El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si fos un pare com cal, avui l’apunt serien unes ratlles curtes a llaor de l’Eva Mauri Vega, però com el pare perfecte no existeix. Faig la baldufona de banda i em trobo amb els cent grams de llardons comprats per impuls en un dels supermercats on solem anar a comprar.

Fou dissabte i, encara avui, tinc el regust d’aquella excelsa menja al cor. Si, si, del supermercat al cor, passant per la panxa i és que, recuperar-ne el sabor em va migrar mida i edat, va fer ressucitar l’àvia Maria i em va traslladar a aquell colmado del carrer de la Vila del qual mai n’he sabut el nom ni si en tenia, perquè tan bon punt la bona dona m’anunciava que anàvem a Can Ramírez, la boca se’m delia pels seus llardons.

La bona dona, la Senyora Ramírez, me’n donava sempre a tastar i, ja fos per insistència pròpia o aliena, aquella menja acabava al cabàs de l’àvia i jo rebia renyines a totes hores per les expedicions il·licites a la cuina en cerca d’un xic més d’aquella deliciosa muntanyeta.

Dissabte, en prendre’n de nou, després d’anys de morro envasat, em vaig tornar xiquet, xiquet com en Patufet. I, amb el dineró sobre el cap, penso tornar a invertir un parell més d’euros per un aliment que em fa viatjar al passat, tot transcendint la cotilla revellida i carnosa on el temps m’ha enclaustrat.