El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Divendres.
Un altre divendres.
Uun divendres d’una setmana on una de les més mediterrànies tradicions, el ball de bastons, s’ha fet present en els mitjans d’informació. Els nervis, políticament parlant, són a flor de pell. I això que, els homes freds com jo, encara creiem que no hi haurà 27S. No, perquè el prohibeixin, no perquè suspenguin l’autonomia, no perquè no quedin rivals per combatre en la batalla de les urnes, sinó perquè el President, no el convocarà adduint que “les coses no s’estan fent bé”.

A la Ciutadella, aquesta setmana, s’ha fet front, més o menys comú, pel sostre, després d’haver-ho fet per la dignitat. Només falta que el Tribunal Constitucional pari el que s’engega adduint que són competències estatals o qualsevol altra bajanada d’aquestes que ens allunyen d’un Estat cada cop més reclòs en els seus palaus i més allunyat dels espanyols.

Això sí, és juliol i la gent treballa. Treballs infrahumans, mal pagats, temporals, impossibles per a fer-se una vida, però que en el seu món de xifres, és un èxit espatarrant.

Suposo que necessito vacances.
Suposo que necessito prendre distància del món i enclaustrar-me al monestir de la família estricta. Només el somriure dels menuts, les carícies de la dona i la distància em poden retornar al món i pensar de nou que Junts i cridant, si que es pot iniciar un procés constituent com Déu mana que desmunti arguments fal·laços per seguir construint aquests murs que fan de la riquesa dels uns, la misèria dels altres.

Com dic, em calen vacances.