El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Set peces d’orfebreria fina

Deixa un comentari

Dir que sóc malalt, de baixa, a casa, i amb la feina que apreta allà on, amb més salut, hauria de ser, seria excessiu, hores d’ara. Ho he escrit i repetit tantes vegades que, si algun dia pateixo algun d’aquests mals incurables, ja et pots ben calçar, perquè en aquests pàgines t’hi trobaràs un munt de lletra monòtona i exclusiva sobre el mal mortal en qüestió.

El cas és que, entre febreta i febreta, entre son i son, tinc un xic de temps per evadir-me d’aquest mal tràngol i enfilar-me damunt les espatlles literàries de gegants tan sublims com per fer del món, poesia.

Aquest és el cas del llibre objecte d’aquestes ratlles. Un llibre d’aquells que serveix per donar tota llur prestancia al relat breu, al conte.

Set dies, un conte per dia, tal i com les religions mediterrànies diuen que el Creador va fer tot el món, aquest és el temps esmerçat en la lectura dolça i transparent com les aigües de la mar que ens uneix.

I és que, en George Moustaki és la mediterrània feta persona i, com la mar que és, ubica els set relats allà on, culturalment, tenim admès que va començar tot, allà on el segle més pervers de tots, hi ha posat les disputes i les guerres, les enemistats i la ceguesa.

I és que som tan mesquins, que assassinem la nostra matria, ens hi pixem amb sang i encara en donem la culpa als pobles que habiten aquell tros de món que ens hauria de ser tan estimat.

set-contes

El mur, el llaütista, el governador, el duel, Ibrahim, els invasors i Hassan ens fan passar una bona estona, tot i el sotrac que provoquen en el lector que estima i es deixa estimar pel seu voltant i la seva història. Nens, molts nens juganers envoltats de grans seriosos. Amor, molt d’amor sensual, cortès, mediterrani, discret i sublim.

Em canso escrivint la crònica, menys que ahir i espero que més que demà i haig de deixar-vos amb la incògnita dels continguts dels relats. D’aquest contingut, només dir-te que el mur, el primer dels relats, ara és de moda en aquest costat de la mediterrània i, amb tonteries com la de les banderes a la final de copa, es veu que no serem mai prou innocents com la quitxalla que, de matar guatlles que queien a l’altra banda del mur i anar-se-les passant de banda a banda, van passar a l’esport rei, al futbol, però no a aquest futbol modern de diners i contractes, sinó al veritable futbol, el dels carrers i els patis de les escoles, el futbol que no necessita murs per a diferenciar-se dels altres, com tampoc necessita paraules i lleis per a amagar les diferències.

Llegiu, llegiu, Moustaki i viatgeu a aquells móns que serien desitjables.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01f. ...amb bona lletra el 20 de maig de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.