El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Per qui em segueix en xarxes socials, no li vindrà de nou el meu estat vacacional. Si és amiga, sabrà que he baixat en tren a Sevilla i, si és una fanàtica seguidora de twitter, de ben segur que m’haurà ubicat al campo conilense.

Avui farà quatre dies que hem arribat a aquest agraït llogarret muntat en un turonet i rodejat de galls, gossos i un ramat de xais que ens visita cada vespre per sopar un mos de pa i algunes figues.

Fa un parell de dies, vam baixar a sopar a la Casa de Postas, exquisit vestigi d’un passat de cavalls i carruatges, aquest indret compta amb una ermita coquetona, una escola rural i un bar-restaurant, amb teatrillo i biblioteca que fan les delícies d’un servidor.

Oi més quan descobreix que aquest llogarret és la seu d’una Associació de Veïns orgullosa i pencaire que fa de bon veïnatge amb una cooperativa agrícola que acull i recull les aportacions d’aquesta ruralia gaditana.

Sopant a l’aire lliure, hom tanca els ulls i es troba immers en una conversa de bracers, els segadors andalusos. Una conversa que no difereix gaire a les que, en la mateixa època, hi podia haver a Catalunya.

I és que Andalusia i Catalunya mariden per la base, per les seves classes populars, pageses o industrials, manobres autosuficients guiats pels anhels de llibertat.

Potser és aquest pòsit llibertari, potser la franquesa dels seus habitants, potser la serenor que el llevant porta o potser l’estat vacacional, però aquesta frontera sense duanes, aquest terrer rude i ancestral, em resulta tan proper i familiar, com les naus embarrancades en el futur d’un barri o els terrers d’una plana que, potser conservadora, serva la llavor dels que suen per a guanyar-se el pa.