El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si has llegit les meves incursions en el bast territori del 2.0, ja hauràs copsat la incomoditat que em produeix una etiqueta com aquesta. De fet, sóc contrari a les etiquetes que fan referència a coses que existeixen des dels principis dels temps, però a les que aquestes etiquetes semblen fer més atractives.

La web 2.0 no és altra cosa que la web en ella mateixa, és a dir, participació, participació i participació. O, per dir-ho d’una altra manera, llibertat. De fet, la base de la xarxa és justament aquesta llibertat absoluta de fer i desfer, contactar i descontactar, enllaçar i desenllaçar amb total autonomia. Tot allò que vol establir-hi limitacions és contrari a l’esperit de la xarxa.

Malgrat tot, l’etiqueta 2.0 sembla tenir un mercat i un tou d’escrits que en parlen. Aquest apunt justament és una traducció més o menys resumida d’un dels posts destacats de l’any 2008 a ReadWriteWeb, un d’aquests espais que fan bullir l’olla de la “saviesa digital”.

Els temes que s’hi tracten: economia, emprenedoria, comerç local i, com no, 2.0. O per a dir-ho en paraules resumides: “La proximitat triomfa i qui vol arribar als clients finals, només té una via possible: els comerços locals”.

Si vols llegir-lo, passa.. passa al Cau. La porta és oberta:

Després
de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van construir les
infraestructures necessàries per a distribuïr productes massius,
mitjançant transports massius a mercats massius. El consum es
concentrava en grans supermercats, cadenes de menjar ràpid i àrees
comercials d’aeroports. Ara, però, ja hem superat la cultura de
masses i la tendència gira vers la “re-localització”. Un terreny on la
persona és menys dependent de les dues grans xarxes del segle XX – la
xarxa elèctrica i la d’autopistes interestatals –, però és més
dependent de la xarxa/nevulosa digital.

La gent cada vegada busca més raons per limitar els seus desplaçaments
quotidians, car és conscient dels problemes de congestió, de seguretat
i mediambientals que aquests desplaçaments comporten. Quan el viatge es
fa per diversió, es busca “sortir de l’espai habitual”, se cerquen
indrets que siguin diferents, llocs genuïnament locals.

Viure de manera autònoma i autosuficient va ser un dels somnis dels
hippies més autèntics, aquells que van establir-se al desert de Mojave.
Avui en dia podem copsar tres “senyals” que indiquen que aquells vells
somnis estan tornant:

1. Els Venture Capitalists de Silicon Valley estan finançant
productes d’energia solar que permeten a qualsevol persona de fugir de
la dependència de la xarxa elèctrica i ser autosuficients.

2. La generació que treballa des de casa s’està consolidant com una
alternativa real i viable als oficinistes “estil Dilbert”, reduint
d’aquesta manera la seva dependència de les autopistes i els
desplaçaments massius. En el món més local, aquesta gent es desplaça a
peu, en bicicleta o, fins i tot, utilitzant cotxes elèctrics; i van a
comprar a botigues i proveïdors locals.

3. Els consumidors cada cop valoren més la producció local i,
especialment, els treballs artesans, pels quals estan disposats a pagar
un xic més. Els consumidors valoren allò que és oposat als productes
massius. Cada vegada més desconfien del menjar industrial i un llibre
sobre agricultura sostenible pot ocupar els primers llocs de les
llistes dels més venuts. El menjar local està de moda… és, fins i
tot, “millor que l’orgànic”.

La combinació d’aquestes tres tendències és el que es coneix com a
Re-localització. També les podem agrupar sota el nom de Local 2.0. La
diferència entre ambdós noms potser és subtil, però val la pena de ser
feta. I és que Local 2.0 segueix la idea que s’amaga darrera del
concepte de Web 2.0. El focus de la qual s’ubica en la proximitat.

La Re-localització va de gent a la que li agrada ser en un lloc i
interactuar amb els seus veïns. Això no converteix el lloc en un món
tancat. Els botiguers/restaurants/cafès no fan fàstics a
l’estranger/viatger/turista que porta la seva tarja de crèdit a la mà.
Els mecànics, els lampistes i tot tipus de petits empresaris locals no
tanquen les portes als nouvinguts, a la gent que pot arrelar a la
localitat i esdevenir clients habituals del negoci.

En la Web 1.0 aquests negocis locals eren vistos com a marginals. Tot
havia de ser demanat a través d’Internet i servit per avió o amb
camions que sortien de grans magatzems automatitzats. Un sistema que
incrementava la distància entre proveïdor i consumidor. Per això, en la
Web 2.0 les empreses amb un alt potencial de creixement (start-ups)
volen associar-se amb els negocis locals, els negocis de proximitat,
els botiguers de confiança.

Però, per aconseguir-ho, les start-up han de tenir en compta alguns fets bàsics que sovint s’obliden:

   1. La gent no viu en línia. La relocalització és fonamenta en la
interacció humana convencional, cara a cara. Si l’empresari que vol
apropar-se als negocis locals pensa que comunitat = online…ahem,
doncs millor que torni al món real! MeetUp (http://www.meetup.com) és
un exemple de gran vencedor en aquest àmbit.
   2. Els propietaris de petites empreses són comerciants. Comerciï-hi!
Compri’ls o vengui’ls alguna cosa que puguin vendre als seus clients.
Sembla quelcom de bàsic, però sovint s’oblida en els àmbits tecnològics
i dels mitjans de comunicació. Ebay és un mestre en aquest camp.
   3. Quan el negoci local vol mirar una alternativa en línia a les
Pàgines Grogues o al diari local, la opció de Craigslist sembla la més
adient.

En aquests tres conceptes rau el secret de l’èxit en el món local. La
gent que té negocis de proximitat és molt avançada (fins i tot sense
saber què és Drupal) i el web només els fa més avançats encara. Es
poden reunir amb unes altres empreses petites per competir més
eficaçment en contra dels mamuts que ocupen la llista de les 500
empreses de la Revista Fortune, aquelles que han convertit els Estats
Units en la seva gran àrea comercial. I per a fer-ho, comencen a
utilitzar la Xarxa amb la intel·ligència del comerç entre iguals.

A més a més d’aquest ús social de la Xarxa, Internet també és crític en
la Re-localització perquè permet el treball del “treballador digital
independent”. Una raça que confia en la banda ampla i en eines
avançades per comunicar-se amb col·legues/sòcis/clientes a nivell
global des del seu domicili personal. Aquest col·lectiu aporta
ingressos nous a l’economia local.

¿Què en pensa? ¿Li agrada més la seva llibreria local o sou fans
d’Amazon o la FNAC? ¿Si dirigiu una petita empresa local, quin servei
basat en Internet trobeu més útil?

I jo encara hi afegiria una pregunta més: ¿Aquesta tendència Local 2.0
que l’autor del post detecta pels Estats Units, també s’està produïnt a
casa nostra?