El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Per les capçaleres del Ter i el Freser: 2n dia

Deixa un comentari

Son les 8 del matí del dimarts 17 d’agost quan emmandrits i llagoters intentem convèncer-nos que l’etapa d’avui serà un passeig idíl·lic per les muntanyes. Remontem la pista més llarga de l’estació d’esquí de Vallter 2000, deixant l’Ull del Ter a la nostra dreta i ens anem acostant al Pas del Bou -al final de l’Esquena d’Ase i tot just a sota del cim del Bastiments-. Ens acompanyes?

– Segur que en aquesta paret verda hi ha un camí per pujar a la carena?
– Aixó és el que ha dit el guardà, no? Que aquest era el camí més directe.

Decidim fer una paradeta asseguts al costat dels remuntadors de les pistes i ens ho mirem. A dalt, a la carena, un puntet negre es belluga en direcció al Bastiments. Una mica més avall, en una tartereta, hi ha una fita. Glop d’aigua, motxil·la a l’esquena, bastons a les mans i au, va! que fa pujada. Les fites no enganyen i ascendim per la paret fins quedar-nos sense respiració. I és que al arribar al Pas del Bou, la vista de la Coma de Baciviers ens atura el cor i no ens deixa moure. Un espectacle únic, màgic, immens. Mirem a una i altra banda. Muntanyes, prats, planes, serralades conegudes al sud. La màgia dels grans cims ens torna a tocar fins que mirem a l’oest.

– Glups! Vols dir que es pot pujar per aquí?

El vent bufa amb força en l’ascensió al Bastiments. Ja arribant a dalt ens tornem a trobar el grupet que han decidit fer cim des del coll de la Marrana i que haviem deixat fa una bona estona a la vall. Som al primer dels tres cims del Bastiments, el cim on hi ha una creu de ferro rovellat i on descansem una estoneta abans d’acostar-nos al Vèrtex Geodèsic que marca els 2.881,4 metres del Bastiments. Des d’aquí la vista del Montseny és fantàstica. La carena que conformen les Agudes i el Turó de l’Home amb el Matagalls una mica més enllà es retalla sobre un mar de boira blanca i flonja que cobreix la plana de Vic i el Vallés sencer. Per allà és mou la meva terra. Allà, sota la boira, mon pare deu estar perseguint tudons i ma mare i els meus nebots deuen estar fent les darreres estirades abans d’esmorzar. La ventada aquí és forta i decidim calçar-nos la membrana de Gore-Tex per tapar-nos les orelles prou cansades del colpejar de l’aire.

– Seguim?
– Seguim!

Al tercer cim del Bastiments, ja de baixada cap a les Comes de l’Infern, el camí cal intuir-lo entre el roquissar de la carena on neix el Freser. L’espectacle a banda i banda és màgic. Al sud, un parell de puntets segueixen el sender que porta de la Marrana a Tirapits i l’aigua baixa per la vall del Freser avall. Al nord, els estanys de Comamitjana i del Pic de l’Infern i alguna capeta de neu que sembla que enguany no es fondrà ja. I torna la pujada. Ara grimpant pel roquissar del Pic de Freser (2.835 m.). Ull amb aquest tram, és un tram volat i al mínim descuit, patapam ja ets a terra, intentes incorporar-te però el peu no toca roca i te n’adones que has tingut sort i has sabut arrapar-te bé al pis. Potser ara, no llegiries aixó, perquè jo seria Freser avall. Peró bé, la muntanya ja té aquestes coses i un dit de la mà adolorit és el record de l’ascensió al veritable Pic de l’Infern que és el Freser. Del Freser al Pic de l’Infern (2.869 m.) hi ha un camí bastant marcadot i entretingut que primer baixa, després puja fins un collet i acaba amb l’ascensió al Pic que, en la seva cara nord, cau en uns espadats impressionats sobre uns estanys foscos i una vall virginal.

Des d’aquí i amb el fort vent com a única companyia, anem encerclant els bonys de la carena fins al coll de Carançà. La gent que segueix el GR-11 va tant tapada o més que nosaltres. Al coll de Carançà a nosaltres ens toca baixar. Una marca de pintura vermella en un roca ens informa que hi ha una horeta i mitja fins al Refugi de Coma de Vaca. Em giro cap a la direcció que hem de prendre, avanço un peu i el vent no em deixa continuar. Hi torno amb més força i la resistència de l’aire sembla que es faci més pregona. Poques vegades m’he barallat amb tanta força contra la natura com en aquest inici del descens cap a la vall de Coma de Vaca. Peró de mica en mica, el vent cedeix a la meva massa corporal i aconsegueixo seguir els punts vermells i les fites que entre roques i gravilla faciliten el descens cap a la vall i ens acosten cap a les aigues de Coma de Vaca.

Aquest tram no és gaire concorregut i sorprenem un ramat de 16 isards pasturant a la capçalera de la vall. Com un estol d’ocells, tots a una, s’enfilen a la vessant esquerra de la vall i enlairen el coll per ullar-nos en la distància. Nosaltres seguim baixant i parem a fer un mos. Per la vessant dreta baixa un ramat d’un parell de centenars d’ovelles, darrera d’elles un gos d’atura i un de vigilància i més enllà un parell de pastors. Ja no fa tant aire i la presència d’una dona sense motxil·la ens fa pensar en la proximitat del Refugi de Coma de Vaca i el nou descans. Bé, la dona sense motxil·la ha caminat un bon tros, perquè el Refugi no es veu enlloc. Caminant, caminant, aixeco un ocellet i darrera seu surt escopetejada una marmota. L’ocell aixeca el vol i la marmota es queda aixecada sobre les potetes del darrera flairant l’aire:

– “Què és aquesta olor que sento?” -pensa tot fitant a banda i banda.

Fa un crit. Ja m’ha vist. I s’amaga en un forat proper.

Ara sí que veig la teulada del Refugi.

Al Refugi -un dels més nous del Pirineu- ens hi trobem un parell de famílies, un grup de francesos i algun altre excursionista. Més o menys una horeta després d’arribar entren els pastors i la canalla surt a jugar amb les ovelles. Es veu que la cabana del costat del Refugi és la cabana d’aquest parell de pastors de Tregurà que fan el got al Refugi i parlen animadamanet amb la gent que s’hi allotja. Un sopar quantiós i cuinat amb carinyo, una llitera de fusta amb matalàs, coixí i manta, un esmorzar excessiu fins i tot, una ruixadeta de Reflex al peu i una sucadeta amb pomada antiinflamatoria al dit marquen l’inici d’una nova jornada pels paisatges del Freser.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02a. Excursions i senders el 19 d'agost de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.