El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Diuen que l’enemic d’Europa, de la Unió Europea com a conglomerat organitzatiu, són els partits d’extrema-dreta, entesos com aquells que defensen la supremacia absoluta del que consideren propi enfront de la diversitat integradora que, com més va bé, més representa l’Europa dels carrers.

No qüestiono pas que aquests partits siguin enemics declarats de l’Europa comunitària, però crec que focalitzar l’atenció en aquests grups és l’efecte d’ilusionista que fan els veritables prestidigitadors per amagar el truc que encalla el vaixell europeu des de llur original llavor.

I és que els enemics reals de la Unió Europea són els vells Estats-Nació. Els vells Estat-Nació que conserven llur sobirnaria vuitcentista, malgrat la lògica que ens indica que bona part d’aquesta sobirania seria més eficaç, eficient i econòmica si es concentres a Europa, per un costat, i es distribuis en unitats menors i més operatives per l’altra.

En aquest sentit, els grans enemics d’Europa són els cinc grans conglomerats nacionals que lluiten políticament i diplomàtica per les poltrones comunitàries, alhora que fan de ‘pinxos’ per a què els Estats més menuts els donin suport incondicional en els afers que els venen en gana.

Alemanya, Espanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya usen la Unió Europea en benefici de llurs mercats i empreses, i actuen com a veritables ludòpates en detriment dels interessos europeus.

Per què aquests Estats disposen d’exèrcits nacionals si, en l’escaquer bèlic actual, no té cap mena de sentit la duplicitat d’organitzacions militars que això comporta? Oi més, quan les polítiques de seguretat europees són comunes?

El mateix passa amb les forces de seguretat, amb les polítiques mediambientals a l’engrós (a la menuda haurien de ser descentralitzades, potser) o amb qualsevol altra geopolítica on aquests suposats “grans” Estats són secundaris còmics davant d’Estats com Rúsia, els Estats Units o la Xina. Si fins i tot Europa és petita, sinó és capaç de moure’s amb la flexibilitat que els Estats – Nació li neguen!

Deixo anotat el tema, sense penetrar-hi gaire, car aquest apunt és un esbós reflexiu sorgit d’una avinent lectura.

Una lectura que, a més a més, dóna desapasionada, nacionalistament parlant, validesa internacional a les aspiracions estatalistes catalanes.

Europa, per sobreviure, demana d’Estats més propers als ciutadans, com Dinamarca, Bèlgica, Holanda o Catalunya, i d’una confederació que jugui en nom de tots aquests Estats en l’escaquer geopolític mundial….

… o no!