Les muntanyes de la lluna (4) Carretera i pluja
Deixa un comentariLa segona nit a les lliteres del Backpackers no dura gaire. Entebbe ens ha seduït, però… qui pot resistir a les portes d’un món desconegut?
En sortir de la casa d’hostes, ja tenim el boda – boda a l’esguard. Nosaltres, com ahir, com demà, li diem que no, que no volem pujar a la moto, que ja caminem. I seguim pel carrer que ens porta a la carretera principal. Uns nens que venien jugant un xic per davant nostre, s’aturen per mirar-nos millor, un parell d’hostals, un edifici farcidet de roba estesa, una vaca, un parell de gallines, un xaiet menjant-se l’herba de les vores del camí.
A la cantonada, els boda-boda esperen fer servei a algú. Nosaltres, ens parem un xic enllà, i esperem un d’aquests taxis que vam veure ahir. Comencen a caure quatre gotes tot just quan n’arriba un a la nostra alçada.
Un taxi, a Uganda, és una furgoneta d’estil Volkswagen Transporter –
la dels hippies dels 70, per entendre’ns – que, a més a més del
conductor i el cobrador, porta un volum indeterminat de persones i
embalums al seu interior. Els taxis s’aturen cada cop que troben un
possible passatger i això fa els viatges entretinguts i interessants
pels lletraferits de les fesomies humanes.
El viatge d’Entebbe a Kampala el vivim sota una intensa tempesta i,
en arribar als primers barris de la capital, amb la parsimònia d’un
caos circulatori que, després de la pau d’Entebbe, et resulta
desconcertant. Oi més quan, just en arribar a les proximitats dels Taxi
Parks i, davant la impossibilitat de bellugar-se, el taxista de torn et
deixa enmig d’un fangar que et recorda els carrers del Can Fanga més
remot i reculat.
Amb les motxilles a l’esquena i la guia a les mans, cerquem algun
indici de l’indret on ens hem vist abocats. La gent sembla que corri
amunt i avall, la vida comercial trafegueja amb força i sembla que no
ens vulgui deixar passar. Un xic perduts en el caos, ens parem davant
d’un quiosquet per certificar que som just al costat de l’estació
d’autobusos. Avancem un xic i ens la trobem amb el seu tràfec continu i
pesat. El proper carrer és farcit de tallers de reparacions i, just
damunt d’un d’aquests tallers, les escales desemboquen al límpid i
tranquil bar que fa de portalada al LeisureTec Hotel, el nostre
allotjament a Kampala.
Ja ubicats admirem la gernació de taxis, gent i venedors de carrer
que formiguegen per la nova parada de taxis de Kampala. Ens fem amb el
pols dels carrers que ens envolten i, potser per tranquil·litzar-me,
crec entendre el misteri d’aquest indret. M’imagino a la Barcelona dels
gremis d’artesans i capto la identitat d’un territori on les
professions s’agrupen per carrers i edificis al meu voltant.
Ubicats, ens llancem al carrer de nou. Una oficina de canvi ens dóna
més xílings ugandesos per euro que el canvi oficial. De les seves
oficines en surt un portuguès que fa temps que no veu algun europeu
pels seus voltants. Els centres comercials són grans edificis plens
d’escales i passadissos i botigues de roba o d’estris de la llar. Hi
passegem tot fugint dels camàlics que, amb els estris damunt del cap,
van fent-se notar per a què els deixin passar.
Vida, negoci, comerç, menjar a peu de carrer, intercanvis i compres
són les característiques d’aquesta nostra arribada a Kampala, una
ciutat que bull d’activitat.