El Cau de l'Ós Bru de Taradell

– txi! ¡Qué mierda! – deixa anar poc abans de fer esclatar un globus de xiclet rosa entre els seus llavis de goluda sirena.

M’enlluerna un llum, que fuig tren enllà. És el reflex del sol en un rellotge que no para quiet ni un moment. Com l peu que tamborineja i es sacceja tot fent ballar l’estival sandàlia, o el canyell o el braç o …

Els ulls, d’un blau polinèsic, no s’aturen tampoc. Ara em miren, ara se’n van, ara miren a fóra, ara… Fins i tot, els tatoos que adornen els seus tormells no paren de ballar al ritme del seu neguit. El mateix que li fa passar el rosari amb una cinta vermella, d’aquestes per subjectar el cabell.

El seu vestit, d’escot generós i color vinatós, realça unes mamelles que prenen proporcions escandaloses, producte d’una malaltissa opressió. Opressió d’un vestit de talla tant remenuda, que l’obliga a resgaurdar el seu pudor dins unes malles negres que li cobreixen els genolls.

Pudorosa sensualitat la d’aquesta dama que, com no podria ser d’altre manera, penja d’uns fils blancs que, per les orelles, li filtren normes de conducta i maneres de fer que omplin la seva existència.

Una musiqueta de moda sona dins la seva immensa bossa negra. Una sensual capcinada del seu casquet de ros tenyit, acompanya la recerca del mòbil dins el cabaç fosc i opac:

– Hola tia
– …
– Sí, sí, en el mismo cutre sitio de siempre.
– …
– Sí, tia.
– …
– No, tia.
– …
– Un rollo.
– …
– Ya sabes, monótona, como siempre
– …
– Sí, tia.
– …
– ¿Seguro que vas a patear?
– …
– ¡Qué va, tia! Seguro que haces como tu padre, que decía que iba a patear y corria con los grises.
– …
– ¡Que no! ¡que no! ¡Algun dia vengo!
– …
– Pues para vigilarte ¡tia! Fijo que no vas al monte.
– …
– Si, tia.
– …
– ¿Al concierto?
– …
– Si, claro. Pero tu no vendrás, ¿no?
– …
– ¡Jo, tia! ¡Porqué eres una indepe de esas!
– …
– ¡Vale, a las siete en taquillas!
– …
– Tia, te dejo que llega el pica
– …
– Chao.

Amb cara de fàstic, fa esclatar un altre globus de xiclet i demana bitllet al revisor. Es veu que no n’ha comprat. L’empleat li pica el crustó, perquè les taquilles de la seva estació estaven obertes i segur que tenia temps per comprar-hi bitllet. Un enfilall d’excuses adornen la transacció.

Després, segueix el seu ball de moviments neguitosos per una realitat que, potser, odia, però encara no ho sap. De fet, ara mostra uns morros de pam.

Serà per la indepe? Serà pel concert? Serà pel revisor? Serà per la solitud? Serà …?

– Jo, ¡tio! Deja de mirarme, ¿no?