El Cau de l'Ós Bru de Taradell

1r acte: una comedia ligera

Guadaira és un barri de cases barates que malviu a les vores del CamporBeti. Fa quaranta anys que la godalla del progrés pendoleja damunt d’aquest paradís rodejat d’edificis i asfalt. Però el barri, tossut, persisteix. Són dos carrers i un grapat de vivendes. La primera, la que li dóna l’entrada, és la seu de l’Asociació de Veïns, una caseta menuda que acull una barra de bar, una tele moderna damunt d’un armari farcit de llibres i jocs de taula, un mural amb motius mariners i una icona del Ché amb la corresponent bandera de Cuba. Just davant del mural, una bombona de butà i un serpentí aguanten una paella immensa farcida de cargols. Em sorprèn que no hi hagi taules, però el misteri es desvetlla en tornar al carrer.

Al costat de la caseta, les runes d’una altra vivenda han deixat buit un descampat que és ple de taules. La casa era de l’àvia materna del homenatjat. Quin millor lloc doncs per a celebrar els 50 anys.

Decorem aquest bocinet d’història amb fotos d’aquells anys que engalanen la vida de l’homenatjat i amb cartells retocats de pel•lícules de cinema d’ara i d’abans. Entre els peus, se’ns entortolliga un gos abandonat que es mira amb tendresa cadascun dels plats farcits de menjar. La mateixa cara, fa el Ricardo quan arriba i es troba amb la sorpresa de generacions de parents que l’esperen en aquest punt vital. I la mateixa dec fer jo, coneixent tiets i cosines, cosins i veïnes de la família que m’he agenciat en aquestes terres de Sevilla.

Nit agradablement farcida de menjar i de beguda i de converses que s’entortolliguen, tot apropant sensibilitats. Les pors de la capbussada en terra ignota desapareixen ben aviat i la festa s’estira i s’estira assuaujada per les paraules entre gent senzilla i propera de Madrid, de Sevilla i de les nostres terres que, si manéssim, ja hauríem sortit d’una crisi que no és nostra, sinó dels quatre savis que no volen treballar. Emprenedors i gent de bé que, sortits de Guadaira, s’han fet un lloc al món que quatre sàtrapes volen fos. Però deixem la tristor de l’evidència i tornem a l’arcana Guadaira on l’homenatjat plora, el gos ja menja i jo admiro la narració que, imatge rere imatge, desperta crits, aplaudiments i comentaris dels parents que, a les runes de ca la Iaia, fan una celebració.

Ben entrades les petites, comencem a desfilar, però, ara que tot es fos i la tele només llança imatges de futbol, la tafaneria de lletraferit supera l’embruix de la pantalla i es fixa en la selecta biblioteca del local. Oh! Déu! Se m’obra el cel en llegir Una comedia ligera, Eduardo Mendoza. Que fa aquest barceloní fent el got en un local de la Sevilla més popular! Potser, la carn d’olla no és tan distinta i la cultura marida en oculta Internacional. En qualsevol cas, caldrà tornar en aquest indret per a llegir-lo tot fent una cerveseta rodejat de bona gent, de la gent de pau pla.

2n acte: l’atracció del tractor

Pinzón és una remenuda colònia agrícola de les maresmes del Gauadalquivir. Els seus habitants eren vaquers de ciutat que, per necessitats modernes, van ser traslladats en aquesta plana immensa amb el seu bestiar i un tros de terra que, llavors improductiva, van començar a treballar. Prop de l’entrada, a mà esquerra, l’immens pati i la menuda casa de l’enyorat pare de l’homenatjat, el canijo, que del Guadaira d’ahir a l’escenari d’avui va venir a treballar.

Quan arribem, tothom és a taula i, misteris de la vetllada, algunes dones són a les brases. El dinar és un d’aquests caòtics instants a meu dret que tan sovintegen al sud. La gent es mou ja sia per menjar, beure o parlar i tan sols els més grans o els necessitats d’especial atenció utilitzen les cadires i, quiets, fan les funcions de pivot d’aquest univers en constant evolució.

S’acaba el menjar, però no la beguda. I, amb el got a la mà, la gent segueix fent rotllanes, mentre l’anfitrió, que hauria de bufar espelmes, esdevé el principal tractor de la quitxalla congregada. I ho és tan bon punt engegar el tractor i hi puja, ara un, ara dos, ara quatre, ara… als nens i nenes de la parentel•la congregada.

Els aires de festa, acaben amb passís, el pastís dels 50 anys que, en dos actes, ben amables i farcits de bona gent, ha celebrat el Ricardo, un noble senzill i de cor poc corrent.