El Cau de l'Ós Bru de Taradell

<< capítol anterior

L’avió aterra a l’Aeroport Internacional d’Entebbe cap a les quatre de la matinada. Tot és fosc. I, la son, guia les nostres passes entre els funcionaris que gestionen els tràmits duaners d’entrada. Amb les motxilles a l’esquena, sortim de la Terminal. Una filera de taxistes no trenquen el silenci de la nit. Un, se’ns acosta i, amb una veu gairebé inaudible, ens ofereix els seus serveis. No li fem gaire cas. Anem cap a l’aparcament, però acabem agafant un taxi per anar al tranquil i silenciós allotjament on, creiem, tenim un parell de places reservades.

Calma, silenci. No sembla pas que estiguem al cor de l’Àfrica, a la capital de l’antic Protectorat britànic, a les vores del llac Victòria, a… La foscor ens envolta i, la son, només s’allunya pel neguit de saber si dormirem algunes horetes sota cobert. Oi més, amb l’amenaça sempre present de les femelles d’Anopheles gambiae, les temibles portadores de la malària subsahariana, la que diuen que és la mare de tots els paludismes coneguts.

Les nostres primeres hores de son les viurem en un dormitori
comunitari de 16 places. Lliteres de dos amb mosquitera compartida per
llitera. Coberts de cap a peus, ens deixem portar pels aires de morfeu,
alleugits en saber-nos protegits de la més perillosa de les bèsties
africanes.

Ens llevem cap a les onze i esmorzem a base d’ous i cafè soluble amb
aigua bullida, una constant dels matins d’aquest viatge. Acabat l’àpat,
iniciem el nostre aterratge al país dels grans llacs.

Entebbe és una ciutat de transició. Nosaltres, l’acabem definint com
el Sant Cugat d’Uganda. Carrers asfaltats, escoles i camp de futbol,
bancs i supermercats, una mesquita, … Comencem per canviar una part
dels diners. Entrem en un supermercat realment farcit de productes i, un
cop fetes quatre compres, ens llancem a caminar pels carrers a la
recerca de les aigües d’un llac, el Victòria, que fa dues vegades el
Principat de Catalunya (amb Andorra incorporada) i que, a l’antiga
capital del Protectorat britànic, ens crida amb la força del recent
arribat al fèrtil tendrum de l’Àfrica.

Primer intent:
Una de les herències que l’Imperi britànic va deixar a Entebbe va ser
el seu camp de golf. El Club de Golf diuen que és un dels llocs més
reconeguts per a menjar un bon àpat de tilapia, un peix de la zona. Però
nosaltres no volem menjar peix i, a Uganda, els camps de golf no estan
enreixats.

Ens endinsem doncs per un sender que travessa el camp i anem superant
els prats i els boscos que el conformen. El sol pica amb força, però
nosaltres, no desistim en les nostres passes. Tocant el llac Victòria,
però, el camí ens gira davant del tancat d’unes cases. Un núvol de
mosquits ens envolta i, un xic enllà, un parell de nens remenuts surten a
mirar els dos musungu que volten el seu poblat, caminant com qui va per
casa.

Un xic enllà ens aturen les instal·lacions d’una empresa. Abans,
però, hem vist com construeixen un complexe turístic amb confortables
cabanes africanes, rodones, però fetes amb bons maons de terra roja i
sostre punxegut que simula el passat nadiu de la contrada.

Segon intent:
No cal dir que ens hem vist obligats a desfer les nostres passes, oi?

Doncs bé, tossuts com som, ho intentem de nou, un xic enllà, Però ens
atura la barrera dels edifics de de la Marina ugandesa. Això sí, gaudim de
les primeres cabrioles d’un grup de micos que es passegen per les
baranes d’un luxós hotel de la zona.

Vençuts, però no rendits, seguim el nostre pelegrinatge per
l’assentament governamental i, després de passar escoles i centres
oficials, ens decidim per accedir al Jardí Botànic d’Entebbe, convençuts
que és l’únic indret on la ciutat colonial es troba amb les aigües del
mariner llac on volem remullar-nos de l’assolellada.

Tercer intent:
Qui es pensi que el Jardí Botànic d’Entebbe és com qualsevol dels
jardins que tenim a prop de casa, s’equivoca … i molt! Aquest jardí,
escenari de les pel·lícules del Tarzan, és farcit de baobabs i de totes
les altres espècies d’arbres africans. El pecat comès per la nostra
fal·lera aquàtica és imperdonable. I, de fet, la primera visió del llac,
la obtenim en un fangar de les vores d’aquest santuari d’ocells i
bèsties semisalvatges.

Sortim del paradís per la porta del darrera. Unes cases senyorials
observen altives els ramats d’ocells que passegen per la platja. Ara, si
que veiem el llac en tot llur esplendor. Nosaltres ens aturem, ens
remullem la ma, ens fem quatre fotos i seguim passejant pel ben arranjat
camí que volta la costa en aquests paratges.

El Black&White és un local notable en aquestes primeres hores de
la tarda. Després de les quatre horetes llargues de camí, el seu jardí
de gespa ben tallada, les seves taules i cadires ben arranjades i les
vistes dels ocells, les canoes i les aigües cristallines ens permeten,
finalment, gaudir d’una bona benvinguda al regne de Buganda.

El nostre dia acaba amb un tast de cerveses autòctones de la
contrada: La Nile Special, una rossa de sabor intens i graduació
notable; la més suau Club, rossa desensucrada; i, finalment, una potent
cervesa importada de Rwanda.

capitol següent >>