El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El Manelic de Sant Gil ha estat la cirereta d’una de les més belles aventures que un ésser viu pot haver viscut en la darrera centúria, si no més.

Una aventura que, endinsada en el Pirineu, començava un divendres 24 de juliol a l’hora bruixa. I és que jo no podia entrar a ca la Mari a fer de Mairu sense demanar-li permís des del cim del gran Gorbeia, que l’esguarda des de temps molt i més reculats.

És així com, en batallar les dotze al campanar de Taradell, girava la clau de contacte del cotxe i em llançava a la carretera.

Foto: Cròmlech de set estadis vermells (gorriaren harrespila monumentu) immortalitzat per en Pep Masoliver a Mairuelegorreta (Araba).

Taradell –Vic – Manresa – Lleida. Primera parada: Estació de Servei
de Pina de Ebro (coca-cola). Saragossa – Tudela. Segona parada: Estació
de Servei de Logronyo (coca-cola i una dormideta d’una horeta). Altube
– Murgia – Gopegi.

A quarts de set del matí arribo a una deserta cantera de Murua. Baixo, faig una
estirada. Obro el maleter. Em calço les botes. I, au!, cap al cim del
Gorbeia falta gent.

Una pista ampla guanya alçada i passa just per damunt les parets de
la cantera. El camí a Gorbeia és costerut, però molt ben marcat. Amb
dues horetes ja sóc sota la impressionant creu d’un cim mític, d’un
d’aquells cims de panxa rodona i mil-i-un amorosos accessos. Gorbeia és
un cim maternal. I justament al cim és on rebo un missatge que em fa
força il·lusió: En Quim, el fill d’en Raul i la Gemma, ha triat la
màgica nit del Gorbeia i la Mari per veure aquest món per primera
vegada.

En tornar a la cantera, faig un son abans de prendre el cotxe i
trobar-me amb la colla. Trobar-m’hi per a fer història, per escriure
una d’aquelles pàgines meravelloses que mariden dos països i fan més
agraït el pas dels anys.

I és que el dissabte 25 de juliol de 2009, els Castellers de
Barcelona ens vam enfaixar, vam trucar a la porta de ca la Mari amb dos pilars de kataluniako bandera i ikurrinya i, amb permís de la
fosca, vam baixar a la mítica Plaza de Toros, sala de dimensions suficients com per gaudir
de bons castells i de l’esperit de Mari i els Mairu.

Alló que es va enginyar un savi casteller de barba i cua de plata,
tot baixant del Puigmal ara deu fer ja uns nou anys, es feia realitat. La gralla
sonava dins Mairuelegorreta i Barcelona hi feia castells. Castells en
vermell, castells benavinguts, castells esperats.

Al vespre, sopar commemoratiu a Gorpegui i quatre tantos nord-catalans per rematar la gesta dels constructors de cròmlecs efímers i humans.

La llarga i emotiva jornada, les glopades d’una sortida que –en
aquella junta del 2001- ens semblava impossible, la pacient feina de
qui no defalleix per assolir un somni, el record d’una mort que no va
acabar de fer estada en el cos d’un ós aferrat amb dents i urpes a la
vida, es van congriar dins el ventre d’una muntanya basca de dolç record
i amb una cavitat de resonàncies alabeses.