El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’artista ocasional surt, de Can Felipa, lleument alçat del terra, per l’influx de veure la seva obra bonament exposada en una col·lectiva de creativa barriada.

L’artista ocasional s’ha retrobat amb la seva obra, voltada d’altres fruits creatius de la barriada. Se l’ha mirada. Carai! Quin goig! Redéu! Quina joia!

L’artista ocasional s’atura i reflexiona:

Per un artista, una exposició col·lectiva, és com una guarderia exhibicionista.

Els comissaris tenen cura de la quitxalla sorgida de l’esclat creatiu, però també l’exposen impúdicament a la tafanera gent que, vençuda per la curiositat, a Can Felipa s’ha enredat.

A la Rambla nova, aquella que encara fa olor de cases velles i fàbriques desnonades, un bes de comiat ens separa l’un de l’altre. Ella, se’n va a fer temps. I jo, dirigeixo els peus cap al Local dels castellers.

Bilbao amunt, penso si hi serà aquest, o aquell, o el de més enllà;
recordo la Mercè del 2000, una de les primeres actuacions on, malaltís
encara, treia el cap a plaça i em deixava portar per la gralla i el
tabal.

Voldria recordar els castells de nou pisos que havíem fet en anys
grassos, però no me n’he sortit. Suposo que saber les penúries d’una
colla en reconstrucció em fa recordar aquella primera torre de vuit,
pas ineludible pels castells de nou pisos; o aquells primers folres,
que, novell com era, vivia amb curiositat d’infant.

El Local és al mateix lloc: xamfrà de Bilbao amb Concili de Trento.
A l’esquerra, el bar buit. A baix, al pati, la gent envolta una torre
que treu el morro per damunt d’on sóc. A peu d’escala, el Tete, apunta
noms en un full de pinyes. A la taula de la tècnica, salutacions de
benvinguda i somriures d’agraïment.

La solitud de qui fa tard, em fa canviar samarreta per camisa, les
mans d’un company m’ajuden a enfaixar-me, la cantarella del noi de
pinyes que, alt i barbat, va cridant noms, fa circular la sang vermella
que encara porto al cos.

Voltant un folre a terra, torno a ser casteller. Xerrant, ara amb
un, ara amb l’altre, ens posem el dia de les respectives vides. Callem.

Callem quan s’aixeca un tronc fibrat de dos, tres o quatre. La
tensió i el joc del casteller de tronc, encara em sorprèn, passats els
anys. La suor en tornar a terra, és l’indicador de l’escalfor muscular
d’aquells que pugen per damunt del cap dels altres. Feia ben bé un
any…

O potser tan sols nou mesos? No, no, el darrer assaig devia ser pel
novembre de l’any passat. Si. Ara, el recordo. Fou abans de Terrassa i,
tornant cap a casa, em vaig perdre pel tren.

Pocs assajos i cap actuació. La vida et va portant, i els plaers que
senties en enrampar, amb força, els braços, ara es diversifiquen i
s’emmotllen a d’altres prioritats. La vida vola i les etapes es van
cremant, però…

S’acosta la Mercè. La Festa més important del calendari casteller.
La Festa més nostrada. I, fins i tot, el casteller de vell, hi vol
posar el seu gra de sorra. Vol que tot hi surti bé. Potser es folrarà
la patrona, potser la tècnica no ho veurà prou bé. Però el somriure
serà alegre si fem el que sabem. La temporada, segons em diuen, ha
estat més dura que mai. Però de pitjors tessitures, la colla n’ha
sortir abans.

Divendres és la Mercè i, tot tornant cap a casa, ja em venen ganes
de vestir-me camisa, mocador i faixa. I posar-me ben vermell per
reviure aquells anys tan bonics i entranyables.