El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El dimecres, uns amics que canvien de pis al Poblenou, em van demanar si els podia ajudar amb la mudança. Per això vaig baixar a Barcelona el divendres, tot aprofitant, així, l’avinentesa per recuperar els aires de ciutat avanç de començar a treballar. El dilluns tornava a la feina i vaig pensar que era una bona oportunitat per retrobar-me amb el cap i casal sense la pressió laboral. Però …

A les 9 del matí vaig sortir de casa i el camí cap a Barcelona va ser tranquil i sense massa cotxes. De fet, a 2/4 de 10 ja era a la ciutat escoltant una tertulia per no sé quina emissora de ràdio. La C-17, la Meridiana i la ronda del litoral eren gairebé buides i això em va permetre arribar a lloc bastant avanç del previst. Ui! Quina novetat, jo que sempre arribo tard a tot arreu 😉

Vaig estar a casa d’uns amics amb la companyia d’un gatet, tot esperant-ne un tercer que havia anat a buscar la furgo de lloguer. Aquest parell també estant empaquetant els trastos, sembla que està de moda canviar de pis, com fa un temps ho estava aparellar-se o potser son coses de l’edat? Cap a les 10 va arribar la furgoneta nova de trinca. Possiblement els nostres serien els primers viatges del vehicle. Bé, si hagués arrancat, per què la furgo va decidir que ja havia viatjat prou i vam haver de trucar a la casa de lloguer per informar-los que aquell engendre no volia engegar-se. Aproximadament una hora després el mecànic certificava la defunció de la furgona i ens portava un pot prehistòric amb el que vam fer els preceptius viatges mobles amunt, mobles avall. Però aquesta entrada no fa referència a la mudança, ni a la furgoneta, ni als meus amics, ni tant sols a la feina o al putrefacte local on ens van donar les restes d’algun cadàver per dinar, sinó a Barcelona. Barcelona, la gran ciutat, la capital de Catalunya, el melic, el rovell de l’ou, la ….

Si quan hi vivia ja em sentia un Barcelonauta desintegrat en una gran ciutat despersonalitzada, el retorn després de gairebé un mes sense trepitjar la capital em va fer tenir una regressió a la infància, quan, després d’unes vacances bàrbares de font en font de Taradell, retornava a l’escola.

Ha estat la mateixa sensació que he tingut avui en aparcar el cotxe prop del Fòrum Nord de la Tecnologia de Barcelona Activa -el meu lloc de treball- i la regressió als anys novells i la tossuderia i tristesa del marrec del passat que era, ha retornat i no he sabut estar a la feina tal i com s’ha d’estar en retornar de vacances.

Sorrut i tancat en la feina, he deixat que les companyes desgranessin les seves vacances i jo he soltat un parell de frases que suposo que han fet menys en el meu entorn laboral del que hagués estat normal. Espero que no s’ho hagin pres malament. Ja em coneixen: Míster Simpatia 🙁

Però és que tant divendres com avui, Barcelona m’ha aclaparat i m’he sentit xafat per la realitat de la gran ciutat. Massa cotxes, massa gent, edificis massa alts. I només fa 8 mesos i 18 dies que visc a Taradell. Quina sensació em pot produir Barcelona d’aquí a 5 anys?

Si més no, espero que no tanqui el bareto on faig el cafè cada matí i comentem les noticies amb el noi que l’obra abans d’entrar a la feina i que la varietat d’una ocupació com la que tinc segueixi per mantenir-me viu i amb ganes de seguir aportant el meu granet de sorra a millorar el nivell de vida dels barcelonins.

Sort de les amistats del divendres i de la comprensió de les companyes de feina del dilluns, sinó potser decidiria deixar Barcelona per sempre i buscar amistats i alguna feineta per la plana de Vic i voltants.

És això la vella pugna camp/ciutat? Crec que no, perquè de camp ja no en queda i de boscos cada cop menys.

Saps què és la cuca de llum?