El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sortim de Sevilla pel Paquito –un dels ponts més nous i emblemàtics de Sevilla- i ens dirigim cap un lloc desconegut per l’ós bru que visita la seva falzia, ocell que per allà nia, en terres sovint seques, però escandalosament humides en aquest canvi d’any.

Les cases de la ciutat van deixant pas als rius i afluents de la capital andalusa. Les terres són negades d’aigua. Eps! Tampoc tant, eh! Que per la tele sempre busquen lo més animal! Però presenten una fesomía que, els autòctons, diuen que no és gens normal.

Quatre oliveres, alguna nau de producció agrícola, alguna de biomassa, algun  cortijo, presseguers i, de cop, una terra plana, immensa. Una terra dessecada en temps de Primo de Rivera, un projecte que va convertir els vaquers de Sevilla en agricultors industrials. Una terra verda de blat, molts camps negats d’aigua, avui, però no és lo habitual.

Pinzón és un poblat de blanques parets. Un poble colonitzat fa una quarantena d’anys i que és ple d’eines del camp, de gent de mans aspres i mirada franca i sincera que es fan la vida al camp.

L’ós respira un xic de pagès i sent aquella casolana sensació de ser un xic més a prop de la Plana. Aquí, no es veuen muntanyes a l’horitzó, només camps immensos esquitxats d’alguna figuera escadussera i algun altre fruiteret que dóna ombra en les assolellades jornades d’estiu. Sèquies allargassades, com carreteres d’aigua, uneixen cultius i rius.

L’ós es mira els camps, els carrers, la gent, la vida, el silenci, les salutacions… i es diu:

Pinzón es pueblo chico,
de campo y muy bonito.
Pinzón es oasis vestido
del sudor del Gualdalquivir.

Sudor de labriego sincero
que a sus tierras ama y quiere,
y se acerca, las trabaja, las hiere
con todas las fuerzas del cielo.

Pinzón de blanca figura.
Pinzón de rojos tomates.
Pinzón de verde trigueño.
Pinzón, de colores, parida.