El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Retrat al natural – 1: La mossa de l’estrip

Deixa un comentari

Terra gris de tren de rodalies. Sola blanca i tela blava, amb punta nívia com la gèlida Antàrtida que ocupava la meva lectura. Velles bambes dels vuitanta que amaguen peus petits. Texans blaus, tradicionals, ajustats i amb estrip sota la cuixa per marcar un tarannà rebel. Caçadora de pell de color indefinit amb cremallera tancada fins al coll. Envoltant-lo, un xal de fedaí em diu que és disposada a morir… Per què? Per quí?

Els dits, pelats d’anells i joïes supèrflues, aguanten uns papers
que els seus ulls devoren amb evident avidesa. Ulls menuts, mig-closos
sota pestanyes llargues i fosques. Unes pestanyes adients al seu rostre
de fermes faccions, endolcides per uns llavis, sensuals i joves. Llavis
que es belluguen imperceptiblement, com en un silenciós rés. ¿Aboca la lletra llegida i passada pel sedàs del seu pensament als aires del tren? ¿Taral·leja sota veu la tonada que rep per la oïda a través de dos fils blancs que hi
pengen i s’ajunten i es perden a la butxaca de la caçadora vella? Colze
fi, avantbraç femení.

Les mans aguanten uns fulls escrits amb lletra plena i rodona com el
ventre d’una mare que dóna vida un fill. Una carta d’amor? Uns apunts
de la Uni? Un conte íntim, anònim i personal?

Intento penetrar el seu esguard i seguir la lectura des del seu
interior. Però el seu rostre, hieràtic, m’expulsa. Tossut, intento
entrar per la oïda i em sacseja un glop intens del metal més dur, potent i brutal:

Amb els peus penjant del lòbul, rock my head al primitiu
ritme de la música, em deixo endur per la veu d’Anni de Vill i llisco
pel lòbul de la seva orella èlfica que m’explusa, de vell nou, cap al
meu seient del tren. Tossut com una mula, intento enredar-me en els
seus cabells. Cabells castanys i rebels, fermats amb pinces i
encimbellats per un graciós monyet que es belluga a ritme de tren i de
via, de via i de potent metal amb accent femení.

De cop, els llavis dibuixen un somriure i els seus ulls, blaus i
riallers, esclaten i avancen passadís enllà per abraçar, és segur, a
algú que acaba d’entrar.

Asseguts de costat, es besen tendrament amb la mirada, defugint el
cos a cos i donant vida a l’arcana timidesa d’un amor correspost per
descobrir.

Aquesta entrada s'ha publicat en 04. Renfing el 1 de maig de 2009 per Lluís Mauri Sellés

  1. Ep Lluis, un cop més t’has lluït. M’ha agradat molt i m’ha fet la sensació que estava començant a llegir un llibre que pintava interessant…..

    Fins aviat,
    Jaume

Respon a Jaume C Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.