l’escenari principal. Records en cinta de cassette. En Joan Marc me la passava i només a mi em feia el pes. Veure tanta gent, electritzada amb els Pixies, em fa posar la pell de gallina. Concert superb, sonoritat immensa, el cabrón no ha perdut la veu i el grup, de pell revellida, manté l’esperit dels anys de glòria. Concert rodó, impressionant, impagable, d’aquells que et deixen descarregat i positiu com mai.
Les hores passen, són vora les tres de la nit. I la pedra torna a rodar cap a la vora del mar. A l’escenari, uns insectes gegants, electritzen un públic endollat. Màquina de luxe per aquestes hores foscanes. Endollats, ballem al ritme de The Bloody Beetroots Death Crew 77. Una proposta que ens deixa sense prou energia com per poder gaudir a plenitud d’una proposta independent local.
Mujeres ens enganxa adormits. Aquí, a les 4 de la matinada, només queda jovenalla. I nosaltres, còdols arrodonits per les mars de la nit, ens n’anem cap a casa, ens n’anem a dormir.